En Marcello és un rodamon desgraciat i tòtil que llueix a la seva merda de jaquetota tronada l’estampat “Viva l’Ita1ia”, ben llampant i impertinent. Sota aquesta indumentària bruta i de pela en deu de color blau malsà es descobreix una panxa lleugerament embarassada amb forma de pilota de futbol 4 que palesa la gran quantitat de vi i d’hidrats de carboni que ha ingerit el personatge al llarg dels anys. Per completar l’abillament, malporta una gorra blau marí de dement i uns pantalons de xandall Adedos del mercat del dijous que fan tendresa, segurament de vàlua escassa o bé que han estat regalats per defectuosos o estireganyats en excés. Aquest paràsit s’arrapa d’ençà d’una pila d’anys a l’estació de tren de Siena: és una sangonera. Talment una paparra en ze1 s’aferra a les persones que innocentment arriben a l’estació. El seu mètode és rudimentari. Es col·loca a l’entrada del bar de mala mort de l’estació i lluca amb una mirada sorrosa dessobre la barba esfilagarsada els viatjants i transeünts que s’engo1fen en aquest bé de Déu de la Toscana xiprerosa. D’aquesta manera —creu el pobre míser— provoca compassió i clama misericòrdia. No té gaires consideracions, tanmateix, cosa que el perjudica. Malviu immers en les cabòries imbècils de persona que mai no ha hagut de cremar oli. La seva presa és el cafè calent i té una fal·lera pels copiosos talls de pizza fets de bona fe per la dona malfollada que els dilluns até amb cara de circumstàncies. Com que no hi toca ni quarts ni hores i té la pell gruixuda, en Marcello plana la seva visió sobre l’assortiment excels de productes i, rapinyaire àvid sempre a l’aguait, demana al primer benaventurat que passa, amb les bavalles que li regalimen estúpides pèl avall, un cafè. No es deté amb formalitats ni convencions socials, demana un cafè i punt. Així. Un cafè. I no saps què fer, quan t’hi trobes. Ahir la Martina va caure al parany. La dependenta, en veure l’acte de bonesa, va demanar al miserable, amb el deix de mestra de parvulari que hauria volgut ser, si havia donat les gràcies a la pietosa que el premiava gratuïtament. L’home, inalterable, no va dir res. Mut. Amb aquella expressió indefinida de iogurt grec que el caracteritzava, no va moure cella. Aleshores ens vam asseure amb la Martina, a la vora del bar, i vaig copsar de seguida que el boig s’atansava a nosaltres amb l’esguard furibund del gall de batalla. En Marcello, que no en tenia prou i volia picotejar més, va exigir amb un fil de veu esmorteïda:
—Un cigarro.
La Martina, crispada, va dir-li que ja passava de taca d’oli, que no li donaria cap cigarro. En Marcello, sense dir ase ni bèstia, no va mostrar cap gest d’inflexió ni de destorb i va desfer el camí d’on havia vingut fins a desaparèixer indiferent entre les cinc vies de tren que es badaven a l’estació i que es coneixia al mil·límetre, bressol d’esparracats. On devia viure? Amb qui devia haver fet l’amor? Quant de temps feia que vagava errant; que pidolava cafès i cigarrets i que no donava les gràcies?
Faig massa preguntes i es fa tard. Hi ha persones que roden pel món i que decideixen anar a la ventura i esgarrapar cafès d’altri, sense afegir-hi res més: amputats de paraules amables. No cal buscar tres peus al gat. És així i no hi ha més.
Pseudònim: Capdetrons