Category Archives: Obres concursants 2024

No sabeu quant de temps ha passat.
Ni les llàgrimes que he arribat a comptar.
Des d’un cantó,
en silenci i tot fosc.
No sabeu què va passar.
Ni tan sols com vaig quedar.
Però aquell dia, un tros del meu cor
també va marxar.
A vegades vull pujar
i ho intento.
Vaig al meu lloc preferit
i el sento més a prop.
A cada espelma que hi ha a casa,
una casa que és la mateixa,
però no està ell,
ni soc jo.
No hi som.
Ni hi serem.
Insegura i delicada,
continuaré creixent.
Com una rosa que empeny el vent.
M’agradaria saber com està.
O què en pensa del que ha passat.
Si m’ha acompanyat en cada pas,
o si va decidir no guiar-me,
ni estar al meu costat.
No sabeu com és de difícil acceptar
que no recordo la seva veu.
No sabeu com és de difícil posposar
el sentiment que hi ha per tot arreu.
Tens el mateix somriure,
el mateix cabell, cos i ganes de viure.
Tens la mateixa cara,
per on passes, passa la seva ànima.
No sabeu què és guardar la fusta al moll,
ni tancar el taüt.
Ni posar flors cada 15 de març,
ni ofegar-me a la platja, en cada onada,
que porta el nom de pare.

Pseudònim: Clavell blanc

Si ancorem els neguits,

pesarà la bonança.

Quima Jaume

 

Vraćat se moru, vraćat se govoru,

(Tornar al mar, tornar a la paraula)

Tonko Maroević

Naveguem cada tarda els futurs des del ciment

ignorant que assentiríem a tantes tristes coses; 

busquem només un bon banquet, un festí positiu

on demolir el matí, el color entumit dels ulls,

el cor ensopegat, amb la vista dels passos

de la tragèdia sota una boira que amaga els miracles.

Hem guardat la fusta al moll, nosaltres?

També ens ho demanem de vegades; ens assalta.

Aferrant-nos com nàufrags a la taula estellada

en un mar vertical

tot practicant respiració conscient,

una mica de mindfulness en el trajecte,

                ens encapçalem cap al naufragi lent.

Escolta l’acordió,

el mar del port és ara afònic.

Desembarquem cap endins.

Pseudònim: Re Lumière

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

Joan Salvat-Papasseit

Sjećanje na more podrazumijeva i ono soli i kamenja i pjene, izmakle otoku.(…)

More. Na kraju ga uspravljamo.

(Recordar el mar també comporta aquella sal i les pedres i l’escuma. (…)

La mar. Finalment, ens hi endinsem).

Tonko Maroević

Fem tard per guardar la fusta al moll.

Com un secret que el temps desvetlla,

sota la llum tènue entre dues palmeres,

d’un bloc sobre un basalt

                (on s’arrenglera el poeta de la fusta)

tot un poema inscrit raja.

Obrim el mapa tridimensional i hi col·loquem l’homenet digital:

ens permet veure el bloc de bronze

(tota la sorprenent majestuositat)

del que fora en Salvat-Papaseit; 

dos turistes (a la imatge) se la miren estupefactes

                “deu ser algun navegant”,

una ombra de pal selfie amaga tres figures negres

sobre el ciment portuari

“guaita aquesta estàtua, que gran”, 

una parella entrada en anys a la que la captació de la imatge

els ha tallat de melic en amunt

no ha reparat en l’estàtua

                (esplendorosa, fastuosa)

i les cames d’un home (només les cames) han estat eternitzades al mig d’un pas

arrossegant amb braços imaginaris una bossa verda de plàstic;

l’actuar d’allò quotidià va perdent significat,

el poema cisellat perviu.

Atracat un gran veler al capdavant, versàtil centenari, 

el pailebot Santa Eulàlia

                (posterior al poeta

                posterior al poema)

amb els neguits, llunyans de la bonança, del port

recordem la recança: 

                ―no hem trobat la mida de totes les coses

                hem aguantat l’alè, mes no hem sentit la boca―;

el moll alegre,

al darrere, la sínia del Port Vell

                (més alta que el pailebot

                més alta que el poeta

                més alta que el poema)

permet viatjar de Barcelona a l’illa de Hver;   a vegades les ones no ens enfonsen en la intempèrie.

Pseudònim: Re Lumière

Al pintoresc barri de Gràcia, a Barcelona, es desplegava una edició extraordinària de la Fira
del Llibre. Aquest any, l’esdeveniment es consagrava a venerar la memòria de Joan
Salvat-Papasseit en commemoració del seu centenari. Els carrers irradiaven una atmosfera
vibrant i enlluernadora, mentre els estands de llibres emanaven l’essència sublim de la
poesia i la literatura catalana.
Entre els molts visitants que passejaven pels passadissos de la fira, hi havia en Marc, un
jove estudiant de literatura, fascinat per l’obra de Salvat-Papasseit. Mentre obria les pàgines
d’un dels llibres del poeta, una fulla solta va cridar la seva atenció. En ella, hi havia imprès el
vers que seria el tema principal de l’edició: “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al
moll”.
Intrigat per la frase, en Marc va decidir aventurar-se a buscar el seu significat amb
determinació. Amb pas decidit, es va acostar a un dels venedors de llibres de la fira, immers
en l’ambient efervescent dels carrers de Gràcia. Les llums suaus de la fira ressaltaven els
colors vius dels llibres que omplien els estands, creant una atmosfera màgica . En Marc va
notar com el seu cor bategava amb excitació mentre es dirigia cap al venedor, anhelant
descobrir el misteri que envoltava aquella enigmàtica frase…
—Disculpi, senyor —va dir en Marc amb humilitat, dirigint-se al vell amb reverència—.
Podria explicar-me què significa per vostè “guardar fusta al moll”?
El vell, amb els ulls brillants de saviesa acumulada, va mirar en Marc amb un toc de
commovedora nostàlgia abans de respondre.
—Ah, “guardar fusta al moll” —va repetir el vell amb una calma tranquil·la, com si
rememorés temps passats—. Per a mi, això significa molt més que simplement
emmagatzemar fusta al moll. És com un recordatori constant de la paciència, un record de
les hores llargues i silencioses passades a esperar. És la confiança en un futur millor, tot i
els temporals que la vida ens pugui presentar.
El vell va començar a explicar a en Marc la veritable història que s’amagava darrere
d’aquella frase enigmàtica. Va relatar com, en la seva joventut, va viure a prop d’un petit moll
en un poble de pescadors al nord de Catalunya. Tot i que mai va ser un mariner, va passar
els seus anys d’infantesa i adolescència observant les rutines dels pescadors i aprenent del
mar i la vida a la vora del mar.Recordava especialment un moment quan era un noi jove. El seu pare, un modest fuster del
poble, sovint s’assemblava a l’embarcador per mirar els vaixells que venien i anaven. En
aquests instants, el pare solia reflectir sobre la seva pròpia feina, tallant i modelant fusta per
a les necessitats locals. En una d’aquestes ocasions, quan el pare observava els pescadors
preparar-se per una sortida, va compartir amb el seu fill una lliçó de vida que mai oblidaria.
Li va dir que “guardar fusta al moll” era més que simplement emmagatzemar fusta. Era una
metàfora per la perseverança en els moments difícils. Tot i que el moll podia semblar un lloc
tranquil, el mar i la vida a prop de la costa podien ser incerts i perillosos. El pare del vell va
ensenyar-li que la vida era com les onades: a vegades bruta i impredictible, però sempre
havia de mantenir-se fort i perseverar.
En Marc, mentre escoltava les paraules del vell, no podia evitar sentir com un nus a la gola.
Amb el seu diagnòstic de càncer terminal encara recent a la seva ment, cada paraula del
vell ressonava dins seu amb una intensitat profunda. La seva pròpia vida semblava una
tempesta sense fi, i aquesta frase, “guardar fusta al moll”, se li presentava com una guia
enmig de la foscor.
Quan el vell va acabar de compartir la seva història, en Marc el va mirar amb ulls plens de
gratitud i respecte. Amb un somriure trist, va agrair-li pel seu temps i la seva saviesa. Però
en el fons del seu cor, sabia que aquella conversa havia canviat la seva perspectiva sobre la
seva pròpia malaltia. Amb una nova determinació, va marxar del moll amb la promesa
silenciosa de mantenir-se fort i lluitar fins al final.
Amb el cor pesat però amb la determinació ferma, en Marc va emportant-se amb ell les
paraules sàvies del vell i la promesa de lluitar fins al final. Després de deixar el seu escrit a
l’estand d’homenatge a Salvat-Papasseit, va sentir una pau que no havia conegut en molt
de temps. Sabia que, malgrat tot, la seva història havia trobat un lloc especial al cor de la
fira del llibre, com un homenatge humil a la perseverança i la força de l’esperit humà.
Un cop fora de la fira, en Marc va mirar cap al cel estrellat, sentint una profunda gratitud per
haver viscut prou temps per compartir el seu últim tribut al món de la literatura. Amb una
darrera respiració, va deixar anar un somriure serè abans de tancar els ulls per sempre. I
així, enmig de l’animada fira del llibre, una petita història d’esperança i perseverança va
trobar el seu lloc entre les pàgines de la memòria de Joan Salvat-Papasseit.

Pseudònim: Aurora Boreal

En el moll, la fusta reposa,

guardada amb cura i amor,

vosaltres no sabeu, doncs,

del treball que hi ha darrere.

El mar les abraça amb calma,

mentre els vents canten al cor,

històries que la fusta conta,

de viatges i de retorn.

Vosaltres, desconeixedors,

del valor que això comporta,

però nosaltres, els custodis,

sabem bé què és guardar fusta al moll.

Pseudònim: Luna llena

Per a l’àvia Palmira

Jo sí que sé, Joan, què és guardar fusta al moll, i sé què és córrer dins la gola del llop ns a la
llunyania, per guardar el ramat, per resguardar de la intempèrie collites escasses, per desar ls
i fusos i teixits fabrils i silenciar per la fressa de telers embogits, i sé què és córrer rabent i
cames esgarrinxades per l’herba molla d’entre el bosc o camp a través o per camins solitaris
sembrats de rocs i de fang i entrebancs, i deixar enrere un reguitzell d’esbufecs
fantasmagòrics clavats en la boira, i rastres fugissers de bafarades gebrades, obrint-se pas,
corre fas tard, no mirirs enrere no respiris no pensis en les boques obertes dels lls, no pensis
en la gana, en els petits ventres botits, corre, roja, etxa, vent, ina les veles, trepitja escola’t
per entre el rosari d’arbres encara endormiscats de la matinada, eslloma’t de sol a sol
–d’ombra a ombra– i vola, torna transcorreguda la jornada amb el pa –unes monedetes–
sota el braç i no sentis el cansament la falldilla que cruix i s’esquinça, ras!, que dringen,
clinc-clinc!, “arraulit el preu fet de l’angoixa”, deies, dius. Vola ocell, vola ràfaga ns a casa,
no parlis, roja, que no vegin, que no sàpiguen, que no sospitin, que no endevinin, que no
intueixin. Segueix el foc d’espurnes celestes que guien dins la gola del llop, l’estel que mana
cap a la masia, embrutada de misèria i pobresa, i no recordis que estàs sola i que has
d’alimentar els lls, tenen gana, ens ho han pres tot, se l’han endut entre brams dels nens
“no, sisplau, a tu no”, menja arrels, roja, les cabres esprimatxades, no queda llet, i no
t’abracis el ventre per no sentir el que allà hi palpita, ple, cal sobreviure, i empassa’t la por i
els udols i el cruixir de branques i la remor. Roja. De sobte quelcom es mou entre els arbres,
potser ulls caçadors espiant i fent la ronda, i ja no sents la pluja caient a barrals sobre el teu
cos i et cala ns el moll de l’os.
Custodia bé, entre el vestit, doblegat, rebregat, que no es mulli, el tros de paper quallat de
lletres, de paraules, un tal Joan, que sap, que també sap, que també coneix, que també ha
viscut, també, abans que tu –podria ser després– què és guardar fusta al moll.
I no estàs sol, Joan. No estem sols. Som molts i venim de lluny i altres que també saben què
és guardar la fusta al moll vindran encara i ens rellevarem i tot serà u de nou, encara,
mentrestant, després.
I per s’esdevé el miracle i arribo a casa, sota la volta del cel foradada i coberta d’espurnes de
foc d’estrelles. Panteixo intensament. Abraço amb força sobrevinguda i petonejo els nens,
tots viuen encara, i un glop de pena antiga torna i m’omple els ulls de llàgrimies que aoren
de sobte –de tristesa, d’alegria, d’esgotament, d’alleugiment, de no-sé-què– deso breument el
teu nocturn per acordió, el teu nocturn tanmateix il·luminador que vaig trobar estampat en
paper cobert de pols i mig emborronat, els contorns desfets, tombat sobre aquell tauló
rosegat pels corcs i ple de teranyines, i sento que les teves paraules se m’abraonen i
m’embolcallen i em remouen tota en un camí, ai, ja sense retorn, i deixant-lo a bon recer
recullo, així ho vull, l’escalf del teu foc amb les meves mans balbes, foc dansant a les
palpentes perdut en l’innit i que ara m’amara. Fins al moll de l’os.
Heus aquí:

Jo també
sé què és,
Joan,
guardar
la fusta
al moll