No sabeu quant de temps ha passat.
Ni les llàgrimes que he arribat a comptar.
Des d’un cantó,
en silenci i tot fosc.
No sabeu què va passar.
Ni tan sols com vaig quedar.
Però aquell dia, un tros del meu cor
també va marxar.
A vegades vull pujar
i ho intento.
Vaig al meu lloc preferit
i el sento més a prop.
A cada espelma que hi ha a casa,
una casa que és la mateixa,
però no està ell,
ni soc jo.
No hi som.
Ni hi serem.
Insegura i delicada,
continuaré creixent.
Com una rosa que empeny el vent.
M’agradaria saber com està.
O què en pensa del que ha passat.
Si m’ha acompanyat en cada pas,
o si va decidir no guiar-me,
ni estar al meu costat.
No sabeu com és de difícil acceptar
que no recordo la seva veu.
No sabeu com és de difícil posposar
el sentiment que hi ha per tot arreu.
Tens el mateix somriure,
el mateix cabell, cos i ganes de viure.
Tens la mateixa cara,
per on passes, passa la seva ànima.
No sabeu què és guardar la fusta al moll,
ni tancar el taüt.
Ni posar flors cada 15 de març,
ni ofegar-me a la platja, en cada onada,
que porta el nom de pare.
Pseudònim: Clavell blanc