Si sabéssiu com s’enganxava la sorra a la pell,
pell que es clivellava com ciment,
si sabéssiu les escletxes de sang que tenia a les mans,
no diríeu mai que sabeu el que és guardar la fusta al moll.
Si voleu parlar, abans haureu de viure,
i sovint allò que deixa empremta costa més de contar.
La mar se’ns enduia a tots amb ella.
Deixeu-me que us expliqui. Pareu atenció.
Quan ets ben endins, ja no ets ningú, sols un cos en rendició.
L’aigua et fa seu: ni país, ni dona, ni sort.
Només la tens a ella, i ella tria que fer amb tu.
Si aviat seràs viu o seràs mort.
T’abraçarà o et plorarà algú.
La mare de les aigües se’ns enduia a tots amb ella,
i, sovint, la incertesa de tornar amb les mans buides,
feia que preferíssim el pitjor dels destins.
Així que, si mai voleu parlar, abans haureu de viure.
Pseudònim: Llagosta