Category Archives: Obres concursants 2023

A dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix.

Mercè Rodoreda, a Mirall Trencat (1974)

Aquella matinada d’agost va ser l’última que ens vam veure. No vaig poder aclucar els ulls en tota la nit. El cor em bategava tan de pressa que vaig creure que era el meu torn de marxar a l’altre barri. I, dins meu, ho agraïa. No sabia si tornaríem a veure’ns, però estava segura que allò que amagava no podia trigar gaire a veure la llum.

Ens vam acomiadar abans de la sortida del sol. Per última vegada em va regalar un ram de dàlies violetes, el color amb què m’havia promès l’eternitat els darrers quatre anys. Els seus ulls, tot i cansats, denotaven l’esperança de retrobar-nos i de construir un futur junts. Els meus, en canvi, no paraven de ploure desconsoladament. El meu reflex al mirall del rebedor sabia que no plorava per la incertesa de si ens tornaríem a trobar, sinó perquè jo havia trencat la nostra promesa abans que marxés.

En menys d’un mes semblava una persona diferent: vaig deixar el nostre pis al barri de la Ribera per traslladar-me a un àtic a Via Laietana. Quan intentava carregar amb tota la vida que hi quedava, el mirall del rebedor es va esquerdar: ja tenia l’excusa perfecta per deixar-lo allà, amb les dàlies, que s’havien assecat. No volia tornar-me a reconèixer com la Sra. Farré en un espill, ja m’enduia prou.

La Violeta va néixer amb el sol d’un matí de l’hivern següent, abans que l’esperéssim. Desitjava que tingués alguna complicació, que no pogués respirar, que res no hagués passat. Que visqués ella o que visqués jo.

La Rosa, la seva àvia paterna, se’n va fer càrrec. Amb allò que en Jaume havia deixat abans de marxar amb l’Exèrcit, va contractar una dida. Jo no volia veure la nena i la Rosa es va convertir en la seva mare, la va acompanyar i la va protegir perquè quan fos gran, no recordés res d’aquells primers anys de vida i pogués créixer al costat del seu pare. Mentrestant, jo em tancava a les golfes i pintava, pintava, pintava. Pintava i escrivia sobre papers que abans havien estat pintats. Només en sortia una vegada al dia per menjar i era aleshores quan la Rosa compartia amb mi qualsevol informació. Mai em parlava de la nena; sabia que si ho feia, jo marxaria.

Als dos anys de l’esclat de la guerra, vam rebre una notificació: en Jaume havia entregat el seu cos a Teruel. Mai tornaria a casa, ni tampoc coneixeria la Violeta. La Rosa va anar emmalaltint d’ençà de la notícia i vaig deixar les golfes per cuidar-la cada dia. Ella només tenia ulls per a la nena, que s’adormia escoltant les seves històries, dia a dia més curtes.

Ens va deixar el març següent. Aquell dimecres, després d’acomiadar-la, vaig tornar al barri de la Ribera. Una pila de sobres amuntegats m’esperaven a la porta de meva antiga llar. La Violeta m’hi va seguir, perquè jo mai li donava la mà, i semblava que entenia totes les meves passes, tots els meus moviments i les meves mirades.

Vaig obrir la porta i vaig tractar de trobar l’olor de les dàlies en aquell ram de flors assecat tres anys enrere. Els meus ulls es van trobar en aquell mirall del rebedor una mica més esquerdat, potser com el meu cor. Vaig agafar el darrer sobre, el més recent; era una carta que anunciava una tornada imminent. Com aquella matinada, vaig començar a plorar: res havia anat com esperava. En Jaume i la Rosa havien mort i jo, en canvi, seguia allà. La Violeta m’observava a través del mirall amb els ulls entretancats, es mirava les dàlies i semblava que ho entenia a tot. I jo només volia deixar-la allà.

Quan van tocar les campanes de les quatre de la tarda, es va aixecar i, sobtadament, em va fer una abraçada, la primera de la seva vida. Em vaig quedar quieta. No em vaig adonar que havia sortit del pis i la vaig sentir baixar les escales. Quan vaig sortir al replà, vaig trobar que faltaven les dàlies, ja descolorides. I vaig saber que s’estava acomiadant.

La porta de l’edifici es va obrir i, quan vaig sentir la seva veu, vaig saltar.

En tornar a trepitjar Barcelona, només tenia un lloc on dirigir-me: casa meva. Vaig obrir la porta i la vaig reconèixer: era filla seva, però no meva, i em mirava amb els mateixos ulls que el meu company ho havia fet durant l’any i mig que havíem compartit al front. Aquells ulls innocents entenien més que jo la realitat. Em va abraçar com si m’hagués estat esperant sempre.

Pseudònim: Jean-Luc

Diuen que lluny de la ciutat pots trobar pau, que l’aire és més pur, que el ritme del cor perd la velocitat de l’angoixa del fum i el soroll. Jo desitjava això, deixar per un temps la humitat que m’encoixia el cos i es colava dins els meus ossos encara que fos estiu. Fa molta calor a Barcelona, és una calor humida.

Però tot allò és mentida, des que vaig arribar a la casa familiar em sento pitjor. Em fa molt mal el cap, sento que les parets m’asfixien encara que les habitacions són àmplies. No hi ha ningú més, pensava que això m’aniria bé per oblidar-me de la feina, dels amics i fins i tot del meu marit. Però res no funciona, passo les hores estirada al llit sentint com passen les hores pel tic-tac del rellotge de l’habitació. No sé per què el van col·locar tan a prop del llit, sento que m’espia i em jutja marcant-me el temps que perdo per no ser capaç de fer front a la vida.
Aquí també fa molta calor. Surto al jardí per omplir-me d’aire nou i fresc els pulmons, però no funciona, el meu cos el rebutja, massa acostumat a les flaires nocives de la ciutat.

Ho he intentat tot, de debò. Aquest ha estat el meu últim recurs, abans de venir aquí m’he pres unes vacances, he anat al psicòleg… Res, res funciona. Sentia que havia de venir aquí, però, una espècie de magnetisme m’hi empenyia des del fons del cor.

Aquesta casa porta abandonada anys, des que l’àvia va morir ningú hi ha tornat. Quan passejo per les habitacions encara puc sentir la seva presència. Em passa sobretot a l’habitació principal, potser hi té a veure el quadre que ocupa tota la paret, situat just enfront del llit de matrimoni. No requereixo mirar el quadre per recordar les seves faccions, es troben gravades en foc a la meva memòria. Vaig intentar instal·lar-m’hi allà quan vaig arribar a la casa, però la seva presència era massa forta, sentia que els seus ulls em perseguien des del quadre, que vigilaven els meus moviments i em marejava massa. A més, m’he adonat que la caldera està trencada i al seu llit fa massa calor.

A l’habitació on m’he instal·lat hi ha una gran finestra que obro cada dia per ventilar. Era l’habitació de la meva mare quan era jove i on em quedava quan anava a veure l’àvia. És una sala petita, compta amb el llit on passo inexorablement les hores, la finestra que dona al jardí, un armari que encara conté la roba de joventut de la mare, el maleït rellotge i un mirall que va heretar de l’àvia.

No acostumo a mirar-me al mirall però avui he sentit la necessitat de mirar-m’hi. L’objecte em torna una imatge que em costa reconèixer. El cabell m’ha crescut molt en el temps que he estat en aquesta casa. Aquesta sóc jo? La figura que es veu reflectida és més petita que jo, més prima. Aixeco el braç i el bellugo lleugerament per assegurar-me que el que veig és real, la silueta m’imita. Veig com la seva pell empal·lideix. El cor s’accelera i em suen les mans, la meva respiració es torna dificultosa. Vull cridar, però no em surt la veu. Obro la boca, però no surt cap soroll. M’omplo els pulmons d’aire i obro la boca amb força, se m’esquinça la gola, però l’habitació continua en silenci. Els ulls s’omplen de llàgrimes per l’esforç i els músculs tot i que em cremen els sento encongits. No ho suporto, no puc continuar veient aquesta imatge.

La calor em puja per tot el cos i pràcticament no sento la meva mà quan es dirigeix a l’ampolla que havia deixat al llit, gairebé puc sentir els seus passos quan entrava a l’habitació, la seva veu quan em deia que era una rata traïdora que destrossaria la família quan li vaig dir que no tindria fills. La meva mare canviant tota l’habitació quan li vaig dir que vindria aquí en morir l’àvia, però va deixar el mirall. Mai vaig venir. Fins ara. Els seus ulls són els meus. No vull sentir la seva veu, no puc veure la seva imatge. No estic mirant quan la meva mà llença l’ampolla que colpeja el costat curvilini del mirall i l’esquerda, alguns trossos cauen a terra trencant-se encara més en bocins més petits. Em crema la pell quan em veig reflectida en un dels trossos. No és la meva cara, és la seva, la seva pell, les seves arrugues, com si la calor hagués fos la superfície i deixés reflectir el que hi havia darrere, qui no volia ser, però, aquí, amb mi, s’acabarà tot.

Pseudònim: Belisa

Portava una bona estona rumiant diferents escenaris per esbrinar què havia passat. Tant temps desitjant i esperant el dia i em desperto sense cap record. Totes les il·lusions fetes miques, ja eren uns miralls trencats.

Un tros de pizza i un pot de gelat a mig obrir. Això és l’únic que queda d’aquesta nit. Quan m’he despertat eren les tres de la tarda. Tots els gots, totes les serpentines i tot el menjar està recollit. Qui recolliria i netejaria tot, pols inclosa i deixaria un miserable tros de pizza i gelat descongelat sobre la taula? 

Miro de buscar més pistes. Alguna cosa que m’indiqui qui i què ha passat aquí. Surto al jardí i és aleshores que veig tot l’enrenou. Hi ha ampolles a la piscina i vidres trencats que no sé d’on provenen. Hi ha les cadires desplegades i restes de patates sobre la gespa. Faig un pas per seguir observant el panorama. És llavors quan noto un fort dolor a la planta del peu. M’he clavat un tros de vidre. Quan l’agafo delicadament i l’acosto a la cara veig que és un mirall. És el mirall. Immediatament em paralitzo. Això no pot estar passant. 

Pujo corrents a l’habitació i efectivament veig que l’encanteri s’ha esfumat. Intentar col·locar les peces juntes no servirà de res. El mirall s’ha trencat i res podrà arreglar-lo. 

Quan torno derrotada a la cuina i veig la pizza i el gelat sé de sobte que és un missatge. Sé que ha estat la mare qui ha vist primer els miralls trencats. Sé que és ella la que estava recollint quan se l’han endut. Sé que ha deixat aquestes restes perquè sapigués que em perdonava. Perquè és l’únic que ha pogut fer. Una pizza i un gelat era el què compartíem un dia a la setmana. Quan seiem davant el mirall i li pregàvem per bondat. És el record que m’ha volgut deixar, perquè serà l’últim que em podrà donar.

Pseudònim: Follet del bosc

L’Anna va rebufar, exasperada, després de tornar a mirar les agulles d’aquell rellotge que semblaven estar suspeses en el temps. Es ben cert que havia sortit de casa massa d’hora, però aquella ocasió bé s’ho mereixia. Tot i l’angoixa, el camí fins a l’hospital li havia resultat meravellós.

L’hivern començava a donar treva, i ja s’entreveien els primers brots de primavera. L’ambient, -tret dels típics “homes i dones de ciutat gran i cor petit”, com ella els anomenava, aquells que sempre van tard i mai tenen temps-, era festiu. El sol escalfava més del que hauria tocat per l’època de l’any en la que estava, i les terrasses eren plenes. Àvies petant la xerrada, adolescents que es demostraven l’amor sense cap pudor, demostrant que es cert allò de que “la primavera la sang altera” i joves que, davant d’una cervesa, semblava que canviarien el món.

L’Anna se’ls mirava caminant, però no va poder evitar que una punxada de melancolia li traspassés el cor. Ella també havia sigut una adolescent embriagada d’amor que, amb els anys, s’havia convertit en una jove embriagada de la vida. També havia volgut canviar el món en una terrassa d’un bar. Ara, en canvi, es preguntava si algun dia també arribaria a ser una àvia petant-hi la xerrada.

Si li haguessin preguntat unes setmanes abans que en pensava, d’envellir, hauria dit que li feia angúnia. Mai es seria tant jove, tant plena de vitalitat, com ho era en aquell moment. El futur li quedava llunyà, ella vivia en un present constant.

En canvi ara, després d’aquell maleït 28 de febrer, era el que mes desitjava en el món; envellir. Com podia arribar a ser la vida d’agre-dolça que, en el dia mundial de les malalties rares, li havien detectat una. El metge, amb una expressió dolça, li explicava que significava, això de conviure amb un monstre així. Ella però, no se l’escoltava. Tot i l’angúnia d’envellir, en el fons del seu cor sempre havia tingut clar el que volia. El present i el futur s’entrelligaven formant una espècie de record ben nítid, ben viu, tot i no ser real.

Si veia ella i al seu costat l’amor de la seva vida, agafant a una petita nena de cabells color xocolata i ulls verds, com els de la seva àvia. La imatge, segons abans de desaparèixer, sempre li mostrava a una senyora de cabells blancs blanquíssims, com la neu. L’Anna sabia que era ella, dons hi reconeixia els seus ulls i unes arrugues fruit d’haver rigut molt de jove, un riure ben gran i ben ample, d’aquell que la seva àvia en diu de “pulmons forts i cor net”.

La imatge sempre li apareixia cada cop que es mirava en un mirall, com si el mirall fos un petit forat on xafardejar un futur que d’altre manera li semblava ben incert. Ella, que li encantava fer safareig amb les seves amigues sempre que podia, ja li estava bé aquella imatge, li donava confort.

Aquest cop però, va ser diferent. Les agulles del rellotge van marcar en punt i unes campanades van sonar a la llunyania, fent que la seva ment deixés de divagar per tornar en aquella sala d’hospital, blanca i freda.

El seu metge va sortir del despatx per fer-la entrar, tal i com havia fet durant les últimes setmanes que portava venint a l’hospital, però ja no l’acompanyava la mirada dolça que el caracteritzava. Els seus ulls, d’un blau que li recordava el mar, aquest cop li van semblar gèlids, glaçats.  I va ser conscient que ja no hi haurien més mirades de futur, ara tot el que quedava eren miralls trencats.

Pseudònim: Mussels