Ningú ho sap, però tots opinen: si plores, si rius, si t’enfades, fins i tot si calles.
Tots en algun moment sentim la necessitat de jutjar, opinar, de suplir a qui sembla perdut o angoixat dels quals creuen tenir una bestiesa de coneixement i saviesa, i només és un grapat de material incandescent sense sentit que ningú ho ha demanat.
És la solitud la millor opció?, és legítim voler no parar esment al que atordeix els nostres pensaments, al que fereix el nostre cos? Som millor persona si continuem la línia marcada per la majoria, aquesta que es mouen com a autòmats de la nostra Societat?
És més fidel qui no s’arrisca?
Aquesta vida no viscuda ens consumeix no sols de dolor, solitud o hipocresia, no, ens consumeix la dissort del silenci imposat, de la raó no donada i abocada a l’oblit perquè algú un dia va dir, NO!, així NO!..
Plou, però no vull amagar-me de la pluja, ni de la gent sota un paraigua. No m’importa sentir el fred mentre es mulla la meva roba, això només indica que estic viva.
Ells insisteixen: Per què no surts a ballar?, què puc contestar!?. Jo ballo amb les gotes, la seva tritllejo a la meva pell, en el sòl, és la música que porta a moure els meus passos com surant en un núvol.
No estic sola, sento una pau immensa. Miro al cel, aquests núvols negres no representen el meu cor, potser només s’assemblen a l’aldarull de pensaments que a vegades tinc i penso que em tornaran boja, potser ja ho estic, o potser soc la més entenimentada, aquesta corda que estiren i tiren creient trencar, i encara així, continuo més sencera del que ningú pot veure.
Ai de mi que no el vaig veure partir, com es va partir la confiança que en ell vaig prendre, la vaig prendre d’il·lusions, de tant d’amor, que vaig confondre els seus batecs amb els trossets que vaig recollir del meu cor. Però aquí estava la meva solitud, quieta , expectant al meu abandó, a aquesta veu en silenci que t’adorm com la cançó de bressol. Aquesta solitud que t’acompanya perquè dol menys que sentir-se traïda, t’acaricia com la mentida més desitjada.
Que curiosa la humanitat, alhora que t’abraça, t’espia, espia les teves ànsies i les teves pors, abraça la teva feblesa mentre t’aspira l’ànima fins a deixar-te seca. Tornen els teus dubtes i de nou, cerques en la teva bogeria el que calmi les veus d’un buit que es va fer la teva millor companyia, no fa mal, no et rendeix comptes, és igual si rius, estàs o et perds. Que gran amiga la solitud que de tot t’aïlla, ella que et convenç que de tot et protegeix.
Potser no és la humanitat el que ens aïlla, volem aïllar-nos de l’aïllament que va construint aquesta cada vegada menys empàtica societat, volem sentir-nos part d’una vida que no construïm de somnis, sinó que la vam fer més gran de derrotes, paraules buides, vides trencades. Si vull, no puc. Deixa’m, però vulgues-me, Escolta, però no pensis. Solta, però no deslliguis la corda que em reté a terra ferma.
Quina bestiesa compartir el que el teu cor escolti, ¡escolta!: millor que la resta no sàpiga que pateix…
Pseudònim: Lucía Libre