Author Archives: RodaMundet

Qui ha assaborit
fins a l’amargura
sap.
Vosaltres no sabeu
ni sabreu
mai.
Endur-se les estelles,
clavades als dits sanguejats
d’esberlar fusta,
a la llar. Calar-hi foc.
Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.
Jo em perdo el rastre
entre miralls trencats
que trepitjo, rostres
desfigurats a cada toll.
Vosaltres no sabeu què és trontollar.
Vosaltres no sabeu què és suar
i acabar moll:
jo tinc un nenúfar al pulmó.
Per ventura no sabreu pas… el menjar sense gana?
Arrabassat.
Vosaltres no sabeu què són
vaques flaques.
Jo, que, desnerit i escardalenc, he navegat
per la plata: titil·lant, he vessat
per cada gota del seu cabal
dues llàgrimes.
Vosaltres no sabeu què lliga a la vida.
Que res no s’apaivaga del tot
si és viu,
que vibra.
Vosaltres no sabeu del fet de degotar
d’un temps
que esgota.
Què en sabreu de la mar,
d’uns llocs,
d’uns vents
sense ombres.Una mar que tot ho desgavella,
que contorba, que fa panteixar,
justament:
sense ordre.
Un temps que es dilata
i fa minvar el sentit,
un ensopiment funest i fat
que fa l’insuls i l’adust.
Vosaltres no sabeu què és aterrar,
no sabeu què és naufragar
i no sabeu què és esvanir-vos
Vosaltres no sabeu què és comptar el pas d’un temps
homogeni, buit
i engolidor.
Si sabéssiu,
no romandríeu
sinó consirosos
i abassegats.
Ai, si vosaltres sabéssiu.
Vosaltres no sabeu que el temps és fugisser
i que, a despit de tot,
sembla que no passi,
però passa
en un tres i no res.
Vosaltres no sabeu què és embriagar-se
de poesia
amb bon gust.
Enivrez-vous.
Vosaltres no sabeu què és contrició,
gratar-se el remordiment fins a la vesània,
desficiós
per allò que puny.
Vosaltres no sabeu què és patir per dèries
diàries.
Vosaltres no sabeu què és emperesir
per una abúlia i una apatia
que no tenen ni nom ni matèria.
Vosaltres no sabeu què és sentir
que obrir els ulls sigui un contratemps
i que tot siguin rèmores i batzegades a cada passa.
Vosaltres no sabeu què ésque cada dia
més coses
provoquin
esgarrifances.
Jo m’he astorat
vivint amb feredat
tot em feia basarda
i tota por m’espaterrava.
Però,
si vosaltres també sabeu què és això,
el que vosaltres no sabeu és que l’ominós
perd la seva impressió terrible quan un se sap retractar.
Jo m’he retret d’allò que em creava angoixa
i ara torno a escriure
versos
coratjosament. (Fins a la nàusea).
Versos sobre mi, vosaltres. Us vull guardant fusta.
Entre humitats i floridures.
Vosaltres no sabeu ni voleu saber què és barrejar-se amb la cosa immunda,
però és en la mescladissa on hom pot reconèixer-se.
Vosaltres no sabeu què és viure corpresos,
actuant amb vehemència i essent uns eixelebrats
cor-robats fins a l’embadaliment.
Vosaltres no sabeu què és viure sense aturar-se.
Vosaltres no sabeu què és pensar
ni voleu reflexionar: es corre el perill d’haver de recular (sense retornar).
Vosaltres no sabeu sinó avançar i mirar endavant.
Vosaltres no sabeu què significa orientar-se.
Vosaltres no sabeu què és haver de lidiar amb l’enfarfegament del món:
quan el límit és l’excés
jo
atempto iradament contra (tot llindar)
vosaltres (no podreu saber qui sou)
fins que sols quedin ells.
Vosaltres no sabeu què és l’angúnia i la caparra
l’esmorteïment
i que tot es desmanegui al vostre voltant.
Jo guardo la fusta de balsa al moll per trobar-la demà
i fer-me les preguntes que es feia Teseu.
Vosaltres sabreu.

Pseudònim: ORIL VIAR

Pseudònim: Myotragus

Pseudònim: J. Caplan

Pseudònim: Narcís

Pseudònim: Blanc trencat

No sabeu quant de temps ha passat.
Ni les llàgrimes que he arribat a comptar.
Des d’un cantó,
en silenci i tot fosc.
No sabeu què va passar.
Ni tan sols com vaig quedar.
Però aquell dia, un tros del meu cor
també va marxar.
A vegades vull pujar
i ho intento.
Vaig al meu lloc preferit
i el sento més a prop.
A cada espelma que hi ha a casa,
una casa que és la mateixa,
però no està ell,
ni soc jo.
No hi som.
Ni hi serem.
Insegura i delicada,
continuaré creixent.
Com una rosa que empeny el vent.
M’agradaria saber com està.
O què en pensa del que ha passat.
Si m’ha acompanyat en cada pas,
o si va decidir no guiar-me,
ni estar al meu costat.
No sabeu com és de difícil acceptar
que no recordo la seva veu.
No sabeu com és de difícil posposar
el sentiment que hi ha per tot arreu.
Tens el mateix somriure,
el mateix cabell, cos i ganes de viure.
Tens la mateixa cara,
per on passes, passa la seva ànima.
No sabeu què és guardar la fusta al moll,
ni tancar el taüt.
Ni posar flors cada 15 de març,
ni ofegar-me a la platja, en cada onada,
que porta el nom de pare.

Pseudònim: Clavell blanc

Si ancorem els neguits,

pesarà la bonança.

Quima Jaume

Vraćat se moru, vraćat se govoru,

(Tornar al mar, tornar a la paraula)

Tonko Maroević

Naveguem cada tarda els futurs des del ciment

ignorant que assentiríem a tantes tristes coses; 

busquem només un bon banquet, un festí positiu

on demolir el matí, el color entumit dels ulls,

el cor ensopegat, amb la vista dels passos

de la tragèdia sota una boira que amaga els miracles.

Hem guardat la fusta al moll, nosaltres?

També ens ho demanem de vegades; ens assalta.

Aferrant-nos com nàufrags a la taula estellada

en un mar vertical

tot practicant respiració conscient,

una mica de mindfulness en el trajecte,

                ens encapçalem cap al naufragi lent.

Escolta l’acordió,

el mar del port és ara afònic.

Desembarquem cap endins.

Pseudònim: Re Lumière

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

Joan Salvat-Papasseit

Sjećanje na more podrazumijeva i ono soli i kamenja i pjene, izmakle otoku.(…)

More. Na kraju ga uspravljamo.

(Recordar el mar també comporta aquella sal i les pedres i l’escuma. (…)

La mar. Finalment, ens hi endinsem).

Tonko Maroević

Fem tard per guardar la fusta al moll.

Com un secret que el temps desvetlla,

sota la llum tènue entre dues palmeres,

d’un bloc sobre un basalt

                (on s’arrenglera el poeta de la fusta)

tot un poema inscrit raja.

Obrim el mapa tridimensional i hi col·loquem l’homenet digital:

ens permet veure el bloc de bronze

(tota la sorprenent majestuositat)

del que fora en Salvat-Papaseit; 

dos turistes (a la imatge) se la miren estupefactes

                “deu ser algun navegant”,

una ombra de pal selfie amaga tres figures negres

sobre el ciment portuari

“guaita aquesta estàtua, que gran”, 

una parella entrada en anys a la que la captació de la imatge

els ha tallat de melic en amunt

no ha reparat en l’estàtua

                (esplendorosa, fastuosa)

i les cames d’un home (només les cames) han estat eternitzades al mig d’un pas

arrossegant amb braços imaginaris una bossa verda de plàstic;

l’actuar d’allò quotidià va perdent significat,

el poema cisellat perviu.

Atracat un gran veler al capdavant, versàtil centenari, 

el pailebot Santa Eulàlia

                (posterior al poeta

                posterior al poema)

amb els neguits, llunyans de la bonança, del port

recordem la recança: 

                ―no hem trobat la mida de totes les coses

                hem aguantat l’alè, mes no hem sentit la boca―;

el moll alegre,

al darrere, la sínia del Port Vell

                (més alta que el pailebot

                més alta que el poeta

                més alta que el poema)

permet viatjar de Barcelona a l’illa de Hver;   a vegades les ones no ens enfonsen en la intempèrie.

Pseudònim: Re Lumière

Al pintoresc barri de Gràcia, a Barcelona, es desplegava una edició extraordinària de la Fira
del Llibre. Aquest any, l’esdeveniment es consagrava a venerar la memòria de Joan
Salvat-Papasseit en commemoració del seu centenari. Els carrers irradiaven una atmosfera
vibrant i enlluernadora, mentre els estands de llibres emanaven l’essència sublim de la
poesia i la literatura catalana.
Entre els molts visitants que passejaven pels passadissos de la fira, hi havia en Marc, un
jove estudiant de literatura, fascinat per l’obra de Salvat-Papasseit. Mentre obria les pàgines
d’un dels llibres del poeta, una fulla solta va cridar la seva atenció. En ella, hi havia imprès el
vers que seria el tema principal de l’edició: “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al
moll”.
Intrigat per la frase, en Marc va decidir aventurar-se a buscar el seu significat amb
determinació. Amb pas decidit, es va acostar a un dels venedors de llibres de la fira, immers
en l’ambient efervescent dels carrers de Gràcia. Les llums suaus de la fira ressaltaven els
colors vius dels llibres que omplien els estands, creant una atmosfera màgica . En Marc va
notar com el seu cor bategava amb excitació mentre es dirigia cap al venedor, anhelant
descobrir el misteri que envoltava aquella enigmàtica frase…
—Disculpi, senyor —va dir en Marc amb humilitat, dirigint-se al vell amb reverència—.
Podria explicar-me què significa per vostè “guardar fusta al moll”?
El vell, amb els ulls brillants de saviesa acumulada, va mirar en Marc amb un toc de
commovedora nostàlgia abans de respondre.
—Ah, “guardar fusta al moll” —va repetir el vell amb una calma tranquil·la, com si
rememorés temps passats—. Per a mi, això significa molt més que simplement
emmagatzemar fusta al moll. És com un recordatori constant de la paciència, un record de
les hores llargues i silencioses passades a esperar. És la confiança en un futur millor, tot i
els temporals que la vida ens pugui presentar.
El vell va començar a explicar a en Marc la veritable història que s’amagava darrere
d’aquella frase enigmàtica. Va relatar com, en la seva joventut, va viure a prop d’un petit moll
en un poble de pescadors al nord de Catalunya. Tot i que mai va ser un mariner, va passar
els seus anys d’infantesa i adolescència observant les rutines dels pescadors i aprenent del
mar i la vida a la vora del mar.Recordava especialment un moment quan era un noi jove. El seu pare, un modest fuster del
poble, sovint s’assemblava a l’embarcador per mirar els vaixells que venien i anaven. En
aquests instants, el pare solia reflectir sobre la seva pròpia feina, tallant i modelant fusta per
a les necessitats locals. En una d’aquestes ocasions, quan el pare observava els pescadors
preparar-se per una sortida, va compartir amb el seu fill una lliçó de vida que mai oblidaria.
Li va dir que “guardar fusta al moll” era més que simplement emmagatzemar fusta. Era una
metàfora per la perseverança en els moments difícils. Tot i que el moll podia semblar un lloc
tranquil, el mar i la vida a prop de la costa podien ser incerts i perillosos. El pare del vell va
ensenyar-li que la vida era com les onades: a vegades bruta i impredictible, però sempre
havia de mantenir-se fort i perseverar.
En Marc, mentre escoltava les paraules del vell, no podia evitar sentir com un nus a la gola.
Amb el seu diagnòstic de càncer terminal encara recent a la seva ment, cada paraula del
vell ressonava dins seu amb una intensitat profunda. La seva pròpia vida semblava una
tempesta sense fi, i aquesta frase, “guardar fusta al moll”, se li presentava com una guia
enmig de la foscor.
Quan el vell va acabar de compartir la seva història, en Marc el va mirar amb ulls plens de
gratitud i respecte. Amb un somriure trist, va agrair-li pel seu temps i la seva saviesa. Però
en el fons del seu cor, sabia que aquella conversa havia canviat la seva perspectiva sobre la
seva pròpia malaltia. Amb una nova determinació, va marxar del moll amb la promesa
silenciosa de mantenir-se fort i lluitar fins al final.
Amb el cor pesat però amb la determinació ferma, en Marc va emportant-se amb ell les
paraules sàvies del vell i la promesa de lluitar fins al final. Després de deixar el seu escrit a
l’estand d’homenatge a Salvat-Papasseit, va sentir una pau que no havia conegut en molt
de temps. Sabia que, malgrat tot, la seva història havia trobat un lloc especial al cor de la
fira del llibre, com un homenatge humil a la perseverança i la força de l’esperit humà.
Un cop fora de la fira, en Marc va mirar cap al cel estrellat, sentint una profunda gratitud per
haver viscut prou temps per compartir el seu últim tribut al món de la literatura. Amb una
darrera respiració, va deixar anar un somriure serè abans de tancar els ulls per sempre. I
així, enmig de l’animada fira del llibre, una petita història d’esperança i perseverança va
trobar el seu lloc entre les pàgines de la memòria de Joan Salvat-Papasseit.

Pseudònim: Aurora Boreal

En el moll, la fusta reposa,

guardada amb cura i amor,

vosaltres no sabeu, doncs,

del treball que hi ha darrere.

El mar les abraça amb calma,

mentre els vents canten al cor,

històries que la fusta conta,

de viatges i de retorn.

Vosaltres, desconeixedors,

del valor que això comporta,

però nosaltres, els custodis,

sabem bé què és guardar fusta al moll.

Pseudònim: Luna llena