– Hola, mama, acabo d’arribar.
– Hola, Mateu. – vaig posar-me tens en escoltar la seva veu trencada – El Lluc… Mateu, el Lluc ha mort fa unes hores.
La mare va començar a plorar, però després de dir-li que ja venia, vaig penjar. La meva maleta era l’última que encara hi havia a la cinta, així que vaig agafar-la i vaig marxar correnta. Estava en shock, no podia creure que el Lluc no hi era. No entenia que quan arribés a l’hospital, no em saludaria amb un somriure cansat ni bromejaria sobre que ell era només uns minuts més gran que jo. No podia ser.
Una lleugera brisa em va remoure el cabell en sortir de l’aeroport. No sabia si algú em vindria a buscar, així que em vaig asseure en un banc amb la maleta al costat. Vaig estar una estona en silenci, fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom. Vaig aixecar el cap i, només veure els rínxols marrons que sortien per la finestra del cotxe, ja vaig reconèixer la Gemma. El seu rostre no brillava amb la felicitat habitual i, després de pocs segons, el seu somriure lleuger va desaparèixer.
En pujar al cotxe, els dos ens vam mirar als ulls i sense dir res, ens vam abraçar.
– El Lluc. – va xiuxiuejar ella a la meva orella.
– Ja ho sé. – li vaig dir jo.
I tots dos ens vam posar a plorar. Minuts després ens vam separar i les llàgrimes van parar de caure, però la tristesa seguia allà. Gairebé es podia escoltar com una part dels nostres cors es trencava.
La Gemma va engegar el cotxe i la vaig estar observant. Els cabells rinxolats li sortien del monyo i encara tenia els ulls vermells i les marques de les llàgrimes a les galtes. Em sentia malament, la Gemma era la meva germana petita, no era jo qui l’havia de consolar a ella, i no a l’inrevés?
Des que tenia memòria sempre havia estat així, el Lluc i jo cuidant la nostra germaneta. El pare ens va abandonar poc després que nasqués la Gemma. La mare, en canvi, era una dona a qui no espanten les adversitats i que ha aconseguit tirar endavant malgrat tot.
La Gemma i jo vam entrar a l’hospital agafats de la mà i vam caminar fins a arribar davant de l’habitació que ja coneixíem dels últims mesos. En obrir la porta, l’escenari era desolador. El cos del Lluc jeia sobre el llit tapat per un llençol blanc i la mare estava asseguda en una cadira, amb la mirada perduda i bosses sota els ulls de no dormir en dies. En veure’ns a la porta, la mare es va aixecar i, sense dir res, tots tres ens vam abraçar mentre ploràvem. Ens vam separar i va arribar la pregunta que tant temia.
– El vols veure? – em va dir la mare amb veu dolça.
Jo sabia que no estava preparat, però ho estaria mai? Vaig decidir que preferia fer-ho en aquell moment, sols ell i jo. Vaig apropar una cadira al llit perquè tot em tremolava i, a poc a poc, vaig anar retirant el llençol fins que vaig poder veure la cara del meu germà.
El color ja havia abandonat el seu rostre i els llavis començaven a posar-se morats. Per primer cop en molt de temps vaig tornar a fixar-me en com ens assemblàvem i vaig adonar-me que allà estirar podia ser-hi jo. Llàgrimes de ràbia van començar a humitejar els llençols. El Lluc i jo estàvem destinats a viure-ho tot junts, com se suposava que havia de viure sense el meu germà bessó?
Els miralls es van convertir en la meva víctima. De cop i volta, quan em mirava al mirall ja no hi veia el meu reflex trist, sinó el somriure amable del Lluc, amb el seu clotet, l’únic tret que ens diferenciava. Un dia, cegat per la ràbia, vaig trencar tots els miralls que tenia per casa. La Gemma, cansada que no li respongués les trucades o els missatges dels últims dies, em va trobar tirant al terra del meu pis rodejat per centenars de trossos de miralls i plorant. Espantada, va córrer cap a mi, tement-se el pitjor. Es va asseure al meu costat i va posar el meu cap a la seva falda.
– Veig el Lluc a tots els miralls, Gemma, però quan em giro, no hi ha ningú. – vaig xiuxiuejar.
La Gemma em va abraçar mentre plorava i va començar a cantar. Vaig reconèixer la cançó de seguida, era la que li cantàvem el Lluc i jo quan era petita perquè s’adormís. A poc a poc, els ulls se’m van anar tancant fins que em vaig adormir.
– No et preocupis, Mat, jo t’ajudaré. – va dir la Gemma dolçament.
Pseudònim: Rosa de Neu