Una pols tímida de llum entra per la finestra i per l’estoig de joier entreobert, el que m’ha fet
de llar i de closca durant anys, i sento com l’escalforeta del fil d’or de pols de llum m’acarona
tota, em fa pessigolles i m’estremeix, em retorna de qui sap quins plecs i replecs profunds
adormits durant el gran hivernatge. Em sento desvetllar lentament d’una llarga letargia, d’un
son llarg i profund que torna mandrosament dels camins solcats per la nit dels temps. La
pols va recorrent la fredor metàl·lica i noble dels meus contorns, com una onada en cadena
que amanyaga i acarona cada racó, cada punta, cada fulla arrissada, cada pètal, cada àtom
sent el pessigolleig vibrant per dins i va despertant, tija amunt amunt fins a fer esclatar les
fulles curulles del ram vermell robí i brillants que em conformen i em fan esclatar de goig i
joia.
Poc a poc recupero el record, que em porta ecos d’altres temps, d’altres mans que m’han
acariciat, d’altres ulls que m’han cobejat i admirat. Jo que tant he vist, des del meu pedestal
de guaita privilegiada, testimoni i observadora de tants i tants miralls trencats a la proa
galopant de vestits bellíssims i elegants. I em porten noms i llocs i em xiuxiuegen Teresa, i
Sofia, què ha passat, i em perdo de sobte en la foscor, en algun racó oblidat i aquí perdo el
fil de la memòria, i l’obscuritat, i l’oblit, i les teranyines i les carícies d’éssers mig angelicals,
mig fantasmals que em reclamen i em volen lluïr però no poden. Recordo la llosa, la tapa de
l’estoig de joier, el clic de la closca-llar que es tanca i queda abandonada. L’hivern reposa
sobre el metall, glaça els brillants, apaga el foc dels robins. Pesa. M’endormisqueja com un
ram pansit en hores de fred i gebre.
Encara amb les flors mig badades i entreobertes, sento com unes mans de dits llargs i
blancs i joves i perfumats m’agafen i m’embolcallen i em freguen amb un mocadoret blanc
de fil fi humit que em petoneja i em pessigolleja i em canvia el vestit gris de la pols pel vestit
daurat de la llum del sol que em fa brillar descaradament i juga a fet i amagar amb la llum
més intensa i enlluernadora i em projecta en totes direccions com fragments d’un mirall de
la meva ànima irisada. L’escalforeta, la humitat del mocadoret blanc de fil fi excita els petits
brillantets de les meves formes, despunta els blancs i gèlids diamants, encén poc a poc els
vermells roents dels robins, i tota la meva estructura s’estira i s’allarga i s’espolsa la mandra.
Les tiges, recuperant saba nova i encara mig endormiscades, es despleguen i desarrissen
les fulles tan llargament ajagudes mig arronsades, i la seva força s’estén enllà enllà, i encén
l’esclat dels grans robins de les flors. Tot el ram que sóc és una festa que celebra aquest
retorn a la vida, jo que tanta n’he viscuda, a través de cada tros de mirall en el qual m’he vist
reflectida, joiosa, esplendorosa, brillant, en cada solapa, en cada tela fina, gruixuda, on
m’han ajustat, delicada. Les modes canvien, sí, però jo les he sobreviscut. He voltat món,
m’he passejat per moquetes i velluts granats i daurats de la gran Barcelona, he desfilat pels
escenaris més elevats a París, he corregut món, he sentit bategar ben de prop cors
galopants d’amors, de rancúnies, d’enveges, he bategat al son de grans passions humanes.
Teresa, Sofia, Amadeu… la perla gris… On ets, amor?
Sento el confort de les manetes de glop de llet que m’acaronen amb cura, amb tendresa,
amb il·lusió, claven la meva agulla a la solapa d’una jaqueta blanca, sento traspassar el fibló
fred a través de la calidesa del teixit suau i blanc, ai, i em fan ballar i em fan vibrar i em fan
brillar. Torno a florir en aquesta primavera exhultant, torno a ser a la llum, projectant la llum,
recullo l’esplandor del sol i l’expandeixo multiplicada esclatant en mil bocinets de llum
blanca i vermella, brillans i robins, els colors nupcials…
Miro al meu entorn, observo. La meva estimada i magnífica perla gris, companya de tanta
història viscuda, clavada ufanament en la punta d’una corbata encara joveníssima,
tremolosa.
Ja sento els acords que ens acosten a l’altar. Cadascú des de la seva atalaia, ens mirem,
ens soniem, mentre ens deixem guiar curulls de joia i d’alegria pel retrobament. Ens
emmirallem l’un en l’altra, perla i collaret.
Una mica més amunt, més enllà de la nostra presència, també hi ha dos parells d’ulls que
s’esguarden amb gran il·lusió, mentre avancen paral·lels, solemnes. Ella duu un gran ram
de violetes en una mà enmarcada de blanc. Veig la perla gris que ressalta, fina i elegant,
sostinguda i gronxada suaument en el marc de la corbata vermella, i juga a emirallar-se a la
seda gris i suau, cruixent, de la jaqueta del jove. Em mira.
Somriem, joiosos.
Pseudònim: Teresa Pla