Category Archives: Obres concursants 2022

U

Semblava una d’aquelles cadires fetes perquè hi estiguessis assegut durant hores.
M’hi vaig asseure. Ella remenava uns papers metòdicament endreçats en un calaix
metàl·lic. I així transcorregueren 8 minuts. Quan el meu nivell d’atenció havia
descendit a pensar en qualsevol detall vital menys el que aleshores m’ocupava, va
clavar els seus ulls en mi

– Bon dia — Va dir.

Per primer cop els nostres ulls es van trobar. Em va gelar sencer. Els seus ulls em perforaven, creuaven la porta de cristall que separava el local amb el carrer i seguien molt més enllà. Vaig intentar empassar, com allò que sol succeir a les pel·lícules. Em vaig ennuegar.

– Vol aigua?

Vaig agrair el gest mostrant-li el palmell de la mà esquerra mentre accedia a la petita ampolla que sempre duia a sobre.

De sobte, era un home nou.

– Disculpi.

El seu esguard seguia travessant portes i edificis, però hi havia un reflex a la seva mirada un pèl més entendrit.

– I doncs? — Va demanar pacientment.

– Ahir em va arribar el darrer avís de culminació. Em repetia que culmino el dia 16, d’aquí a dos mesos.

-Ostres, vostè va una mica tard. Normalment, la gent s’encarrega dels preparatius amb mig any d’antelació, és a dir, amb el primer avís —Va replicar amb un posat inclassificable.

Aquella dona era com plantar-se davant d’un manual d’Ikea sense els seus dibuixos.
Pràcticament en blanc, amb aquelles paraules llargues plenes de vocals que
aguanten dos punts al damunt la sonoritat de les quals és absolutament escanyada.

La dona duia una samarreta de coll alt de color negre a joc amb unes arracades en
forma de triangle als lòbuls caiguts. Era realment esvelta. Els seus ulls, una mica
ametllats, aixoplugaven un verd melós colpidor a la mirada.

– Anem per feina.

Dos

Havíem quedat amb el Noguerola a l’indret de sempre, l’única cafeteria decent del
barri. Li explicaria que culminava en uns dos mesos. Havia fantasiat la situació
milers de vegades dins el meu cap, però tothom sap que, com més escenaris falsos
crees, menys probabilitats hi ha que el que passi s’acosti al que vols. Potser sembla
una absurditat, però preocupar-se per les coses de manera malaltissa no porta
enlloc.

Passaven cinc minuts d’un quart d’onze. El Noguerola va arribar suant. Em va donar
uns copets a l’espatlla.

– Què tal, Grèvol?

De cop i volta, vaig trobar-me explicant atropelladament la situació a la qual
m’enfrontava. Va succeir tot tan de pressa que el pobre Noguerola no va tenir temps
ni d’asseure’s. Quan finalment va decidir-se per plantar el cul a la cadira, suava més
que quan havia arribat.

– Mare meva, Grèvol, mai no hagués dit que avui em diries això. He d’assimilar-ho.

Tres

Vaig accedir al local. Allà dins, el temps avançava a una altra velocitat. Em vaig
trobar a mi mateix en un petit mirall que hi havia a la sala d’espera. Mai no m’havia
trobat gaire atractiu. Sovint pensava que el que em feia sobresortir era la meva veu
greu i mesurada, o això consideraven les qui m’havien tirat flors en el passat.

Vaig sentir el meu nom. Al despatxet no hi havia ningú. Em vaig asseure a la cadira
confortable que ja coneixia i vaig concentrar-me en un punt fix. Ella va aparèixer
com si fos un àngel. Avui tocava el blanc. Les arracades aquest cop eren rodones i
el coll triangular, el qual mostrava un escot pigat.

– Vostè de nou? Què desitja?

Vaig vacil·lar. Malgrat això, pres d’una força provinent de la bellesa que trobava en
aquella dona, el nom de la qual encara no coneixia, vaig relatar la meva veritat.

– Venir aquí va ser una imposició acceptada per les ganes que tinc de culminar. El
món se m’ha fet insípid i només desitjo satisfer la mort. Però des del moment en
què els teus ulls van clavar-se en els meus, va ser com si m’expandís. —Vaig
mirar-la mentre agafava aire per deixar anar la bomba.

– Abans de culminar, necessitaria dur-te a sopar al millor restaurant de la localitat.

Quatre

Després de setmanes d’una intensíssima simbiosi, el Grèvol, totalment deslligat del
seu imminent avenir, va gaudir com mai abans no ho havia fet. En un mes i mig, la
parella va congeniar fins a uns nivells inaudits. Aquells que se’ls havien creuat
passejant confirmaven, amb gran recel, la veracitat de l’estima que compartien.

En aquell moment, tan sols restaven deu dies perquè arribés el final. Va ser
aleshores quan a la Margarida, se li va ocórrer culminar alhora que el seu estimat.
És clar, pensava, serà preciós. Ho farem junts, el mateix dia. I seguirem
estimant-nos un cop morts, perquè les ànimes mai no moren. Ha de ser així. Com
que hi havia poca gent que solia demanar la culminació (sempre venia donada quan
menys te l’esperaves), la Margarida va haver de fer uns tràmits afegits per a
l’ocasió.

Després d’organitzar tot el paperam que allò li suposava, tot i tenir en compte que
era el seu ofici, la Margarida va demanar a la seva amiga Dolçamel que
s’encarregués de filmar la culminació. El món havia de tenir un record de l’amor més
pur al qual tan pocs havien arribat. La Dolçamel, profundament destrossada per la
notícia, va accedir a dur a terme les últimes voluntats de la noia.

Cinc

Havia arribat el dia. El Noguerola va acompanyar el Grèvol fins a la sala on, per
força, s’havien d’acomiadar.

Dins d’un barnús gris de tela fina, el Grèvol feia les últimes passes cap al final.
Desprenia una serenitat poc pròpia d’algú que culmina. Sovint, calia lligar la persona
per dur-la cap al final. Li van indicar la caixa rectangular que li pertocava, blanca
com el conjunt que portava la Margarida el segon cop que la va veure, blanca com
un ram de clavells.

L’home va agafar aire i va anar tancant suaument les parpelles. Dins el seu cap
flotava la imatge dels llavis de la Margarida.

Sis

A la Margarida, el barnús li quedava curt, a l’alçada dels genolls.

La Dolçamel plorava sense cap tipus de discreció. Als peus de la caixa, un
professional filmava l’esdeveniment. Enfocava l’objectiu al rostre de la Dolçamel,
que, de seguida, hauria de deixar la sala per encarregar-se de la part tècnica de la
culminació.

La Margarida, igual que el Grèvol, tenia el cap clar i sabia amb absoluta certesa que
aquell era el seu únic destí.

Va posar-se les mans damunt del ventre tot entrecreuant els dits i va agafar aire.

Set

Va sentir-se un esglai des de la sala on havia entrat la Dolçamel.

– Margarideta, què has fet! Vas demanar la culminació per a l’any 92 en comptes del
29…

Al mateix carrer, assegut sota un arbre que semblava un desmai, el Noguerola
fumava amb la mirada perduda, encara sense assimilar la mort del seu amic.

Pseudònim: Convencional

Les culleres remugaven entre elles mentre les forquilles descansaven. Es preguntaven per què les seves companyes podien sortir del calaix tantes vegades, quan elles amb prou feines veien la llum del dia. Tenien la sensació que només les treien un cop cada quatre primaveres. 

Aquesta injustícia les enfurismava i n’estaven fartes. Havia arribat l’hora de fer rebombori. Enrere quedaven els dies en què deixaven passar les hores, esperant discretament a ser escollides per poder caçar allò que s’escorria entre els forats de la forquilla. Ara dedicarien tot el seu temps a presentar-se dignes, elegants i a fer-se imprescindibles.

El senyor ganivet, portaveu de tots els ganivets, que havia restat mut, va decidir trencar el seu silenci i intervenir-hi. Volia ser al capdavant del procés de resolució del conflicte. Tenia una veu que ressonava per les parets i intimidava els altres utensilis. Però les forquilles s’havien despertat i havien aconseguit afegir al seu equip les tisores. Aquestes no tenien por als ganivets i tan bon punt van començar a parlar, el calaix es va convertir en una olla de grills. Tothom parlava alhora, ningú escoltava i els decibels anaven en augment.

Al fons del calaix hi havia l’obreampolles, abandonat des de feia molt de temps perquè la majoria d’ampolles tenien tap de rosca. No sabia si fer un fort crit, romandre en silenci i observar l’espectacle, o fer mitja volta i posar-se a dormir. 

Al seu costat, hi havia l’obrellaunes, que ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sortit del calaix. Encara tenia sort que no l’haguessin tirat al contenidor groc. Feia anys que les llaunes de tonyina portaven un sistema d’obertura que el feia del tot prescindible. I en aquella casa no es consumia cap altre tipus de llauna. 

L’obrellaunes va xiuxiuejar una iniciativa a cau d’orella a l’obreampolles. Aquest va dir-ho a les culleretes, qui van transmetre-ho a les grans. Les forquilles van sentir-ho i van dir-ho a les tisores, que finalment van fer arribar el missatge al senyor ganivet. De sobte, tots els utensilis estaven en silenci. Aquella idea els havia atrapat a tots.

Van decidir organitzar-se. Cada cop que es tanqués el calaix és reorganitzarien, fent que cada estri de cuina tingués l’oportunitat de sortir-ne. A vegades, es barrejarien forquilles i culleres, fent difícil agafar-ne només una d’elles i d’altres es camuflarien entre els coberts de peix. Així, podrien treure el cap encara que fos només un segon. 

Aquesta feina es va convertir en una aventura diària. Cada dia els ganivets enganxaven les seves puntes a les escletxes de l’obrellaunes, mentre que les pinces s’intercanviaven amb l’obreampolles. D’altra banda, les tisores intentaven arreplegar el major nombre de coberts possible i s’hi situaven al damunt. Les culleretes s’escampaven al llarg del calaix i el més sorprenent, les forquilles col·laboraven amb les culleres o s’hi posaven entremig o es situaven al fons del calaix, fent que algunes vegades els habitants de la casa es rendissin i acabessin utilitzant una cullera enlloc d’una forquilla. 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta història ja ha acabat.

Pseudònim: Follet del bosc

Em dic Iana, tinc tretze anys i visc a Girona, junt amb un home i una dona els quals se suposa que haig d’anomenar “pares”. Dic que se suposa, ja que jo no ho faig pas. No entenc com esperen que tracti de pares a dues persones amb les quals convisc des de fa no més d’un any. Un pare o mare és un referent, algú amb qui has crescut, algú a qui t’estimes. Jo ni espero ser com ells ni me’ls estimo. Tothom em mira malament quan parlo així d’ells. De fet, gran part de les nostres baralles són causades per la meva manera de parlar i comportar-me amb la gent. Diuen que sóc una maleducada, irrespectuosa, i que tinc una conducta inadequada. Per això vaig al psicòleg, amb una dona que pretén preocupar-se pels meus problemes, però que està clar que només ho fa perquè és la seva feina, i perquè un cop acabada la sessió cobrarà, però que després desapareixerà com fa tothom. Ella em diu que haig de ser bona amb els altres, que sinó mai aconseguiré l’estima i l’amabilitat d’aquests. Ja ho sé jo tot això, però no penso ser agradable amb gent que acaben d’aparèixer a la meva vida i que un dia o altre tornaran a marxar-ne. Gent a qui no estimo ni estimaré. Perquè tinc clar que no els estimaré. Sempre que he acabat estimant a algú m’ha portat més mals que alegries, tant aquí Espanya com a Mali, el meu país d’origen.

A Mali hi vaig viure fins als sis anys. Vivia allà junt amb la meva mare. No tinc molts records sobre aquella època de la meva vida però el que sí que sé és que era feliç. Anava a una escola prop de casa, on hi tenia molts amics amb els quals ens passàvem les tardes corrent i jugant pel jardí. A la meva mare em costa més recordar-la. Sé que a vegades tenia mal geni, però que ens estimàvem moltíssim. Era una persona alegre, espontània, i somiadora, que sempre m’invitava a emprendre amb ella projectes forassenyats. “Res no uneix tant com una bestiesa compartida”, em deia. Aquest era el seu lema de vida.

Però un dia tot això va canviar. La meva mare em va enviar amb el Ronaldo a emprendre un gran viatge. El Ronaldo era un home que vivia a tres cases de la nostra, i que ens visitava de tant en tant des que era petita. Tot i que sovint ens portava menjar, mai m’havia caigut bé.

Ningú em va explicar res. Ningú es va preocupar de com en sentia. Ningú em va avisar prèviament de com la meva vida anava a canviar. Ningú em va deixar despedir de la meva vida a Mali. Simplement, aquell dia em van donar una motxilla amb quatre peces de roba i em van obligar a anar junt amb el Ronaldo cap a Espanya.

Unes setmanes després arribàvem a Espanya. Jo encara no havia tingut temps de sentir tot l’estrès i por davant el perillós viatge que acabàvem de realitzar. Seguia amb xoc. No entenia res i només volia tornar a casa amb la meva mare.

Un cop a Espanya, em van separar del Ronaldo i em van portar cap a un centre d’acollida, a Barcelona, on hi havia altres nens i nenes com jo. Allà hi havia un munt d’homes i dones que em miraven i em feien preguntes, tot xiuxiuejant coses entre ells. No m’agradava que em miressin i em parlessin. Em sentia incòmode, confusa i desubicada, i a més em sentia un destorb pels altres nens, que ja es coneixien tots entre ells.

Tampoc m’agradava ser a Barcelona. Veia a la gent molt diferent de mi i això em feia sentir fora de lloc i amb més ganes de tornar a Mali on hi havia la meva gent i la meva cultura.

A poc a poc, em vaig anar adaptant al centre. Vaig fer amics i vaig anar agafant més confiança cap a alguns dels educadors. Però no va servir de res, ja que uns mesos més tard em feien tornar a agafar la meva motxilla amb les meves quatre peces de roba per a portar-me cap a un altre centre. Si depengués de mi, no m’hauria volgut canviar, però la meva opinió ningú l’escoltava. Tothom anava conduint la meva vida a la meva esquena.

Tot just complia set anys que entrava en un centre de menors, situat també a Barcelona. Recordo que la meva mare solia fer una festa molt gran pels meus aniversaris on hi convidava tot el veïnat. Ballàvem, cantàvem i menjàvem pastís tots junts. Aquest cop, ningú més que quatre o cinc educadores del centre, em van felicitar. És clar, ningú em coneixia.

Quan esperava a la recepció que em portessin cap a la meva habitació va aparèixer la Jenny, una dona molt jove, de cabell castany i estatura mitjana. . Tenia una veu i una manera de parlar que transmetia confiança. Ella va ser la meva tutora fins als dotze anys. Va ser la persona a qui li confiava tot, com si fos una millor amiga o encara més, una mare. Ella em comprenia quan tenia una mala conducta i no es limitava a mirar-me amb menyspreu o a renyar-me.

Els anys anaven passant i vaig acabar adaptant-me mínimament a aquella nova vida, encara que mai més tornés a ser aquella nena alegre i espavilada la qual era a Mali. Anava -i segueixo anant- a un ritme acadèmic inferior a la resta de companys i no tenia grans relacions d’amistat. Sense poder-ho evitar, tenia una actitud desagradable que feia que els altres es cansessin fàcilment de mi. L’única que no semblava cansar-se de mi era la Jenny, ella era l‘única a qui estimava de debò.

Un dia, quan jo ja tenia dotze anys, la Jenny em va fer seure el seu costat per comunicar-me una cosa; . La meva reacció va ser immediata: I doncs vaig callar. Ara ho veia tot clar. Jo només era un usuari més per a la Jenny, mai m’havia estimat. Com tothom feia, ella m’havia enviat cap a un altre lloc a la que havia pogut. Em sentia rebutjada; per ella, per la meva mare, pels educadors amb qui havia confiat en el centre d’acollida, etcètera. I el pitjor és que només m’enviaven de banda en banda sense explicar-me res, sense demanar-me la meva opinió.

Però la decisió ja estava presa. No vaig aconseguir canviar res, però tampoc m’hi vaig esforçar, ja que no esperava aconseguir-ho. Les coses eren així i prou, i jo com havia après només havia de limitar-me a deixar-me portar pel corrent que em guiava.

Pseudònim: Nigala

Res no uneix tant com una bestiesa compartida;
indagaré una frase tan divertida.
No només amb frases; amb bellesa instruïda,
tant com pugui jo i la vellesa de ma vida.
Res no em vull deixar, començaré pel sida.

Estava jo en un joc d’iniciació,
el qual tracta de fer-se diversió,
compartint una bestiesa feta de gran dimensió,
dient cadascú si l’ha feta o no;
quan un bordegàs digué contraure el sida, fruit de la unió,
de la bordegassa del seu cantó.

Perdoneu l’exemple anterior, però bestiesa compartida és,
en ambdós sentits, un d’ells repetit a més a més;
la bestiesa mútua, contar-la al grup i el fet que jo us la contés;
però d’aquests, només de Joan Fuster un segur l’és:
haver fet la bestiesa una persona o més.
Contar-la a d’altres no necessàriament n’és,
doncs podria ser que un dels afectats no volgués
o que la neciesa en fos, un sentit molt dolent;
tot això, depenent de com ho avaluï cadascú a la seva ment,
mitjançant el propi estat de consciència i enteniment.

Haver fet la bestiesa m’és d’un,
també només uneix en sentit un;
mínim, s’ha de compartir pensament, un;
si tenen pensaments dos
o més, en sentits dos
o més, radicalment oposats:
els unirà tant com un pet, tu i jo.

Imaginem un ateu, un cristià i un pagà;
pensant tan distint es poden arribar a donar la mà
si, per exemple estan junts en un equip de debat:
El poder està en la raó! No, en la irracionalitat! No, en l’individu! No, en Déu!
Però el poder de la seva unió no està esmentat;
perquè han d’unir-se en molt poc, estret: ajustat,
sobre una bestiesa d’assumptes, una gran quantitat.

En canvi, si per exemple, dos han matat
i l’un està penedit, però l’altre satisfet,
llavors no s’entendran en aquest punt concret,
per la raó que ja s’ha assenyalat,
però la trauré per si algú no se n’ha assabentat:
és per no compartir el “logos^“, la veritat.

Mínim: dues bestieses s’uneixen més que la resta;
doncs imaginem que hem d’endinsar una bola en una cistella,
i fallem per moltíssim, una bestiesa, una distància vasta.
Ara transformem aquesta distància en una línia recta;
unim fallades més petites entre si, igual amb aquesta
i observarem que la nostra entre si s’uneix en quantitat més bèstia
i deduirem que com més gran la bestiesa, més unió abasta.
Fallar en la “vida” bé pot ser encertar en plena “canasta^“!¹

Abans d’entendre el màxim exponent, hem de conèixer el ponent.
Igual que el sol es mou d’orient a ponent, així es mou el nostre enteniment;
científic no és, però més igual, endins o enfora funciona igualment,
una funció i sa inversa convergeixen en perfecta creu, matemàticament.

La unió pot ocórrer perquè és el millor.
Nou eix, fruit d’una incoació;
“ocorreix”¹ així, no m’ho invento jo.
Es ocorreguda amb una forma que causa passió;
Oh! Escorreguda, així vam néixer, o no?
Català i espanyol: llatí, bo.
Simpatia en fi: en el si, amb el sí, perquè sí, oh!

He corregut cap enfora, m’he excedit;
perdó per ser tan explícit;
però és que tenim un dèficit;
ens oblidem del que és lícit,
i no parlo només moralment, m’entens?

Hem vist la unió, ara el que més uneix
Per què la bestiesa crea el més fort eix?
Què té el marge que al centre conflueix?
No sé per què, aquest mot, però, es repeteix.

Abans, considerem la bestiesa, del neci, neciesa;
de qui no sap el què es pot o es deu saber;
això pot ser mal assignat per l’avidesa
o ben dit a l’obstinat en un sol parer
i, tanmateix, al mancat de fermesa.

El nou heroi pot ser vist com un boig;
Sòcrates i Jesucrist són un exemple que fa goig
que tot i ser vius van manar-los morts;
tot i ser els més vius els van manar els morts.
Una bestiesa bé pot ser la més gran saviesa.

La veritat pot semblar tant de bèsties com la més pura mentida;
el “defensor” de la cultura persegueix a qui l’ha produïda.
Recordo novament que depèn per qui és recollida.
En veritat no importa ajuntar religió, sexe, filosofia, ciència i sida,
si per aquest mitjà, millor amb poesia, la veritat es esclarida.

Els més avisats tenen una visió més elevada;
que sembla boja per qui no l’ha avisada;
heretgia perillosa per la ment tancada,
quan en realitat són qui ressusciten la cultura estancada.
El boig de veritat, poc encerta, però on encerta ho fa de passada,
perquè en certa manera l’ha ben encertada;
no volent encerta la manera més ben trobada;
rimar, rimar, no l’ha rimada,
però la teva ànima, per exemple, l’ha ben robada.
La realitat ben vista és una bajanada.

Quan una cosa es fa bé, una altra es passada;
ben fet és perfet, una cosa acabada;
perfecte pot ser, una perfecta errada;
una eina perfectament llaurada pot no ser la més avançada.
Cosa ben feta és ben sabuda, uneix bé però de forma menuda.

Els psicodèlics “disrompen”³ la “realitat”,
perquè no la veus tota, ets un discapacitat;
t’uneix més a aquesta ho has observat?
En realitat ho és més que aquesta, veritat?
Però ho has de fer bé o et quedaràs encantat,
sinó, t’hi unirà més, sí, però on has acabat?
En dir això, en la llengua i no només, he pensat;
tot i així ho entenc, n’estem tots afectats.

La bestiesa està a una pregunta de tu, com pot ser?
De sobte sents la màgia, la infinitat del què?!
Amb tot, ens perdem preguntant-nos com? On? Quan? Qui? I Per què?
Creiem cegament, “el que sabem és el que hi ha”
i acusem d’insensat al d’esperit més vertader.

Bona o dolenta, la bestiesa és la que més enceta;
és normal que encerti més que una sensatesa,
és normal que uneixi més que una cosa normal.
Quin tipus d’unió és més bona i perenne és una altra meta.
He acabat, però el meu cor sofreix, heus aquí la treta:
de no existir el dolor i la mort, cap cosa no quedaria satisfeta,
però jo no ho puc saber tot, heus aquí la meva retreta:
No sé res, però:
el cel, el dia; la nit, la terra; l’eternitat i tot,
són la meva alegria completa.
Saviesa? Bé, potser: la més refinada bestiesa.

Notes:

¹Canasta: barbarisme del castellà, escoltat per mi en patis i altres llocs; cistella en català. L’utilitzo per propòsits literaris i filosòfics.

² “Ocorreix”: inventat per mi a partir de la segona persona del singular d’ocórrer i l’increment -eix-. A certes formes de verbs de la tercera conjugació i alguns de la primera i segona se’ls hi posa l’increment -eix-. Incoatiu prové del llatí inchoativus: començament d’una acció progressiva i en gramàtica adopta el significat de començament i desenvolupament creixent d’un procés verbal. Per tant, “ocorreix” vol dir començar a ocórrer i el seu desenvolupament creixent.

³“disrompre”: verb adaptat al català per mi de l’anglès disruption del llatí disruptio (‘trencament’, ‘fractura’). A l’anglès el significat està estès a tot tipus d’àmbits, però, en principi, al català només té una accepció a l’àmbit de la física i no és pot conjugar.

Pseudònim: Psicodèlictiu

La pluja ho era tot. Era com si el meu cos hagués deixat de sentir-se limitat pel llindar
de la meva pell i hagués distès la meva ànima perquè cobrís de les meves emocions tot
allò que la meva mirada podia arribar a percebre. Tot aquell dolor, tota aquella entropia,
tota aquella por.

El fred i la humitat entelaven la brillantor dels vidres del cotxe i feien que aquest
esdevingués translúcid fins al punt d’esborrar-ne el paisatge. A través de les gotes que
lliscaven per la finestra podia comptar paral·lelament les persones que, gairebé sense
assabentar-se’n, havien experimentat un temor com el que no havien viscut mai, un dol
com el que mai viuran i una cruenta mort que mai ningú hauria arribat a augurar. Una
infinitat; gairebé tantes persones com gotes de pluja.

Sentia que el món s’estava acabant. És que potser s’estava acostant una pandèmia
encara més letal, nascuda des de la més primordial bestiesa humana? A la llar que van
fer germinar els meus avantpassats i que, durant el transcurs de les generacions, hem
anat regant fins a fer de la terra fèrtil una llar on l’amor i la força criarien aquells que
naixerien en un futur? Ara ja ben segur que això no seria possible. No pas, després de
deixar caure la primera detonació.

Si tancava els ulls, encara sentia la gran deflagració que va fer vibrar el terra fins al punt
de recórrer per tot el meu cos la trepidació que semblava que anés a fer-me esclatar. El
cor anava a sortir del meu pit d’una forma tan real i tan crua que gairebé em temia
l’acomiadament del món allà al mig de la plaça. Tothom va començar a cridar, tothom
començava a córrer, i jo estava allà al mig, quieta entre la gent i els crits com si la sang
se m’hagués congelat.

«Què acaba de passar?», em preguntava. Però quan m’anava a girar per donar-li la mà al
meu germà, aquest havia desaparegut entre l’aglomeració. Ens havíem separat. Només
havia de fer una cosa i havia fallat en allò que en aquells moments havia estat necessari.
Com havia pogut ser tan idiota de no reaccionar a temps?

«El món s’està acabant», pensava jo. «El món s’està acabant i la gent de fora no ho veu,
no ho sap, no ho percep.» Podia reafirmar una vegada i una altra allò que regia al fons
més profund de les meves emocions. «Però jo, que estic fugint de la llavor de la guerra,
ho veig i ho reconec com la veritat que va matar la meva mare, el dol que va acabar amb
el meu pare i l’esglai que va fer desaparèixer el meu germà petit.»

Els meus oncles s’acomiadaven de mi com si fos la filla que mai no havien arribat a
tenir. Entre llàgrimes m’intentaven fer creure que allò era el millor per a la nostra gent.
Havia de marxar. I és que la felicitat del meu poble havia caigut i esdevingut soterrada
amb tots els somriures que durant molts anys havien brotat entre les generacions.
Els nens jugaven a les bombes, a la guerra; potser així vivien millor la tragèdia.
Nogensmenys, a mi ja no em quedava gairebé res; únicament, un declivi emocional que
lentament s’aproximava cada cop més ràpid a l’abisme.

El trajecte cap a la frontera va ser esgotador. Estava cansada d’escoltar dones i nens
esgargamellant-se en observar com havia quedat la nostra terra. Havent arribat allí, la
munió de gent restava inquieta, a l’aguait d’allò que pogués produir-se. «Ens deixaran
marxar de la nostra llar?», em preguntava quan vam arribar al territori limítrof amb
Polònia. A contracor havíem d’abandonar el que havia estat el nostre país. «Hi tornarem
mai?».

Adeu al paska, el meu plat preferit. El solia fer la meva mare seguint una recepta
familiar, la qual solia fer-me vestits per tots els meus aniversaris. Em sentia tan estúpida
i impotent: mai vaig arribar a aprendre-la i mai ho faria.

Adeu a la brusa tacada del meu pare, que mai més tornaria a ser exhibida amb honor,
com si fos una peça especial de marca. La lluïa quan anava a l’església per celebracions
importants.

Adeu a l’entremaliat del meu germà, el Pavlo, que no passava cap dia sense que em
recordés que ell era el petit de la casa i que sempre tenia la raó. Déu meu, fins i tot
enyoro que em tragués de polleguera enganyant els meus pares sobre alguna malifeta
que ell havia orquestrat. I és que realment em sentia òrfena perquè òrfena era.

Quan ja érem a Polònia, vaig tenir l’impuls d’observar per última vegada casa meva. Va
ser aleshores quan vaig poder veure com els rostres de la quitxalla i de les dones
mudava progressivament, com si les seves ànimes estiguessin atrapades en un hivern
que ja mai tornaria a minvar.

No volia mirar. La seva expressió desesperançadora era el reflex del meu poble. Tots els
somriures s’havien esborrat. Només quedaven les llàgrimes, els llamps i els trons.
Els núvols s’havien esvaït i les estrelles es veien reflectides sota la volta celeste que
havia deixat enrere la tempesta. Podia distingir, ara des del cotxe cap a la meva nova
llar, la comunió d’estels que formaven constel·lacions. Però no tan sols eren éssers
eteris singulars, sinó que dubtava si havien compartit quelcom que anava més enllà de
les seves diferències. Semblava que tots els estels havien format una única constel·lació
davant dels meus ulls. No sabia si era real. M’era igual, de fet.

Els pares d’acollida m’anaven mirant de reüll i no sabien si havien de somriure o
plànyer-se pel fet de refugiar-me, però hi havia alguna cosa que em deia que naixeria
una unió d’amistat que mai hagués cregut concebible. Grans nombres de persones
d’arreu del món s’unien per contribuir en una causa inhumana en què ningú veia clar un
final escrit. Una infinitat; gairebé tantes persones com estels al cel.

Els astres eren allà a dalt; aquell mateix cel que els meus oncles veien des del meu
poble, que el meu germà segurament en aquell moment estava contemplant en algun
indret que ningú coneixia; aquell cel que havia acollit els meus pares, i que jo sabia que
em seguirien allà on anés.

L’única cosa que desitjava més que fugir de la guerra, era tornar i reunir-me amb els
meus com si res s’hagués produït. La humanitat compartia una bestiesa, una bestiesa
que havia esdevingut una desgràcia com la que feia anys que no es veia. Uns la vivien
més que uns altres, però el que no suposava cap mena de dubte era que aquella calamitat
no entendria de vencedors i de perdedors.

Les estrelles enlluernaven el meu rostre amb quelcom que em revelava un polsim
d’esperança per aquest món. Per primer cop en molt de temps, la humanitat s’unia per
defensar uns drets fonamentals per a la llibertat. Però una de les coses que havien
suggerit més penediment a molts dels que s’havien llevat a última hora per ajudar-nos a
sobreviure era el fet que la unió més humana vista fins al moment només es produïa
quan les detonacions d’una guerra emergien entre el silenci.

Pseudònim: Bonnie i Clyde

Passàvem les hores al carrer. Des de petits desdibuixàvem somriures entre les voreres a mig construir. Tot semblava encaixar i el vincle que ens unia mostrava la fermesa similar a un arbre centenari. Però, de cop i volta, va passar. Un ésser de bellesa única i extraordinària es va creuar en les nostres vides desbaratant-ho tot al seu pas.

Nosaltres, innocents despreocupats fins aleshores, no ho vam saber gestionar, ambdós volíem ser els escollits d’aquella majestuosa mortal d’aparença divina. Llavors, a poc a poc, els somriures es van anar diluint acompanyats del temps que no espera a ningú. Va arribar un moment que la tensió era palpable, els sentiments d’amistat contra la voluntat del desig estaven a punt de col·lidir, com un meteorit trobant-se en direcció a un altre cos estel·lar.

Així va ser, un divendres a la tarda, aparentment plàcid, de sobte el big bang va tenir lloc i la violència va caracteritzar aquells carrers que antany estaven plens de felicitat. Cop rere cop, ferides crues i salvatges tacades d’emocions complexes que no concebien un bon desenllaç van desembocar en l’antònim més sorprenent i afable, una abraçada. Finalment, vam comprendre que la idealització no és bona, que cap raó passatgera pot acabar amb un llaç realment sòlid i que res no uneix tant com una bestiesa compartida.

Pseudònim: Ciaber

Va riure i caure mort.
La boca ben oberta.
Les dents ben brillants.
L’alè de cervesa ben càlid.

Tots s’hi van acostar.
els ulls morbosos observant
la mirada perduda,
però encara brillant de diversió.

Congelat en el temps
el seu gran somriure.

Xavi, es deia, l’home mort.
En Xavi i les seves extremitats inertes.
En Xavi i el seu pit quiet.

“Quina mena d’acudit li has explicat?”
xiuxiueja un comensal.

“Ja saps, un clàssic”

Llorenç, es deia, l’assassí.
En Llorenç i les seves bestieses.
En Llorenç i la seva bona voluntat.

“Repeteix-lo” diu un altre.

Va riure i caure mort.
I el del costat, també.
I tothom qui ho va escoltar, també.
Els llavis tibats enmig d’una rialla.

A comissaria, un escàndol.
En Llorenç es resisteix.

“No m’obligueu” suplica.
“Ara o mai, pallasso”.

Riuen i cauen morts.
I així un darrere l’altre.
A comissaria,
al jutjat,
a la presó.

Tots riuen i moren
i quan es troben a l’altre món
segueixen rient.
“No hi ha res com una bestiesa compartida” diu Déu.

A Déu li agrada la companyia
i tenir molts convidats
que sàpiguen riure els seus acudits.

Pseudònim: Somriure

Els dies ja són freds i aviat fosqueja. Continuen sortint a passejar, però a les sis i mitja de la tarda tornen al pis. En Hilari fa una visita al lavabo i, després, recolzant el bastó en el marc de la porta, pren el seu lloc al sofà. Mentrestant, la Mabel engega la televisió, l’estufa i un fogó, que queda escalfant una paella amb oli. En el que triga a borbollejar, bat un parell d’ous en bols separats i, l’un darrere de l’altre, els aboca i converteix en dues truites franceses. Passades pel microones, divideix les restes de mongetes verdes del migdia i surt de la cuina amb dos plats idèntics, que col·loca l’un davant de l’altre. Acaba de parar taula, omple els gots amb vi i gasosa i, per últim, avisa en Hilari. L’avi dubta uns segons, estén les mans des del sofà i s’agafa a la vora de la taula.La Mabel l’ajuda a encastar-se a la cadira abans d’ocupar la seva.
Independentment del menjar, els àpats són cada cop més secs. En Hilari parla poc, només si la Mabel li pregunta, i ella tracta de no distreure’l: té un aire molt concentrat, gairebé solemne, efectuant amb la forquilla els vaivens del plat a la boca. Mastega feixugament i empassa amb esforç, acompanyant el ritu amb grans glops de vi. Només aixeca els ulls, plorosos i vermells, en deixar el plat net. Llavors mira la Mabel, que ha acabat de sopar fa una estona i s’afanya a desparar taula. Ella l’apropa les pastilles, un got d’aigua i, després de vessar-li unes gotes medicinals als ulls, l’ajuda a desvestir-se, a introduir-se al pijama i a lligar el cordell del batí blau. La dona es posa el pijama a la seva habitació i torna al menjador, on resten una horeta junts en el sofà, veient la televisió i creuant alguna paraula.
És típic de n’Hilari quedar-se clavat en un pensament, i aleshores no hi ha qui el desbloquegi. Aquesta nit tenen la culpa els anuncis, roses i blaus, que ja es comencen a dirigir als més petits de la casa. De sobte, un vell pressentiment arruga el front de n’Hilari, que anuncia: “En poc temps vindran els Reis”. La Mabel s’ho aclareix: “Els Reis Mags no existeixen; la festa serveix per il·lusionar els nens i per fer gastar els pares”. I n’Hilari sembla comprendre-ho, però al mig minut pregunta: “On ens deixaran els regals?”, i afegeix: “Hem de posar l’arbre, i posar decoració, i posar el… això”. “El pessebre”, li recorda la Mabel. “El pessebre”, repeteix ell. De poc serveix que els anuncis facin pas al resum de la jornada esportiva: n’Hilari no deixa de remugar sobre l’assumpte, i la Mabel, atabalada, avança el moment d’anar a dormir. Sort que les obsessions de l’avi duren només un dia.
Però el maldecap es perllonga en el temps, perquè la campanya nadalenca s’intensifica. N’Hilari, que absorbeix la publicitat, no es distreu ja ni fent tombs pel carrer. Pedalejant a les bicicletes del parc, li recorda a la Mabel: “M’hauràs d’ajudar a fer la llista”, i algun cop s’apropa als nens per consultar-los el nom de les seves joguines. Durant el sopar de Nadal (a casa d’en Marc, el fill gran) no parla d’una altra cosa, i durant la festa de Cap d’Any (a la llar de la Raquel, la seva filla petita) no admet un altre tema. I quan la Mabel els adverteix que comença a mostrar-se violent, els fills es resignen: compren un arbre barat, el decoren amb boles vermelles, desempolsen l’antic pessebre i… es retroben amb el Nadal de la seva infància.
“Què cotxe més bonic!”, exclama en Pere. L’Hilari mira el seu nét i, orgullós, fa que sí amb el cap. Amb mà insegura, marca amb una creueta el cotxet i volteja la pàgina del catàleg. “Un…”, assenyala n’Hilari. “Un gos de peluix. Tu tenies un gos, el Rumi, et recordes?”. L’avi assenteix amb el cap i canvia de full. Sense dir res, selecciona amb un asterisc una nina. “Molt maca!”, opina en Pere. En anar-se’n, el jove s’emporta el catàleg de joguines. La Mabel el reposa amb un de nou,
per evitar conflictes.
“Aquesta nit vénen els Reis”, anuncia la Mabel amb to il·lusionat. Fumejant a la taula, dos plats de sopa amb galets i una font de gambes. En contra del seu silenci acostumat, n’Hilari està xerraire i rialler durant la vetllada, i en acabar, nerviós, no vol allargar-la veient la televisió. En canvi, la Mabel l’encén i sintonitza el telediari, en el qual no triguen a aparèixer Ells a sobre de les seves carrosses, llençant caramels a una catifa de caps infantils. “Vas entregar-los la meva carta, oi?”, desconfia en Hilari. Afirmativa, la resposta de la Mabel dibuixa un somriure de satisfacció en la cara del vell.
De bon matí, desperten la Mabel crits del seu nom. És n’Hilari, que ja remena els paquets embolicats amb papers de colors, i que no aguantarà molt més la temptació d’esquinçar-los. A la fotografia que reben els fills, apareix el vell sense mirar a càmera, en pijama i descalç, sostenint un regal a mig obrir mentre els altres resten a la vora de l’arbre. En Marc, la Raquel i els seus fills no triguen gaire a presentar-se. En Pere i la seva cosina, na Teresa, no són tan petits (ni tan grans) com per creure en els Reis Mags. Però els seus germanets, en Quim i na Viola, no dubten a llençar-se al terra de l’ample rebedor i acompanyar en Hilari. Arrossegant el flamant cotxet vermell, en Quim tracta d’atropellar la nina maca, salvada pels reflexos de na Viola, que col·loca les sabatetes de plàstic al sostre de l’automòbil. Però les dues joguines s’allunyen espantades,
perquè un dinosaure se’ls apropa colpejant el pis. Orgullós i rugent, n’Hilari el manega.
“Quina bestiesa!”, declara en Pere. “I que ho diguis”, reconeix na Teresa. El mateix comenten en Marc i la Raquel, els fills. Però tots somriuen, perquè així solia jugar n’Hilari amb ells.

Pseudònim: Emily Looks

Ningú ho sap, però tots opinen: si plores, si rius, si t’enfades, fins i tot  si calles.

Tots en algun moment sentim la necessitat de jutjar, opinar, de suplir  a qui sembla perdut o angoixat dels quals creuen tenir una bestiesa de coneixement i saviesa, i només és un grapat de material incandescent sense sentit que ningú ho ha demanat.

És la solitud la millor opció?, és legítim voler no parar esment al que atordeix els nostres pensaments, al que fereix el nostre cos? Som  millor persona si continuem la línia marcada per la majoria, aquesta que es mouen com a autòmats de la nostra Societat?

És més fidel qui no s’arrisca?

Aquesta vida no viscuda ens consumeix no sols de dolor, solitud o hipocresia, no, ens consumeix la dissort del silenci imposat, de la raó no donada i abocada a l’oblit perquè algú un dia va dir, NO!, així NO!..

Plou, però no vull amagar-me de la pluja, ni de la gent sota un paraigua. No m’importa sentir el fred mentre es mulla la meva roba, això només indica que estic viva.

Ells insisteixen: Per què no surts a ballar?, què puc contestar!?. Jo ballo amb les gotes, la seva tritllejo a la meva  pell, en el sòl, és la música que porta a moure els meus passos com surant en un núvol.

No estic sola, sento una pau immensa. Miro al cel, aquests núvols negres no representen el meu cor, potser només s’assemblen a l’aldarull de pensaments que a vegades tinc i penso que em tornaran boja, potser ja ho estic, o potser soc la més entenimentada, aquesta corda que estiren i tiren creient trencar, i encara així, continuo més sencera del que ningú pot veure.

Ai de mi que no el vaig veure partir, com es va partir la confiança que en ell vaig prendre, la vaig prendre d’il·lusions, de tant d’amor, que vaig confondre els seus batecs amb els trossets que vaig recollir del meu cor. Però aquí estava la meva solitud, quieta , expectant al meu abandó, a aquesta veu en silenci que t’adorm com la cançó de bressol. Aquesta solitud que t’acompanya perquè dol menys que sentir-se traïda, t’acaricia com la mentida més desitjada.

Que curiosa la humanitat, alhora que t’abraça, t’espia, espia les teves ànsies i les teves pors, abraça la teva feblesa mentre t’aspira l’ànima fins a deixar-te seca. Tornen els teus dubtes i de nou, cerques en la teva bogeria el que calmi les veus d’un buit que es va fer la teva millor companyia, no fa mal, no et rendeix comptes, és igual si rius, estàs o et perds. Que gran amiga la solitud que de tot t’aïlla, ella que et convenç que de tot et protegeix.

Potser no és la humanitat el que ens aïlla, volem aïllar-nos de l’aïllament que va construint aquesta cada vegada menys empàtica societat, volem sentir-nos part d’una vida que no construïm de somnis, sinó que la vam fer més gran de derrotes, paraules buides, vides trencades. Si vull, no puc. Deixa’m, però vulgues-me, Escolta, però no pensis. Solta, però no deslliguis la corda que em reté a terra ferma.

Quina bestiesa compartir el que el teu cor escolti, ¡escolta!: millor que la resta no sàpiga que pateix…

Pseudònim: Lucía Libre

Avui la nit està estavellada
i em contempla sense pudor.
No diu res i no obstant això
les meves oïdes s’omplen de belles paraules,
paraules que el cel em murmura
quan veu que ploro per tu.

Que ximpleria pensar que ets aquí,
quina bestiesa pensar que tot el que
plorem, m’uniria a tu.

Els meus somnis intenten realitzar-se,
abrigallats en les estrelles que els
il·luminen sense deixar que morin.
El cel sap i s’engeloseix de l’amor
tan boig, intens i alhora
tan simple que sento per tu,
perquè sap que ni el sol ha
sentit amor més pur des que
Déu el va crear.

Que bestiesa pensar que així seria
el que tu i jo vam compartir,
que cega jo, que cec el meu tou cor.

Jo m’aniré, tu t’aniràs,
quedaran els somnis, aquests, no moriran.
Quedarà la meva ànima, segellada en tu,
quedaran uns petons, els que no et vaig donar,
s’aniran els desitjos, els que vaig tenir de tu,
però les paraules d’amor que vam dir,
totes, per molt simple que jo et sembli,
Es van unir a tu.

T’aniràs, m’aniré,
el vent ens acostarà, com acosta els
núvols al sol per a poder-lo tocar, els
ocells cantaran els nostres poemes perquè
altres ànimes s’omplin d’elles, que
ironia que tanta neciesa uneixi  i separi altres.

Paraules en el fons, però no igual a les que
llegim en les pàgines dels llibres, són una mica
més, sentiments que queden segellats,
com quedaran tot el que ens vam dir
en l’eternitat…

Pseudònim: Lucía Libre