U
Semblava una d’aquelles cadires fetes perquè hi estiguessis assegut durant hores.
M’hi vaig asseure. Ella remenava uns papers metòdicament endreçats en un calaix
metàl·lic. I així transcorregueren 8 minuts. Quan el meu nivell d’atenció havia
descendit a pensar en qualsevol detall vital menys el que aleshores m’ocupava, va
clavar els seus ulls en mi
– Bon dia — Va dir.
Per primer cop els nostres ulls es van trobar. Em va gelar sencer. Els seus ulls em perforaven, creuaven la porta de cristall que separava el local amb el carrer i seguien molt més enllà. Vaig intentar empassar, com allò que sol succeir a les pel·lícules. Em vaig ennuegar.
– Vol aigua?
Vaig agrair el gest mostrant-li el palmell de la mà esquerra mentre accedia a la petita ampolla que sempre duia a sobre.
De sobte, era un home nou.
– Disculpi.
El seu esguard seguia travessant portes i edificis, però hi havia un reflex a la seva mirada un pèl més entendrit.
– I doncs? — Va demanar pacientment.
– Ahir em va arribar el darrer avís de culminació. Em repetia que culmino el dia 16, d’aquí a dos mesos.
-Ostres, vostè va una mica tard. Normalment, la gent s’encarrega dels preparatius amb mig any d’antelació, és a dir, amb el primer avís —Va replicar amb un posat inclassificable.
Aquella dona era com plantar-se davant d’un manual d’Ikea sense els seus dibuixos.
Pràcticament en blanc, amb aquelles paraules llargues plenes de vocals que
aguanten dos punts al damunt la sonoritat de les quals és absolutament escanyada.
La dona duia una samarreta de coll alt de color negre a joc amb unes arracades en
forma de triangle als lòbuls caiguts. Era realment esvelta. Els seus ulls, una mica
ametllats, aixoplugaven un verd melós colpidor a la mirada.
– Anem per feina.
Dos
Havíem quedat amb el Noguerola a l’indret de sempre, l’única cafeteria decent del
barri. Li explicaria que culminava en uns dos mesos. Havia fantasiat la situació
milers de vegades dins el meu cap, però tothom sap que, com més escenaris falsos
crees, menys probabilitats hi ha que el que passi s’acosti al que vols. Potser sembla
una absurditat, però preocupar-se per les coses de manera malaltissa no porta
enlloc.
Passaven cinc minuts d’un quart d’onze. El Noguerola va arribar suant. Em va donar
uns copets a l’espatlla.
– Què tal, Grèvol?
De cop i volta, vaig trobar-me explicant atropelladament la situació a la qual
m’enfrontava. Va succeir tot tan de pressa que el pobre Noguerola no va tenir temps
ni d’asseure’s. Quan finalment va decidir-se per plantar el cul a la cadira, suava més
que quan havia arribat.
– Mare meva, Grèvol, mai no hagués dit que avui em diries això. He d’assimilar-ho.
Tres
Vaig accedir al local. Allà dins, el temps avançava a una altra velocitat. Em vaig
trobar a mi mateix en un petit mirall que hi havia a la sala d’espera. Mai no m’havia
trobat gaire atractiu. Sovint pensava que el que em feia sobresortir era la meva veu
greu i mesurada, o això consideraven les qui m’havien tirat flors en el passat.
Vaig sentir el meu nom. Al despatxet no hi havia ningú. Em vaig asseure a la cadira
confortable que ja coneixia i vaig concentrar-me en un punt fix. Ella va aparèixer
com si fos un àngel. Avui tocava el blanc. Les arracades aquest cop eren rodones i
el coll triangular, el qual mostrava un escot pigat.
– Vostè de nou? Què desitja?
Vaig vacil·lar. Malgrat això, pres d’una força provinent de la bellesa que trobava en
aquella dona, el nom de la qual encara no coneixia, vaig relatar la meva veritat.
– Venir aquí va ser una imposició acceptada per les ganes que tinc de culminar. El
món se m’ha fet insípid i només desitjo satisfer la mort. Però des del moment en
què els teus ulls van clavar-se en els meus, va ser com si m’expandís. —Vaig
mirar-la mentre agafava aire per deixar anar la bomba.
– Abans de culminar, necessitaria dur-te a sopar al millor restaurant de la localitat.
Quatre
Després de setmanes d’una intensíssima simbiosi, el Grèvol, totalment deslligat del
seu imminent avenir, va gaudir com mai abans no ho havia fet. En un mes i mig, la
parella va congeniar fins a uns nivells inaudits. Aquells que se’ls havien creuat
passejant confirmaven, amb gran recel, la veracitat de l’estima que compartien.
En aquell moment, tan sols restaven deu dies perquè arribés el final. Va ser
aleshores quan a la Margarida, se li va ocórrer culminar alhora que el seu estimat.
És clar, pensava, serà preciós. Ho farem junts, el mateix dia. I seguirem
estimant-nos un cop morts, perquè les ànimes mai no moren. Ha de ser així. Com
que hi havia poca gent que solia demanar la culminació (sempre venia donada quan
menys te l’esperaves), la Margarida va haver de fer uns tràmits afegits per a
l’ocasió.
Després d’organitzar tot el paperam que allò li suposava, tot i tenir en compte que
era el seu ofici, la Margarida va demanar a la seva amiga Dolçamel que
s’encarregués de filmar la culminació. El món havia de tenir un record de l’amor més
pur al qual tan pocs havien arribat. La Dolçamel, profundament destrossada per la
notícia, va accedir a dur a terme les últimes voluntats de la noia.
Cinc
Havia arribat el dia. El Noguerola va acompanyar el Grèvol fins a la sala on, per
força, s’havien d’acomiadar.
Dins d’un barnús gris de tela fina, el Grèvol feia les últimes passes cap al final.
Desprenia una serenitat poc pròpia d’algú que culmina. Sovint, calia lligar la persona
per dur-la cap al final. Li van indicar la caixa rectangular que li pertocava, blanca
com el conjunt que portava la Margarida el segon cop que la va veure, blanca com
un ram de clavells.
L’home va agafar aire i va anar tancant suaument les parpelles. Dins el seu cap
flotava la imatge dels llavis de la Margarida.
Sis
A la Margarida, el barnús li quedava curt, a l’alçada dels genolls.
La Dolçamel plorava sense cap tipus de discreció. Als peus de la caixa, un
professional filmava l’esdeveniment. Enfocava l’objectiu al rostre de la Dolçamel,
que, de seguida, hauria de deixar la sala per encarregar-se de la part tècnica de la
culminació.
La Margarida, igual que el Grèvol, tenia el cap clar i sabia amb absoluta certesa que
aquell era el seu únic destí.
Va posar-se les mans damunt del ventre tot entrecreuant els dits i va agafar aire.
Set
Va sentir-se un esglai des de la sala on havia entrat la Dolçamel.
– Margarideta, què has fet! Vas demanar la culminació per a l’any 92 en comptes del
29…
Al mateix carrer, assegut sota un arbre que semblava un desmai, el Noguerola
fumava amb la mirada perduda, encara sense assimilar la mort del seu amic.
Pseudònim: Convencional