Category Archives: Obres concursants 2023

«A mi sempre m’han agradat extremadament els animals,
però en la infantesa tenia per ells follia…»
VÍCTOR CATALÀ

Feia un dia rúfol, i les aigües brutes i negres de l’Ebre no van amollar la presa.
Déu havia volgut que Maria es negués el dia abans de degollar les gallines. Igual que
sa mare, que no va saber viure vídua, amb l’home afusellat a la guerra. Al poble era un
fet que es repetia de tant en tant i quan se trobava un cos pudent entremig dels canyars
o un penjat a la figuera, les dones, vestides de dol, acudien a comentar. Aquella vegada
les seues mans agarraven les de Fineta, la germana menuda de la difunta, que havia
sortit del mas on servia amb no sé quina esperança boja. I totes, com un cor: «És la
vida, filla meua». I ella callava i les hauria fotut al foc perquè el seu mal ja no tenia
cura: s’havia quedat sola i ningú la voldria acollir. Fineta tenia setze anys acabats de
fer i la cara bruta de plorar. I també un secret: havia començat a beure per a fugir dels
mals records.

La borratxera d’aquella mateixa nit la va impregnar d’una mena de pau ultraterrenal. Fineta no pensava ni en la cara freda i grotesca de sa germana ni en l’enterrament de l’endemà; patia només perquè les gallines s’havien de degollar i d’això sempre se n’havia ocupat Maria, més feta per a la vida trista i crua d’aquelles terres. Déu havia volgut que esta fos la seua herència. I ella s’hauria estimat més escurar i tornar a escurar el ganivet tufejant amb què Maria, sense miraments, matava i trossejava les bèsties de casa. De vegades Fineta havia arribat a odiar el comportament salvatge tan prematur de sa germana. Sempre que la gata feia tres o quatre cries, Maria les arrencava de la mare encara amb els ullets cecs i la pell transparent i se les posava al cabàs, travessava els descampats pels màrgens i les abocava al riu i se les mirava fins que es perdien del tot i les aigües tornaven a ser brutes i negres… Un dia Fineta havia agafat un dels gatets d’amagat i el va ocultar al cistell de la roba llanosa, fins que Maria el va trobar i va córrer a llançar-lo ja crescudet al corrent. I la pobra Fineta vinga ofegar-se crits a la
gola perquè hauria volgut fer viure aquell gatet.

Havia deixat de fosquejar i Fineta s’havia passat les hores afonada en el vici.
Amb els ulls inflats i el front entresuat es va lligar el davantal al pit i va obrir la porta
corcada del corral, on va experimentar el més intens dels pànics. I va ser llavors quan
va sarpejar les potes de la primera gallina i li va ferir el coll: «Face’s la voluntat de
Déu». I la primera gallina va perdre la llum dels ulls i la sang tèbia li rajava roja coll
avall. Es dessagnava a poc a poc i la resta de germanes, veient els espasmes de la dissortada, es van arrupir totes tremoloses dins dels caixonets. I Fineta pregava a Déu i
pensava només en l’horror d’aquella sang escorrent-se damunt de la terra fosca i fangosa, com si fos una libació. I va córrer cap a casa perquè havia d’amanir-ho tot per a
l’enterrament. Es va aturar davant de l’espill badat i no s’hi va reconèixer: la sang, com
una cosa viva, li havia corromput les espardenyes i l’esperit

Pseudònim: Senyall vell

Estimat,

Totes les veus de l’univers conflueixen en una sola. En el seu clamor més profund, ens diuen
que tu i jo no som pas els únics que vivim en aquest món; és més, no som els únics que han creat un món. I, amor meu, a través d’aquest Arc de Sant Martí, soc capaç de veure-ho tot tal com és més enllà de la tempesta. Soc capaç de recollir els fragments del mirall que sempre ens ensenyava la nostra millor versió, el focus que sempre ens enfocava amb la millor llum. Que potser vam voler volar massa prop del sol per a obviar que érem fets de cera? Vam desafiar les lleis de l’univers?

I vaig pensar en tu. Més enllà de tot plaer passat i futur, recullo encara els ossos del que un dia
va ser. Diuen que els records estan fets d’aire, però tu nades en les profunditats de la meva sang. Després de cent anys trobaran al pols del meu cos rastre d’haver-te estimat. Tu fas de dues persones assegudes en silenci una cerimònia, un ritual massa sagrat.

Estimat del meu cor, l’or del cel brilla més que mai abans de desfer-se, abans de deixar pas a
la foscor i morir: una gàbia d’or no deixa de ser una gàbia i el cel daurat ja haurà marxat abans que t’hagis adonat. Però tu, missatger de l’hivern i la primavera, rossinyol de veu desitjada, tornaràs al nostre banquet? Continuaràs caient sobre el meu cos com la nit cau sobre el món, mentre sento cruixir dels meus ossos i els nostres llavis? Com brillaven els teus ulls quan deies el meu nom, com es toquen les palmes en ballar. Com fan mal els que ja no estan.

Però vaig mirar cap a tu. Vull creure en la bona sort, en els desitjos i els miracles, en la llum
de les torxes en la foscor, però com qui trenca una gran i delicada finestra, algú pertorba la quietud dels meus mars interns. Si ja no m’hi puc veure en tu, llavors on trobarà el seu reflex aquest pobre fantasma en aquest passadís ple de miralls? El que no es diu, es plora. El que no es fa, cria pols. El que s’ignora, es podreix a les catacumbes.

Senyor, si ets aquí, digues-me per què busco l’altra cara d’una moneda per si l’or rellueix més.
Per què escodrinyo el que podria haver estat, el que hauria d’haver estat. Per què, en tenir alguna cosa a les meves mans, penso en el següent que sostindré? Sempre vaig creure que voler ser, veure i viure absolutament tot és un regal, però en haver-se descontrolat, s’està convertint en el pitjor càstig de la meva vida.

Senyor, què faré amb mi. Soc l’amfitrió de ningú, camino de nit per passadissos buits i sobre
vidres trencats. Encara tinc por, encara em sento un gos vagabund i desorientat que espera el seu amo mort. Encara espero que això sigui un horrible malson del qual algun dia despertaré. L’ànima en pena i l’horrible farsa en la qual m’he convertit serà només una febre delirant, una imitació mal feta de la meva persona. No em reconec quan em miro al mirall. He emmudit una altra vegada, soc un llop que busca el cant del seu ramat i no el troba.

Senyor, estic cansat. Fa tant de temps que persegueixo el sol que, de tant mirar-lo fixament,
sento que m’he tornat cec. Fa tant de temps que em construeixo torxes per a veure en la foscor que ja no queda foc. Si el meu cor brilla en les tenebres, que algú m’ajudi a veure’l. Sempre es desitja el que no es pot tenir? Senyor, per què sempre desitjo estar en un altre lloc allà on estigui? Estic maleït? Em creixen espines en els dits i per la gola, cada dia em faig i em desfaig, creo universos i els destrueixo.

Però, aquella nit on només existíem tu i jo, et vaig mirar als ulls: a càmera lenta, vaig veure
tota la història de la humanitat en el mirall dels teus ulls. Miralls: darrere del mirall hi ha el somni. Darrere del somni, el cel, l’horitzó i les profunditats de les aigües. I darrere de tot això, les meves mans, que volen tocar-te. Res que un cop es va trencar podrà apagar el foc que, almenys un dia, ens va envoltar.

Tu ets la foguera que escalfa el més fred dels hiverns; jo l’espurna que, fora de control, es
converteix en un incendi forestal. Gràcies per ensenyar-me que la vida, perquè sigui vida, s’ha de viure a poc a poc.

Sempre teu,

el teu cor de meló

Pseudònim: resiliència

L’aigua colpejava feroçment la flamant vidriera del saló del casalot. Allà, amb l’escalfor de les
flames recorrent-li tot el cos, l’Eulàlia romania ajaguda a la seva vella butaca de pell. Les
delicades marques del seu rostre indicaven que uns quants anys la separaven de la jove de la
fotografia que coronava la xemeneia. En ella apareixia somrient, aliena a tot el que l’envoltava, i el que més la sorprenia, semblava feliç. No és que ara no ho fos, però feia molt de temps que ja no ho mostrava físicament. La vida l’havia atrapat en una espiral de desgràcies que l’havien
convertit en la dona dura i freda que era en l’actualitat. Poc després que aquella fotografia es
prengués, l’Andoni, el seu marit, havia mort sobtadament en estavellar-se el seu cotxe contra un arbre en un dia de pluja com aquell. Llavors, ella s’havia vist sola i amb quatre criatures a les que tirar endavant, de les quals només una encara era viva, la seva única filla.

De sobte, el soroll d’un tro va ressonar per tota la casa i una llampada va il·luminar la finestra
fugaçment. Va ser suficient una mil·lèsima de segon perquè la seva imatge reflectida en el vidre mullat la transportés a unes quantes quadres d’allà, a un acollidor apartament de dues plantes del centre de la ciutat. En aquell dúplex, una dona que devia rondar els quaranta anys esperava ansiosa el moment en què la tempesta que devorava l’exterior deixes pas a un cel clar i serè que li permetés fugir de la presó en la qual feia molt temps que vivia. Les galtes se li omplien de llàgrimes que recordaven els gotarrons que ara omplien el carrer mentre pensava en totes les vegades que havia volgut marxar d’aquella casa i no havia sigut capaç.

Ella, que s’havia criat a l’ombra del seu germà gran i dels seus germans petits, se sentia
completament invisible. Tothom es fixava en el físic i el caràcter que l’Andoni havia heretat del
seu progenitor, i en aquells bessons d’ulls blaus i galtes rosades tan bufons, però ningú mai la
veia a ella, la que quedava just enmig. Amb un dolor tan gran que quasi no podia respirar, no va poder evitar viatjar amb nostàlgia a l’últim cop que havia sentit que algú notava la seva
existència, el matí d’aquell fatídic accident que li havia arrabassat a la persona que més
estimava, el seu pare. Ell sempre li donava el seu lloc i la feia sentir especial, i després de la
seva mort ningú l’havia tornat a mirar amb aquells ulls plens de tendresa i admiració. Així que,
acabats de complir els divuit anys, la va sorprendre ser presa de les mirades penetrants d’un jove alt i robust que havia anat a comprar al mercat on treballava ajudant a la seva mare. No l’havia vist mai abans, però des de la primera vegada que el va veure va sentir com si per ell fos l’única persona que existia en el món. El que no sabia en aquell moment era que el que semblava un idil·li propi de les novel·les romàntiques que tant li agradava llegir s’acabaria convertint en el pitjor dels malsons.

La Júlia, per contra, als seus quinze anys no passava desapercebuda per enlloc. Deia el que
pensava sense embuts i feia front a qui si li posés per davant. No podia negar que era néta de la seva àvia, amb qui estava molt unida, al contrari que la seva mare. Els crits provinents del pis de baix la van estremir. No podia consentir que aquell infern durés un dia més. El cos de la dona que li havia donat la vida s’apagava lentament i les cicatrius i contusions que simulaven cadenes cada cop eren més visibles. Va esperar que tornés el silenci i va fer una trucada. No va passar molta estona fins que va sonar el timbre. Era l’hora de trencar aquelles reixes invisibles i deixar de ser presoneres. Va veure com la seva mare dubitava, però per primer cop se sentia amb força, les tres generacions juntes aconseguirien allò que tant havia anel·lat. Ja no hi havia marxa enrere.

Pseudònim: Lady Rose

Escletxes de llum que colant-se pels tímids foradets de la persiana blanca arriben com
llances al rostre, encara adormit, i fent trenes de llum i penombra, juguen amb quatre flocs
de descabellats cabells bruns.

Es desperta, enterbolida, el seu cos jove i cansat jau, per fi, sol, en un racó d’aquest llit
gran. Silenci. No se sent ni la mínima remor a casa; fora, les gavines matinen.

Deixa transcorre uns segons (que esdevenen minuts), agafa el mòbil, té un missatge de la
Maria, recordant-li l’esperat esmorzar i decideix, malgrat que li suposi una quimera, que farà
l’esforç; al cap i a la fi, li venia de gust dies enrere.

S’aixeca, no es renta el rostre ni es mira… d’esma i tranquil·la, camina descalça en
búsqueda d’aquell cafè que tant li agrada, aquell moment que és seu i de ningú més i que,
probablement, sigui el més conscient del dia.

Xarrupa l’escalfor amarga que omple la tassa de porcellana gran, i que de tant com n’és de
neta i brillant, s’hi enmiralla . I tanca els ulls, i bufa suau per refredar allò que vol mantenir
calent alhora, com si volgués calmar el dany que una ferida li fa a un infant.

I sense saber perquè, el seu cervell (encara lluny dels efectes de la cafeïna) comença a
funcionar, a recordar cada segon de l’ahir. I intenta callar-la, la ment, però no pot. Són molts
els matins de trencadisses que es reflexen a la tassa entre els dits. Però avui ja sí, ni es
mira ni li fa falta perquè ja sap com es veurà; en fa massa de temps de vespres foscos i de
matins d’empolainar el que vol dissimular.
I la truca:

– Maria, em pots acompanyar? Vull denunciar-lo, no em preguntis res ara…. Ja t’ho
explicaré però necessito buidar l’ànima. No vull amagar més la trencadissa que porto dins i
també fora, que el mirall del vestidor està més intacte que el meu cos i reflexa bocins de
persona humana atacada per una bèstia. No, no em cal mirar-m’hi, el meu jo trencat i
apedaçat el tinc nítidament dibuixat al cervell-.

Pseudònim: Mon17

Gota a gota, el terra va perdent el seu color. Aquest soroll és l’únic que impedeix que el passadís quedi engolit pel silenci. La simfonia de metalls que segons abans havia omplert cada racó de l’escola es resol en un lent degoteig. Un soroll sord que, de mica en mica, va buidant aquells ulls de tots els records que compartíem. Va buidant de sentit totes aquelles discussions que havíem tingut, aquelles que tu sempre sabies resoldre. Tots aquells moments en què plantejàvem la següent jugada: «Xxt! No diguis res, ara». La mare havia entrat a la cuina. Jo no em podia aguantar el riure. La mirada que em feia la meva germana era acusadora. Hauria hagut de dissimular aquell somriure, però els seus ulls foscos i brillants només em feien pensar encara més en la dolenteria que acabàvem de fer. La meva mare va fer un crit. De cop, el seu plat tenia un gust més salat del desitjat. La tapa del saler estava desenroscada. Les dues vam riure. Qualsevol càstig que derivés d’aquella broma valia la pena. Els seus ulls d’atzabeja, que es començaven a negar de llàgrimes d’alegria, em feien gaudir cada moment al seu costat. L’alegria, però, no era la cançó que aquelles ninetes sempre dansaven. La mort de l’avi va tornar l’aigua d’aquells ulls d’un gust agredolç. Eren llàgrimes de tristesa, però també de compassió. Jo encara no entenia bé què significava que l’avi ja no fos a cap sopar, que l’àvia estigués sola cada cop que anàvem a visitar-la. Aquells ulls, però, em deien que alguna cosa no estava bé, que s’havia de plorar, i que ella m’acompanyaria en aquell camí. Anys després les vaig entendre, les llàgrimes. L’àvia, al final, també va deixar de venir a les trobades familiars. Aquell cop, però, vaig entendre cada un dels sanglots als ulls de la meva germana. Els seus plors em van acompanyar amb més sentiment que l’altra vegada. Les dues ploràvem el mateix. Així i tot, la seva mirada a vegades també amagava secrets: «Avui a l’escola la professora m’ha felicitat per la maqueta de casa…» No vaig poder acabar la frase, tampoc ella no havia escoltat ni una paraula de les que havia dit. Aquells ulls estaven mirant algú diferent: «Escolta, només et volia donar les gràcies per haver-me ajudat amb l’examen». Era normal que la meva germana ajudés un company de classe. Sempre treia bones notes i tothom li demanava ajuda. Aquella vegada, però, va ser diferent. Els seus ulls, lluny de ser la mirada penetrant i sincera que sempre es plantava davant de tothom, s’amagaven darrere un somriure absurd. Més tard, aquelles mirades eren alegres, eren d’expectació, de nerviosisme, d’aventura. De no saber què passaria la pròxima vegada que es tornessin a trobar. És llavors quan les mirades de la meva germana van deixar de ser per a mi. Les bromes que fèiem juntes, ara eren de nenes petites. Els jocs a què jugàvem, les meves expressions, la meva manera de ser, les ximpleries que feia… Aquells ulls jutjaven cada moviment i la seva veu sentenciava el veredicte: «Soc gran ja, accepta-ho!». Ara em maleïa d’haver-me alegrat quan aquelles dues mirades van deixar-se de trobar. De sentir lleugeresa quan aquells ulls patien i s’anaven enfonsant en llàgrimes d’una solitud mai viscuda. «Deixa’m en pau! Tu què en saps de tot això!». Aquest gargall escopit de paraules era la resposta que tots rebíem quan intentàvem ajudar-la. La seguretat d’aquella mirada que temps enrere sempre posava tothom al seu lloc, ara s’havia convertit en l’orgull que la lligava a l’àncora que a poc a poc l’anava enfonsant. Les bromes van desaparèixer per ser substituïdes per silencis incòmodes. Els ulls brillants van deixar pas a parpelles caigudes i expressions mandroses. A l’escola encara va ser més difícil. Aquells ulls tenien por, buscaven constantment no trobar-se amb els seus. Amb els d’ell. Les discussions que tenien al passadís ple de gent haurien estat difícils d’entomar per a tothom. Les amenaces de no poder viure sense ella, de ser la responsable d’haver-lo enfonsat en la misèria, es tornaven violentes a mesura que passava el temps. Un dia qualsevol, finalment, tot s’ha aturat. Després de la seva entrada anacrúsica, de la batucada de trets que s’han emportat tota la gent que s’ha trobat per davant. El cor de la meva germana, motiu d’aquest tràgic concert, s’ofega en aquest degoteig. En aquest soroll pausat, dèbil però constant, que la va buidant de temps. Ara miro aquest temps esgotat, aquests records, aquestes dues ninetes i a tots els moments que hi veig. Fins que desapareixen. En aquests espills, en aquests ulls, ja només m’hi veig jo.

Pseudònim: Ego Serra

Escric això a una pàgina del diari, no crec que es pugui considerar una entrada d’aquest. Si
no, més com una carta per a la meva mare.

No sé com començar aquesta carta, mentida, si sé que he de dir primer. T’escric perquè sóc
incapaç de parlar amb tu cara a cara, són temes delicats i que heu intentat ocultar-me. Així
que ara diré coses que vosaltres ja sabeu.

Un ocell m’ha explicat la teva joventut mare, una narració sense forats. Sé que vas néixer en
una família de pocs recursos, sé que vas fer treballs que mai em deixaries fer a mi i també
sé la història darrere del nom de David Penyes. No sé ni com contar-te el fastig que he
sentit en escoltar aquesta part, però per una part t’entenc. Entenc que estaves desesperada,
que en David et va oferir això que mai se’t va permetre somniar. Però no és excusa per
haver-te ficat en el seu llit, i no només això, sinó que vas aprofitar la seva edat avançada per
quedar-te amb la seva herència.

M’han passat milions de preguntes, però la que més por em dóna saber és. En David és el
meu pare biològic? Per temps encaixa, ja que als dies de morir te’n vas anar al llit amb el
teu marit actual.

No t’estic jutjant mare, perquè el teu marit també té una història molt fosca darrere de la
vostra primera trobada. No sé si tu ho sabràs, però aquella nit el teu marit fugia d’una dona
que havia deixat embarassada i no es volia fer càrrec, per perquè l’havia violat. De veritat
espero que això no t’enxampi de sorpresa, però és el que va passar, per moltes mentides
que aquest s’inventés.

El vostre començament és molt fosc, i crec que aquest secret és l’única cosa que us manté
units. Però és més que obvi que la vostra relació ha anat empitjorant, he escoltat les
baralles que teniu cada nit.

El teu marit, ja no sé si puc dir-li pare, és un home menyspreable. El fill únic d’una de les
famílies de més poder inquisitiu de Barcelona, sempre ha fet el que li ha rotat, sense
mesura les conseqüències, sense importar a qui trepitjava. No et pots ni imaginar la
quantitat de denúncies que mai han arribat a res perquè el seu pare sempre han pagat per
el silenci de les altres persones. Encara que crec que sí que ho saps, no? Els seus pares et
pagaven perquè et quedis al seu costat, veritat?

A cada paraula estic més segura que tu i el teu marit sou tal per al qual, els dos teniu una
aura fosca que us uneix.

Jo no seré així, ho tinc molt clar. Sé que mai passaré per la necessitat que tu vas passar,
perquè per sort he nascut aquesta família plena de privilegis.. Però mai seré un ésser de
foscor com vosaltres. Vull trencar això, vull començar de nou el que vosaltres heu tacat. Per
això, escric aquesta carta, més per desfogar-me que per donar-te-la.

Gràcies per tot el que m’heu donat, però començaré a buscar-me el meu camí propi. No diré
que ús odio, perquè crec que no podré mai. Però sí que he perdut molt del respecte que us
tenia.

Ho sento mare.

Pseudònim: Marina Little

Mires el pati amb els ulls plens de lleganyes i son encallada a les parpelles. La taula reposa
tranquil·la i els porticons de fusta blanca esblaimada retopen entre ells amb el vent. El vidre
que comunica amb l’exterior ara és un tel cristal·lí fet de vapor d’aigua que aplega i confon
els colors dels lilàs amb la mimosa i la glicina. L’inici de la primavera ha dut el desgel de la
gebrada i la llum dels dematins ja no porta el sol d’hivern.

T’empasses un glop de llet amb parsimònia i comptes en silenci per dins: Una, dues, tres i
quatre. Quantes capes té un mirall? Cinc, sis, set i vuit. Les orenetes ja voleien i xeriquen;
col·leccionen branquillons, borrissol de ploma i argila, i comencen a construir el seu niu
sota el ràfec de la teulada, a recer de la pluja i el vent. Suques les galetes al got i et mulles el
tou dels dits. De què està fet un mirall? L’aigua tranquil·la també pot reflectir la llum i crear
imatges nítides: la muntanya que al capvespre reposa a l’estany, el verd del salze blanc, dels
oms o del vern que s’emmiralla al cabal del riu lent, les botes grogues dels peus menuts i
encuriosits que salten a la vora un bassal. I si un mirall reflexa tota la llum, què veu el seu
interior?

La finestra resta tancada i a l’altre costat la imatge és clara i neta: L’arbre ple de flors, la
cadira de metall rovellada, les pedres grisenques i els pètals fràgils del jardí.
Com diferencies un mirall d’una imatge real? Cada cosa és com és perquè rebem el reflex
del seu color. La llum porta totes les longituds d’ona i, quan impacient impacta als objectes,
s’absorbeixen totes les ones en excepció del color que la vista rep.
El mirall, aleshores, també s’empassa tots els colors que no es veuen? O el seu interior és
opac? I si la llum és ona i partícula alhora, com s’ho fa per retornar-te la imatge sense
difusió i confusió existent? Què retorna cada feix de llum amb el seu angle precís?

T’alces i reculls les engrunes de les estovalles amb les mans; les espolses per la finestra
façana avall. Deixes el got a la pica, retornes la llet a la nevera i les galetes al calaix. Les
paraules han cristal·litzat els dubtes d’un trencaclosques invisible desfet i potser els mots
demà faran de fil i agulla de les preguntes i els pedaços esquinçats.

Baixes ràpid les escales: motxilla, moneder i auriculars. Agafes les claus del cotxe i el so de
Catalunya Ràdio a tot drap et desperta una mica més: Bon dia, són les vuit. Motor engegat,
calefacció encesa, fre desactivat, vidres que es comencen a desentelar. A fora fa un dia clar i
penses que la llum no es deu preguntar on anar a parar; ella es troba als llocs i s’escola
indiscreta per on l’espai li permet.

Arrenques el cotxe amb la pressa que fins ara no t’havia atrapat i al primer revolt t’has
d’aturar de nou perquè ahir no hi havia aquesta fissura tan gran. La carretera sembla
esmicolada, els dubtes de física quàntica ara els deixes per més tard. El mirall del retrovisor
s’ha esquerdat; a qui he de trucar per reparar-lo?

Pseudònim: Cuscueta

Quin sentit té mirar-se en un mirall, si aquest es troba trencat? O potser no és el mirall,
és qui s’hi mira, qui roman esquerdat pels quatre cantons, per la seva incapacitat de
mostrar-se al món tal com és, de deixar-se veure tal com sent. Una mena de càstig diví
de la vulnerabilitat per no ser elogiada o, sense anar més lluny, ni tan sols acceptada en
la societat.

Per algunes persones, el mirall està aparentment trencat. S’hi col·loquen davant,
esperant trobar-se amb el seu reflex, però no ho aconsegueixen. No s’hi veuen,
estranyades, inconscients que en realitat, el que es troba trencat no és el mirall, sinó
elles. És la voluntat d’invisibilitzar aquest dolor el que les fa, paradoxalment, invisibles
als seus propis ulls.

Desconeixen, però, que es tracta d’un mirall peculiar, el de la consciència i la sensibilitat.
Només aquelles que, amb una mica de por, o potser molta, s’aventuren a la introspecció,
a obrir de bat a bat la porta al dolor, a donar una càlida benvinguda al plor i a abraçar
ben fort la tristesa, poden rebre una imatge de tornada. El mirall no necessita ulls oberts,
sinó més aviat cors, oberts.

Aquest cristall no coneix un món de somriures fingits i rialles falses cap a una mateixa,
no entén dels “estic bé” d’autoengany que passen desapercebuts entre la gent. Aquest
mirall és només a qui accepta el propi patiment, a qui té la voluntat de fer-lo conscient,
que ofereix una petita fotografia. Un retrat cru, vertader, sincer. Quan, davant d’ell,
decideixes obrir-te sense miraments, com si d’una instantea d’analògica es tractés,
només cal esperar uns segons per veure la llàgrima prendre forma i precipitar-se
lentament.

És aquesta gota salada la clau per obrir l’espai entre el mirall i la imatge que et torna de
tu mateixa, ara capaç d’identificar, ara capaç de sentir teva. Trencada, per dins, pot ser
sí. Però visible, per fi.

El mirall no necessita ulls oberts, sinó més aviat cors,

oberts

i conscients.

Pseudònim: noméslletres

Una pols tímida de llum entra per la finestra i per l’estoig de joier entreobert, el que m’ha fet
de llar i de closca durant anys, i sento com l’escalforeta del fil d’or de pols de llum m’acarona
tota, em fa pessigolles i m’estremeix, em retorna de qui sap quins plecs i replecs profunds
adormits durant el gran hivernatge. Em sento desvetllar lentament d’una llarga letargia, d’un
son llarg i profund que torna mandrosament dels camins solcats per la nit dels temps. La
pols va recorrent la fredor metàl·lica i noble dels meus contorns, com una onada en cadena
que amanyaga i acarona cada racó, cada punta, cada fulla arrissada, cada pètal, cada àtom
sent el pessigolleig vibrant per dins i va despertant, tija amunt amunt fins a fer esclatar les
fulles curulles del ram vermell robí i brillants que em conformen i em fan esclatar de goig i
joia.

Poc a poc recupero el record, que em porta ecos d’altres temps, d’altres mans que m’han
acariciat, d’altres ulls que m’han cobejat i admirat. Jo que tant he vist, des del meu pedestal
de guaita privilegiada, testimoni i observadora de tants i tants miralls trencats a la proa
galopant de vestits bellíssims i elegants. I em porten noms i llocs i em xiuxiuegen Teresa, i
Sofia, què ha passat, i em perdo de sobte en la foscor, en algun racó oblidat i aquí perdo el
fil de la memòria, i l’obscuritat, i l’oblit, i les teranyines i les carícies d’éssers mig angelicals,
mig fantasmals que em reclamen i em volen lluïr però no poden. Recordo la llosa, la tapa de
l’estoig de joier, el clic de la closca-llar que es tanca i queda abandonada. L’hivern reposa
sobre el metall, glaça els brillants, apaga el foc dels robins. Pesa. M’endormisqueja com un
ram pansit en hores de fred i gebre.

Encara amb les flors mig badades i entreobertes, sento com unes mans de dits llargs i
blancs i joves i perfumats m’agafen i m’embolcallen i em freguen amb un mocadoret blanc
de fil fi humit que em petoneja i em pessigolleja i em canvia el vestit gris de la pols pel vestit
daurat de la llum del sol que em fa brillar descaradament i juga a fet i amagar amb la llum
més intensa i enlluernadora i em projecta en totes direccions com fragments d’un mirall de
la meva ànima irisada. L’escalforeta, la humitat del mocadoret blanc de fil fi excita els petits
brillantets de les meves formes, despunta els blancs i gèlids diamants, encén poc a poc els
vermells roents dels robins, i tota la meva estructura s’estira i s’allarga i s’espolsa la mandra.
Les tiges, recuperant saba nova i encara mig endormiscades, es despleguen i desarrissen
les fulles tan llargament ajagudes mig arronsades, i la seva força s’estén enllà enllà, i encén
l’esclat dels grans robins de les flors. Tot el ram que sóc és una festa que celebra aquest
retorn a la vida, jo que tanta n’he viscuda, a través de cada tros de mirall en el qual m’he vist
reflectida, joiosa, esplendorosa, brillant, en cada solapa, en cada tela fina, gruixuda, on
m’han ajustat, delicada. Les modes canvien, sí, però jo les he sobreviscut. He voltat món,
m’he passejat per moquetes i velluts granats i daurats de la gran Barcelona, he desfilat pels
escenaris més elevats a París, he corregut món, he sentit bategar ben de prop cors
galopants d’amors, de rancúnies, d’enveges, he bategat al son de grans passions humanes.
Teresa, Sofia, Amadeu… la perla gris… On ets, amor?

Sento el confort de les manetes de glop de llet que m’acaronen amb cura, amb tendresa,
amb il·lusió, claven la meva agulla a la solapa d’una jaqueta blanca, sento traspassar el fibló
fred a través de la calidesa del teixit suau i blanc, ai, i em fan ballar i em fan vibrar i em fan
brillar. Torno a florir en aquesta primavera exhultant, torno a ser a la llum, projectant la llum,
recullo l’esplandor del sol i l’expandeixo multiplicada esclatant en mil bocinets de llum
blanca i vermella, brillans i robins, els colors nupcials…

Miro al meu entorn, observo. La meva estimada i magnífica perla gris, companya de tanta
història viscuda, clavada ufanament en la punta d’una corbata encara joveníssima,
tremolosa.

Ja sento els acords que ens acosten a l’altar. Cadascú des de la seva atalaia, ens mirem,
ens soniem, mentre ens deixem guiar curulls de joia i d’alegria pel retrobament. Ens
emmirallem l’un en l’altra, perla i collaret.

Una mica més amunt, més enllà de la nostra presència, també hi ha dos parells d’ulls que
s’esguarden amb gran il·lusió, mentre avancen paral·lels, solemnes. Ella duu un gran ram
de violetes en una mà enmarcada de blanc. Veig la perla gris que ressalta, fina i elegant,
sostinguda i gronxada suaument en el marc de la corbata vermella, i juga a emirallar-se a la
seda gris i suau, cruixent, de la jaqueta del jove. Em mira.

Somriem, joiosos.

Pseudònim: Teresa Pla

Pseudònim: Teresa Pla