Estimat Joan Salvat-Papasseit,
Avui, en el centenari de la teva partida, els mots semblen ballar en una dansa de melangia i records. La teva poesia continua ressonant com un eco etern en els racons més profunds del nostre ésser, i els teus versos són com rius que corren lliurement per les venes de la nostra cultura.
“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.” Aquesta frase, tan simple en aparença, encapsula la força i la profunditat de la teva obra. En aquesta breu sentència, s’oculta tot un univers de significats, un món de treball, suor i esperança.
Com un mestre artesà, vas esculpir la realitat amb les teves paraules, donant veu als silencis i dignitat als marginats. El teu compromís amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats va transcendir les pàgines dels llibres, arrelant-se en el cor de tots aquells que et llegien.
Al teu record, les llàgrimes no són solament símbols de tristesa, sinó també d’agraïment. Gràcies per obrir-nos els ulls a la bellesa de la quotidianitat, per fer-nos veure la grandesa en les petites coses, com guardar fusta al moll.
Avui, més que mai, ens adonem de la fragilitat de la vida i la permanència immarcescible de la teva llegenda. La teva poesia continua viva, com un far que guia les ànimes perdudes cap a la llum de la veritat i la justícia.
Que el teu esperit inquiet i rebel segueixi inspirant-nos, guiant-nos pel camí de la consciència i el compromís. Descansa en pau, mestre de les paraules, però que la teva obra perduri per sempre com un faro d’inspiració i esperança en aquest món.
Amb admiració i respecte,
Maria.
Pseudònim: Luna llena