Category Archives: Obres concursants 2022

Quan vaig llegir la frase, en un obrir i tancar d’ulls van venir a la meva memòria
d’una forma il·lusòria un munt de records. En aquestes imatges mentals apareixien les
meves amigues, les quals m’havien guiat cap a una versió millor de mi mateixa. Per aquest
motiu, la meva obra literària busca reproduir l’aforisme “Res no uneix tant com una
bestiesa compartida” de Joan Fuster en una experiència real i tangible, la qual em va
permetre gaudir d’una estona agradable i, al mateix temps, crear un espai de reflexió on
les protagonistes érem nosaltres i els nostres pensaments.

Per dur a terme aquesta activitat col·lectiva, vaig aprofitar el retrobament i, en
concret, el moment clímax del dinar. Vaig donar a cada una de les meves amigues un tros
de paper acompanyat d’una fotografia. Tant elles com jo havíem de replicar allò que vèiem
fent ús del material artístic prèviament proporcionat.

Malgrat que era una tècnica
lliure, totes vam optar per acolorir-lo ambels llapis de fusta. Cada una de nosaltres
estava pintant una part de la nostra imatge
preferida. Durant el procés, com és d’esperar, vam començar a conversar sobre aquell
viatge tan especial on havia tingut lloc la
fotografia. Aquesta activitat, a poc a poc, s’anava transformant en un espai de tertúlia on totes gaudíem compartint un mateix objectiu. Els records traspassaven el paper mentre es
convertien en somriures.
Ara, si hi penso, puc afirmar que l’únic moment on totes vam estar dialogant
envers una mateixa temàtica va ser durant la dinàmica, així doncs, puc garantir la força
de significat que té la cita de Joan Fuster: Res no uneix tant com una bestiesa compartida.
Gràcies a aquesta activitat, tinc el dibuix de la nostra imatge preferida fet per cada una de
les integrants del grup. Un record preciós que perdurarà en el temps.
A continuació, es revelarà el resultat final en el qual es pot apreciar la diversitat
artística que s’amaga darrere de cada persona.

IMATGE ORIGINAL

DIBUIX COL·LABORATIU

Pseudònim: Ninona

El meu pare m’assegurà que seria l’estrella. Era de les poques coses que em deia. Ser com jo
no era gaire fàcil.

Tota la meva vida havia estat reclòs en el soterrani de casa. Era fred i fosc. La meva família
no era afectuosa i s’avergonyia de mi completament: mai em van portar enlloc, ni tan sols em
van escolaritzar.

El pare, de Catalunya, era un home de poder: s’encarregava de dirigir la fusteria més gran de
la ciutat. Em visitava cada cap de setmana: era aleshores quan realment tenia temps per
alimentar-me i polir-me. El meu germà, l’Eduard, sempre em deia que era molt lleig i fals.
Per acabar, la meva germana, la Daniela, quan em visitava m’ajudava a vestir-me, em parlava
sobre la seva escola i em distreia una mica del meu avorriment perpetu. Somiava a sortir al
carrer, tal com els meus germans grans, i relacionar-me amb altres nens com jo.

Mai vaig aprendre a caminar. La meva vida consistia a romandre quiet al soterrani, esperant
que algun d’ells es dignés a aparèixer. Hauria fet el que fos per sortir un dia. Tan sols un dia!
«Mama, on ets? Per què no vens a salvar-me?»

Mentre el pare em netejava i em repassava els ulls, vaig escoltar a la ràdio que els casos d’un
paràsit estaven augmentant de nou i que calia anar amb compte. També vaig sentir molta
propaganda sobre una festivitat que succeiria a la nostra ciutat: esperava amb candeletes que
el papa me n’informés.

Un dia, l’Eduard baixà per les escales amb una tela que li cobria la cara. Després s’uní el
pare, que també anava ben cobert de nas i boca. Duia un llit plegable. Després la televisió.
Després una taula. Després…

Una setmana amb l’Eduard tancats junts al soterrani. Era espaiós, no em malinterpreteu.
Nogensmenys, no el volia.

«Així que el papa malgasta el temps amb tu, tros de suro? Fas pena! Ets massa lleig!»
Els primers dies quasi no es fixava en mi.

El sisè dia el vaig sentir plorar. Les seves llàgrimes transparents regalimaven galta avall.
Somicava mirant el quadre de la mama, que l’havia baixat al soterrani. Pel que veia, era força
guapa. Mai la vaig conèixer. Potser per això ell m’odiava: perquè jo estava relacionat amb la
mort de la mama.

L’endemà vaig ser jo el ploraner. Les meves llàgrimes de colors regalimaven galta avall.
Somicava davant la meva solitud i la culpa d’haver ocasionat la mort de la mama. L’Eduard,
en assabentar-se’n, es tapà el rostre amb aquella màscara, pujà les escales tot cridant: «Papa, ha tornat a passar!». L’endemà l’Eduard abandonà el soterrani.

El pare, d’aspecte preocupat, baixà aquell diumenge. Mentre m’eixugava les llàgrimes, vaig
estar escoltant a la ràdio quelcom sobre un conflicte: dos pobles enfrontats. Les batalletes em
tenien distret quan vaig sentir un soroll darrere meu mentre el papa agafava un mesurador. La
claror del Sol m’inundà completament. Era càlida, era maca, era acollidora. Era la mama.

Dies després vaig escoltar el pare, que discutia amb la Daniela: «No penso fer-ho!». «No
veus que no s’assabenta de res, que té el cap ple de serradures?», defensà l’Eduard. M’hauria
agradat que el pare em protegís. Ni tan sols va venir a consolar-me pel rebombori que
m’havia estat espantant aquella setmana. De l’exterior no parava d’arribar el soroll dels
carrers, on no acabaven mai els maleïts petards.

El dissabte es repetí el procés: la porta de darrere meu s’obrí i el pare, amb ajuda del meu
germà, col·locà quelcom a sota meu: em movia!

L’exterior també era gèlid i ombrívol, però era decorat amb les estrelles al firmament. Em
miraven directament i jo, content, les saludava per primera vegada. La meva germana estava
moixa. Tanmateix, no m’abandonà en cap moment mentre em transportaren i, de sobte, ens
aturàrem en un lloc determinat. Esperàvem.

Tot d’una, uns desconeguts començaren a fotografiar-me. Estaven contents de veure’m.
Semblava que, per fi, era acceptat tal com era. M’estimaven.

Un home amb el nas de lloro, en un valencià perfecte, preguntà al pare si podia fer-se una
fotografia amb mi. Abans de marxar, va comprovar com aquesta havia quedat i fou aleshores
quan ho vaig veure: estàvem a 19 de març i, a part, hi havia quelcom de diferent entre els
rostres de la meva família, aquell home i jo. No ho entenia. Volia preguntar-ho al pare, però
ell estava massa ocupat rebent elogis de tothom.

Unes hores més tard em transportaren a una gran plaça. Em vaig fixar que hi havia altres
persones amb la mateixa condició que la meva. Estava extasiat per la felicitat d’estar envoltat
de gent com jo, amb qui em sentia identificat.

Hi havia una dona d’ulls grossos que ensenyava totes les dents; un que tenia els morros
inflats i una mirada seductora; un altre que semblava un paràsit amb diferents potes; un altre
que duia a la mà una paella, el plat típic de la ciutat… N’hi havia un munt! Tots tan diferents.
Tots tan semblants.

La resta de gent cridava d’emoció; semblaven embogits per l’eufòria i el goig de veure’ns a
tots junts. Desgraciadament, la Daniela estava plorant. Tenia ganes d’arribar a casa perquè
m’ho expliqués, però, alhora, estava massa absort gaudint del moment.

Un home desconegut, d’ulleres i cabell blanc, emetí un discurs i escollí aquella mena de
paràsit verd amb una desmesurada quantitat de potes. Semblava que supurava pus, pobret; de segur que aquella gent se l’emportava per assistir-li atenció mèdica. Després de moltes
fotografies, començà l’espectacle que tancava les festes de la ciutat.

No comprenia res. Els peus de l’home que tenia els morros inflats començaren a incendiar-se.
Vaig sotjar la situació i, en efecte, era una altra persona la responsable d’aquell crim. Què
havia fet la meva gent?

Les flames ascendiren pel seu cos mentre el pobre plorava llàgrimes negres. Gaire diferent no
fou la sort de la dona d’ulls grossos, el vestit de la qual es confonia amb el foc rogent que la
devorava.

La Daniela, plorant desconsoladament, em llançà quelcom als peus. Vaig intentar abaixar el
cap per fixar-m’hi, però el meu coll no tenia la llibertat de moviments per contemplar què era.
Convençut que era alguna peça de roba per cobrir-me del fred, no vaig ser conscient del que
em succeïa fins que la tímida xàldiga s’havia convertit en una gran flama i havia devorat les
meves cames fetes de poliestirè expandit.

«Mama, on ets? Salva’m de tot mal!», preguntava i suplicava contínuament, mentre les dents
de la dona d’ulls grossos ennegrien com el sofre i els morros inflats d’aquell home eren
consumits.

Tots els ciutadans s’havien unit en aquella enorme bestiesa humana. Aquella crueltat. Aquell
salvatgisme que consistia a reunir-nos a tots en un mateix indret per acabar amb nosaltres. Per aniquilar-nos.

No augurava cap salvació: moriria calcinat mentre tota la gernació, amb el mòbil, gravava
l’espectacle macabre. El món era testimoni de l’assassinat que s’estava cometent i no feia
absolutament res.

Amb un últim sospir d’esperança, vaig acabar comprenent que, malgrat que els meus ulls
caricaturescos s’estaven desfent per la calor de les flames infernals, em fondria amb la resta
del meu poble, consumit, però tenaç. Mai ens veurien sagnar perquè no corria sang per les
nostres venes, ni podrien acabar amb tots nosaltres: les nostres ànimes eren i sempre seran
eternes.

Pseudònim: Winter

Quina bestiesa compartida
pot ser més bestiesa
que la d’enamorar-nos,
de nosaltres mateixes,
tu de tu i jo de mi, primer,
tu de mi i jo de tu, després.
Que estar al teu costat sigui conèixer-me més,
que en els teus defectes hi trobi els meus
i en les meves rialles hi visquin les teves.
Que perdem el seny entre llençols,
que siguem un viatge per tornar d’allà on som,
o potser,
per no tornar-hi mai.
Que encenguem una llar de foc en honor a les nostres ferides,
on cremem els cops,
fent-ne cicatrius a acaronar.
Perquè estant perdudes ens vam trobar
per no perdre’ns mai més.
I ara t’estimo perquè així ho vull,
no pas perquè et necessiti.
T’estimo perquè ara,
primer,
m’estimo a mi.
La bestiesa compartida que ens uneix,
és enamorar-nos,
un cop més.

Pseudònim: noméslletres

La vida està tan plena de bestieses,
així com de colors,
però cap ni una és millor,
si no es fa amb amor.

Tu i jo,
ara estem sols,
no imagines com desitjo
perdre’m entre els llençols.

Una rere altra,
però aquestes mai s’acaben,
ell només m’idolatra
i elles encara ni ho saben.

Sí, tu,
la meva bestiesa preferida,
arribes en el moment menys oportú
sense cap proposta prèvia suggerida.

Com marxaràs,
ara que et tinc no et puc deixar,
sense mi no te n’aniràs,
i el nostre amor deixaràs d’ocultar

Pseudònim: Dukan

Pseudònim: M

No podia deixar de pensar com n’és d’irònica la vida; tot i ser el pitjor dia de la meva vida, havia sortit el sol per primera vegada en molts dies i brillava amb força. Semblava voler dir “resisteix, aguanta, que entre tant hivern i gris, sempre acaba arribant la primavera”. Per mi, però, ja no hi haurien més primaveres, ni estius, ni dinars de Nadal. Per a mi, ja no hi hauria més vida.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, una mica perquè em toques el sol, una mica per acomiadar-me, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, vaig recordar el que seria el meu últim dia.

 Aquella nit, com totes les de l’últim mes, no havia dormit gairebé gens. El pensament de què en qualsevol moment ens podia caure una bomba i destruir el pis i amb ell, tota la meva vida, m’oprimia el pit i m’arravatava l’aire. Com cada matí, amb els primers raigs de llum, vaig respirar alleugerida. Com si a plena llum del dia no hi poguessin passar, de desgràcies. Com si tot el que és lleig i dolent del món només passes a la nit, amagat, com les bestioles que surten a caçar. El matí va ser un matí de gust de cafè, que en dic jo. Ara que ja tinc catorze anys la mare me’n deixa, de beure cafè. I és agre, però dolç, com aquell matí.
Agre perquè el constant soroll de fons de les notícies, com un brunzit, se’ns colava per la gola fent-hi un nus ben fort ben fort, tant que no podíem ni menjar. I es passejava juganer pels nostres ulls, i al principi ploràvem i ploràvem, i de tant plorar ens havíem quedat secs, i ja no ens quedàvem més llàgrimes que vessar. I finalment s’acomodava en el cor, es feia boleta i allà s’hi quedava, arraulit en la foscor. I nosaltres, a mesura que aquest brunzit de notícies se’ns ficaven en el cor, cada vegada ens anàvem tornant més i més grisos. I els ulls, més i més secs.
Dolç perquè avui l’avi ha tingut un moment de lucidesa i ha reconegut a la meva germana petita. L’avi té Alzheimer i la meva germana és rossa i té uns ulls blaus com el cel de primavera, i l’avi es pensa que és la mare, perquè la mare de petita també era rossa com ella. Els ulls els continua tenint del mateix blau, i a mi em fa molta enveja perquè jo els tinc marrons, i la Lesi, que és la meva germana i me l’estimo, però a vegades l’estrangularia, em diu que són de color caca per fer-me enfadar.
L’avi s’ha quedat mirant fixament a la Lesi, i juganer ha dit; “Lesi, avui et cuinaré un pastís de llimona, el teu preferit, els cinc anys s’han de celebrar en gran!”. La mare i jo ens hem quedat mirant, estupefactes, tant que ni tan sols escoltàvem les incansables notícies, recordant-nos, una vegada més, que la situació era crítica.
La Lesi ha obert els ulls com taronges, s’ha quedat callada uns segons i després ha esclatat a riure, “avi, com ets, si a mi no m’agrada el pastís de llimona, a mi el que m’agrada és el de xocolata!”. I l’avi, potser perquè l’Alzheimer li fa ballar les paraules, potser perquè avui s’ha despertat juganer, li ha dit, molt serio, “tu sí que ets una llimona”. Aquesta breu frase, que en principi no té gaire sentit, ha fet esclatar de riure a la Lesi, que s’aguantava la panxa amb les dues mans, i obria i tancava la boca, molt fort, molt ràpid, com si volgués agafar tot l’aire de la sala. La mare també va riure, i jo no la veia riure des que havia començat la guerra. Abans tot eren arrugues al front, “el pare ha de marxar a servir el seu país”, i apa una arruga al front, “no podem marxar de Kiev, que faríem amb l’avi?” i apa, una de nova entre la cella esquerra i la dreta. Ara per primer cop reia, i reia tant que ja no en quedaven, d’arrugues, i obria molt els ulls i els tenia tan blaus que a mi no m’estranyava gens, que el pare s’hagués enamorat d’ella.
I jo també vaig riure, i no reia per això de la llimona, reia perquè quan fa tant de temps que no rius, riure és com respirar quan portes molta estona a sota l’aigua, que els pulmons ja et demanen aire. És una sensació gairebé física, els pulmons no et parlen, però tu saps que necessites aire.
El cor no t’ho diu, tanmateix quan tens catorze anys i el teu país ha entrat en guerra, i ja no veus a les teves amigues, ni vas a classe de piano, ni veus a la teva família ser feliç, el cor et demana que riguis.
I l’avi ens mira a les tres amb un somriure, i puja a la Lesi a la falda i amb la mà esquerra agafa la mà de la mare, i amb la dreta, la meva. I penso que com unes mans poden semblar tan rugoses i a la vegada ser tan suaus. I a la cuina es fa un silenci i l’avi ens mira als ulls i penso que ara si, que ens reconeix, que se’n recorda del seu país, la seva llengua i cultura, de l’àvia i també del pare, però només ens diu “res no uneix tant com una bestiesa compartida”.
I jo penso que si, que l’avi té raó, que les llimones ens han tornat a unir, i que no en són tant, de bestiesa. Que entre el groc de la llimona i el blau dels ulls de la mare i de la Lesi s’hi forma la bandera més bonica de totes les banderes.
I de sobte el cel ens cau a sobre, i ja no hi ha groc, ni blau, ni llimones, només vermell, molt de vermell.
I penso com n’és d’irònica la vida, que tot just avui que celebràvem els cinc anys de vida de la Lesi, tot just avui que l’avi tornava a la vida, justament avui, ens arrabassen la vida entre les mans.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, em vaig acomiadar de la mare, el pare, l’avi i la Lesi. De les meves amigues i de les classes de piano. I de les llimones, també em vaig acomiadar de les llimones i de totes les bestieses insignificants que ara, em semblaven el tresor més valuós del món.

Pseudònim: Lesi

La nostra vida es troba definida per un conjunt de moments; moments que ens porten a
diferents situacions i experiències que hem de viure. L’eminentment part d’aquests
succeeixen en l’àmbit social, és en aquest precís instant en què les amigues, amics,
companys, companyes, coneguts i conegudes, entre d’altres, compleixen el seu paper
fonamental en la nostra existència.

Mai ens dediquem un moment per pensar i reflexionar sobre la importància que tenen
aquestes persones, si tots els moments que passem acompanyades i acompanyats els
haguérem de passar sols, no podríem concebre la vida del mateix mode. Quan, en comptes,
d’estar només acompanyats o acompanyades, estem al voltant dels nostres amics i amigues,
aquells que són una minoria perquè són en els i les que més confiem, gaudim a nivells
insospitats d’activitats quotidianes, com podria ser anar a un bar i exposar situacions que hem
viscut aquell dia o setmana. Ara bé, si en lloc de reunir-nos pel simple fet de fer-ho; deixem
volar la nostra imaginació, ens deixem portar per les ganes de viure i experimentem
situacions noves, ja us podeu imaginar les sensacions de llibertat, amistat, companyonia i
complicitat que es desperten vers els i les nostres amigues de bestieses.

És de vital importància que a la nostra vida fem bestieses, que de cop i volta, duguem a terme
plans que mai abans ni tan sols ens havíem plantejat perquè és en aquests instants, quan ens
preguntem ‘què estic fent’ o ‘com hem arribat a fer això’ amb un somriure a la cara en què
realment estem vivint al màxim la nostra vida, en què estem rodejats d’amics i amigues de
debò, en què estem compartint bestieses i moments íntims, bogeries que només faries amb les teves persones de confiança, atès que només conceps passar-los amb ells i elles.

Pseudònim: Eloina

Jo, humanoide de bestiar, fill d’una selecta progènie d’animalades i bestieses:

Cavalcant deliris

Per fi he trepitjat aquell llindar que abans ens separava per diferenciar minúcies:
i t’he trobat a soles
teòricament, entre raons i demències, entre accions i potències,

i, així, he trepitjat amb força, no fora que després ens reunissin màximes identitàries:
el sempre igual
pràcticament, Estats-animals policroms fets d’homes i de dones.
–
Per fi entre l’entre.

Entra (Per fi) a (per fi) l’entre.

Però, compte que:
El llindar era una fissura i la cama se m’hi ha endinsat.
I ara soc jo qui s’ha esquinçat: escindit i multiplicat
(I ara, soc jo?, qui en parli no es pot permetre de pronunciar-se a sí,
ni de jo, ni d’altre, però més bestiesa seria
pensar que qui riuria
fórem nosaltres).
–
Compartint bestieses:

Per fi he trobat la condició que, com
partíem,
ha deixat d’unir-nos.
I en va ha estat buscar en les meves (nostres?)
bestieses, poesies de poetes,
i en aquest propi poema
la unió que tant busquí en va en
l’esquerda,
límit
de planes d’homes i dones, d’éssers i no-éssers
que passegen, que patinen, que
s’ajeuen.

Per fi: he guipat aquella condició erràtica,
errant l’he fixada en una paraula
morta, com aquest poema,
morta d’una queixalada bestial, per la gana del poema,
La condició, humana.

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

Res no fa tan catòlic com una escudella amb carn d’olla compartida.

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

No, res: d’entrada, podríem dir-ne que és una «perogrullada», aforisme parit agudament amb aquella lúcida ironia de qui es pren seriosament allò que diu, amb la sorna d’esbalair i d’agradar a totes les oients, i que, ans sense riure-se’n del potencial lector, se n’està fotent en últim terme. Tal cosa que només Fuster podia fer, excel·lentment. L’oració es resol dient que la bèstia que cadascuna som sense haver d’admetre-ho és, irònicament i paradoxalment, en la seva manifestació còmica, la base de l’amistat o de l’amor o de la promesa d’aquests. Però amb això no s’ha dit res més que el que ja va dir Fuster. Aquest assaig és sols un intent d’aportar elements que eixamplin les interpretacions de la frase, d’esclarir a partir de la tènue llum que ens projectin algunes poques i ombrívoles referències filosòfiques i literàries que portaré a col·lació, i que hom en jutgi la pertinença o que simplement jugui a aprendre’n d’aquest bestiar de filòsofs.

Precisem primer el significat amb el qual volem treballar de «bestiesa», que distingirem de
«l’animalada» per conferir un sentit comú de la «bèstia» o «animal» que, fent exegesi del text,
compartim, així doncs, aquesta distinció servirà de base, més que no pas d’impediment, per a
comprendre que, ja s’ha avançat, som animals i bèsties, tot i no voler caure-hi. S’entendria
etimològicament que la bèstia correspon a la fera, destinada a ser domada pel gladiador a l’arena. Això no obstant, l’etimologia és confosa i les bèsties domades, per a complir funcions d’animals de càrrega o de companyia a les domus romanes no perderen el seu nom. La bestiesa, ara, fa referència a l’estultícia, l’estupidesa, la «burrada», allò que ens apropa a la més ruda de les passions còmiques, si bé l’animalada està més emparentada amb la bestialitat, amb allò que denota brutalitat, agressivitat, un «passar-se de la ratlla», expressió que he elegit per dictar el sentit compartit d’ambdues expressions, pel seu origen comú. Com pot observar-se en els tapissos d’El Bosco o en els gravats de Goya, la monstruositat, alhora animalada i bestiesa que suposa el gest tornat gesticulació, l’histrionisme grotesc de tensar al màxim els límits que separen i uneixen animalitat i humanitat.

Però, anem a cercar els orígens: va ser Aristòtil qui, a l’Ètica Nicomàquea, va descriure la naturalesa específica de l’home, la racional, la més pròpia i no compartida amb la resta d’éssers, mitjançant la distinció de les altres tres vitalitats (psyché), posant-hi a la base les plantes (bios), per sobre els animals (zóe). L’escolàstica medieval perpetuarà aquesta distinció, que ara pot semblar una bestiesa, i configurarà la relació que posteriorment els humans tindran amb els animals a la modernitat. Abans, però, de la gran bestiesa – i animalada – que la modernitat portarà a l’extrem, aventurant-se en caçar Moby Dick’s, tenim autors com Ramon Llull que, mitjançant la faula o el diàleg busca aquell jardí que tots els éssers habitem, perseguint llenguatges per comunicar-se, sempre impedits i que a qualsevol ara li semblarien bestieses: «Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor», que en el Llibre d’amic i amat diu l’amic a l’ocell en sentir-lo cantar, «perquè en el teu cant es representa als meus ulls l’amat», trobant aquí una de les lul·lianes correspondències sempre tan suggerents. Si, abans he dit tots els éssers que habiten el jardí, i semblarà una bestiesa, però Llull incloïa tant a l’ocell com a la pedra.

Els començaments de la modernitat mostren l’animal com una màquina, a la cartesiana, o en fa ús dels mites grecollatins o bíblics per conferir a l’humà aspectes i qualitats animals, fins al punt de confondre’s en la seva atribució: els casos de Maquiavel i Hobbes són paradigmàtics, especialment el d’aquest últim: el Leviatà, una animalada i una bestiesa (compartida) que suposa la bèstia que il·lustra la unió d’homes, la «representació del poble com el gran animal policrom», com va descriure Schmitt. La bestiesa, l’estultícia que Erasme elogiarà significa així en el renaixement i el barroc una relació ambigua entre la inferioritat moral i la superioritat de fortalesa, que desembocarà en la sàtira, la comicitat i la caricatura, que pertorbarien al lector modern, com els ogres de Rabelais. Com podria això unir? Recorrerem a Montaigne per entendre com l’amistat i la bestiesa van lligades. Per a Montaigne, l’animalitat era el pitjor defecte de l’home, perquè era una presumpció de barbàrie: mentre els reconeix una superioritat perceptiva, cosa que relativitza el coneixement humà des d’un empirisme escèptic, entén que la seva vida està dotada d’una simplicitat no trobada en els homes: «Cada home en si mateix porta la forma sencera de la condició humana» . La «bestiesa compartida» no li faria gaire gràcia al bordelès. Però, sí va compartir un amistat que durant quatre anys va definir com a perfecte, indivisible, «dues ànimes en un sol cos»: mentre que els bàrbars refereixen a l’altre com a «meitat», ell: «que em trobava tant fet, tan acostumat a ser sempre el seu doble en totes les coses i lloc, que ara no em considero més que la meitat de mi mateix». Aquest descentrament, no només en la persona per la pèrdua de l’amistat, sinó en el mateix desdoblament, el trasbalsament que Hamlet posa de manifest i que portarà als humans de la segona meitat de mil·lenni a cercar la raó de la condició humana «sencera» demanarà adonar-se, finalment, que l’humà, era massa humà. L’amistat, que per a Aristòtil existia per si mateixa, deliberada segons la virtuositat i justícia de l’altre, entre homes lliures i ciutadans, va ser posada a prova pel propi estagirita quan, seguint amb la diferenciació feta a l’inici de l’assaig, va assentar les bases per establir la possibilitat de l’amistat entre un home, lliure i ciutadà, amb un esclau. L’esclau era una bèstia, i l’amistat amb aquest una bestiesa, perquè resulta absurd imaginar què compartirien. Què uneix als humans, sinó bestieses, el seu aspecte bestial amagat? El lament per la pèrdua d’una alegre brutalitat, l’animal bestiesa que ens unia, culmina en la vuitena elegia de Rilke.

Mentre l’home modern tracta d’unir-se amb bestieses «massa humanes» compartides, com ho poden ser els himnes nacionals o de guerra, no és capaç d’obrir-se i mirar cap enfora, per la cara de l’animal, per(seguir) l’animal que donc je suis, seguint l’expressió derridiana: «el animal que luego estoy si(gui)endo». És imprescindible deixar enrere la dominació-denominació dels animals, que posa a l’humà en un lloc separat, aïllat, incomunicat. La bestiesa compartida ens revela el que seguim sent, i només en la nostra animalitat descoberta irònicament som capaços de «la unió», desconeixent-nos o reconeixent-nos humans, sia com sia, la nostra condició es veu intercedida per la bèstia que tenim dins nostre. La bestiesa es revela també invertint els termes: recursos humans, drets animals…, car que que sigui justament una bestiesa allò que ens uneix només pot revelar, també, la llunyania respecte dels estimats i dels oblidats, humans, animals, i d’altres éssers que ens constitueixen. Poc se n’ha parlat dels antics cultes i les religions, en aquest assaig, perquè en donaria per un altre, però: què no ha unit tant a la història com la brutalitat que ara se’ns presenta com a una bestiesa, aquella que suposaven els sacrificis d’animals (o d’humans)?

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió