Quin sentit té mirar-se en un mirall, si aquest es troba trencat? O potser no és el mirall,
és qui s’hi mira, qui roman esquerdat pels quatre cantons, per la seva incapacitat de
mostrar-se al món tal com és, de deixar-se veure tal com sent. Una mena de càstig diví
de la vulnerabilitat per no ser elogiada o, sense anar més lluny, ni tan sols acceptada en
la societat.
Per algunes persones, el mirall està aparentment trencat. S’hi col·loquen davant,
esperant trobar-se amb el seu reflex, però no ho aconsegueixen. No s’hi veuen,
estranyades, inconscients que en realitat, el que es troba trencat no és el mirall, sinó
elles. És la voluntat d’invisibilitzar aquest dolor el que les fa, paradoxalment, invisibles
als seus propis ulls.
Desconeixen, però, que es tracta d’un mirall peculiar, el de la consciència i la sensibilitat.
Només aquelles que, amb una mica de por, o potser molta, s’aventuren a la introspecció,
a obrir de bat a bat la porta al dolor, a donar una càlida benvinguda al plor i a abraçar
ben fort la tristesa, poden rebre una imatge de tornada. El mirall no necessita ulls oberts,
sinó més aviat cors, oberts.
Aquest cristall no coneix un món de somriures fingits i rialles falses cap a una mateixa,
no entén dels “estic bé” d’autoengany que passen desapercebuts entre la gent. Aquest
mirall és només a qui accepta el propi patiment, a qui té la voluntat de fer-lo conscient,
que ofereix una petita fotografia. Un retrat cru, vertader, sincer. Quan, davant d’ell,
decideixes obrir-te sense miraments, com si d’una instantea d’analògica es tractés,
només cal esperar uns segons per veure la llàgrima prendre forma i precipitar-se
lentament.
És aquesta gota salada la clau per obrir l’espai entre el mirall i la imatge que et torna de
tu mateixa, ara capaç d’identificar, ara capaç de sentir teva. Trencada, per dins, pot ser
sí. Però visible, per fi.
El mirall no necessita ulls oberts, sinó més aviat cors,
oberts
i conscients.
Pseudònim: noméslletres