El pom de la porta girava: era la senyora. “Déu meu, quina olor d’espígol!” Donà un cop d’ull al seu voltant i dirigint-se a la Lluïsa digué: “No es descuidi de planxar-me el vestit crem i l’abric marró de seda; ho necessitaré demà a la tarda”.
El meu enuig és triangular. Isòsceles. Els vèrtexs es mouen i canvia el sentit de la recta. El triangle, però, és el mateix.
La incomunicació de les emocions en el meu nucli familiar m’incomoda, em fa sentir estranya i em provoca neguit. Les victòries a casa es celebren sense moure un múscul de la cara. Mai saps si aixecar o no les mans, si obrir el millor vi de la casa o si beurem aigua, com cada dia. En canvi, quan apareix el problema, l’expressivitat creix a la velocitat de la llum. Sempre he suportat millor la derrota que la felicitat.
Aquest aspecte fa ballar el triangle. Però també hi ha d’altres.
Els membres de la meva família sembla que visquin en competició. Hi ha una rivalitat que ve de bressol. El meu pare per ser el germà gran, la meva tieta per ser dona i el meu tiet per demostrar que és el més llest dels tres. Creen una tensió que és un problema no resolt entre ells, però que ens esquitxa a totes. I a mi, particularment, em fa sentir desvinculada del concepte de família. Per això vaig marxar, vaig que sí de fugida, que és un mal camp.
L’única persona que abraça el que ens fa bé és la meva àvia. Per què cap dels que hi són han après? Ella és llum i pateix, per cadascun de nosaltres. És l’únic nexe que sento, que encara viu, que ens uneix si l’alegria cau a casa. Ara ja no la tinc prop. Disposo de trenta minuts, un cop cada dos mesos, per fer un truc. Les trucades amb la meva àvia sempre tenen un patró: riem com a mínim dues vegades durant 10 minuts. Això fa viure. És la persona que escullo per perdre i guanyar el temps.
Crec que va ser en un moment que em vaig anar fonent sense adonar-me. He deixat anar a una persona, ara en soc una altra. He de tornar a construir i em fa por no cimentar prou bé. I davant del mirall:
M’he desviat del camí que tenia pensat per a mi. No sé si he anat massa lluny, però m’estic cansant d’on estic ara. Sovint penso en fer un gir de timó, sortir de matinada. Quantes vegades estarà permès començar de 0? No em sento preparada per arriscar i perdre després de tot. Començo a no ser feliç i només penso en com em quedaria a mi el seu vestit:
Entenc on és l’origen del teu dolor. La diferència i la manca d’escalfor. La normativitat que no tens t’esclafa el cervell. Somies sovint que voles: obres els braços, t’impulses lleugerament amb els peus i ja hi ets, sobrevolant el cel, sentint que el teu cos és poderós i no et limita, que ho tens tot i t’és fàcil. Però, en la realitat, no ho és.
Les arrels no es poden modificar.
T’aniria bé saber dir que no més vegades. Encara no la tens, la força. És una maduixa verda. T’asseguro, però, que enrogirà i serà un dels vermells més bonics que hauràs conegut mai. Vermell interior, brillant. I quan els nos comencin a sortir d’entre les dents, que l’atrapen, quan del pensament, de l’aire imberbe, en facis so: Quina alegria més viva!
Et reconeixeràs i ens reconeixerem.
Pseudònim: Fuet de la terra