El sojorn nu,
el xot noctàmbul udola, encara.
L’Alba no s’adorm, em duu.
La terra assossegada,
s’inaugura l’any i és un eco de l’ahir.
Tot igual, jo més vella.
L’aixada em pesa, m’aguanta el cos.
Les herbes, víctimes, i
l’eixutesa em fa plorar l’ànima.
I jo, pena eterna, de nou.
Aguanto passiva la repulsió,
no em permeto parar, no puc.
Demà el mateix.
He oblidat el retrat, m’avisava:
sempre hi ha esperança.
Pseudònim: Estel
Nota de l’autora: Ha de ser llegit escoltant Adagio for Strings de Samuel Barber.