Diuen que lluny de la ciutat pots trobar pau, que l’aire és més pur, que el ritme del cor perd la velocitat de l’angoixa del fum i el soroll. Jo desitjava això, deixar per un temps la humitat que m’encoixia el cos i es colava dins els meus ossos encara que fos estiu. Fa molta calor a Barcelona, és una calor humida.
Però tot allò és mentida, des que vaig arribar a la casa familiar em sento pitjor. Em fa molt mal el cap, sento que les parets m’asfixien encara que les habitacions són àmplies. No hi ha ningú més, pensava que això m’aniria bé per oblidar-me de la feina, dels amics i fins i tot del meu marit. Però res no funciona, passo les hores estirada al llit sentint com passen les hores pel tic-tac del rellotge de l’habitació. No sé per què el van col·locar tan a prop del llit, sento que m’espia i em jutja marcant-me el temps que perdo per no ser capaç de fer front a la vida.
Aquí també fa molta calor. Surto al jardí per omplir-me d’aire nou i fresc els pulmons, però no funciona, el meu cos el rebutja, massa acostumat a les flaires nocives de la ciutat.
Ho he intentat tot, de debò. Aquest ha estat el meu últim recurs, abans de venir aquí m’he pres unes vacances, he anat al psicòleg… Res, res funciona. Sentia que havia de venir aquí, però, una espècie de magnetisme m’hi empenyia des del fons del cor.
Aquesta casa porta abandonada anys, des que l’àvia va morir ningú hi ha tornat. Quan passejo per les habitacions encara puc sentir la seva presència. Em passa sobretot a l’habitació principal, potser hi té a veure el quadre que ocupa tota la paret, situat just enfront del llit de matrimoni. No requereixo mirar el quadre per recordar les seves faccions, es troben gravades en foc a la meva memòria. Vaig intentar instal·lar-m’hi allà quan vaig arribar a la casa, però la seva presència era massa forta, sentia que els seus ulls em perseguien des del quadre, que vigilaven els meus moviments i em marejava massa. A més, m’he adonat que la caldera està trencada i al seu llit fa massa calor.
A l’habitació on m’he instal·lat hi ha una gran finestra que obro cada dia per ventilar. Era l’habitació de la meva mare quan era jove i on em quedava quan anava a veure l’àvia. És una sala petita, compta amb el llit on passo inexorablement les hores, la finestra que dona al jardí, un armari que encara conté la roba de joventut de la mare, el maleït rellotge i un mirall que va heretar de l’àvia.
No acostumo a mirar-me al mirall però avui he sentit la necessitat de mirar-m’hi. L’objecte em torna una imatge que em costa reconèixer. El cabell m’ha crescut molt en el temps que he estat en aquesta casa. Aquesta sóc jo? La figura que es veu reflectida és més petita que jo, més prima. Aixeco el braç i el bellugo lleugerament per assegurar-me que el que veig és real, la silueta m’imita. Veig com la seva pell empal·lideix. El cor s’accelera i em suen les mans, la meva respiració es torna dificultosa. Vull cridar, però no em surt la veu. Obro la boca, però no surt cap soroll. M’omplo els pulmons d’aire i obro la boca amb força, se m’esquinça la gola, però l’habitació continua en silenci. Els ulls s’omplen de llàgrimes per l’esforç i els músculs tot i que em cremen els sento encongits. No ho suporto, no puc continuar veient aquesta imatge.
La calor em puja per tot el cos i pràcticament no sento la meva mà quan es dirigeix a l’ampolla que havia deixat al llit, gairebé puc sentir els seus passos quan entrava a l’habitació, la seva veu quan em deia que era una rata traïdora que destrossaria la família quan li vaig dir que no tindria fills. La meva mare canviant tota l’habitació quan li vaig dir que vindria aquí en morir l’àvia, però va deixar el mirall. Mai vaig venir. Fins ara. Els seus ulls són els meus. No vull sentir la seva veu, no puc veure la seva imatge. No estic mirant quan la meva mà llença l’ampolla que colpeja el costat curvilini del mirall i l’esquerda, alguns trossos cauen a terra trencant-se encara més en bocins més petits. Em crema la pell quan em veig reflectida en un dels trossos. No és la meva cara, és la seva, la seva pell, les seves arrugues, com si la calor hagués fos la superfície i deixés reflectir el que hi havia darrere, qui no volia ser, però, aquí, amb mi, s’acabarà tot.
Pseudònim: Belisa