Fa temps que no em miro al mirall.
Em miro, però no soc qui soc. No em veig.
Miro als ulls de qui m’estimo i no em veig reflectit en les seves ninetes,
plenes d’amor per una persona estranya
que parla i actua com jo.
Fa temps que no em puc mirar al mirall.
Aquell mirall que no em serveix,
aquell mirall que no em reconeix,
aquell mirall que no em reflecteix.
L’ànima m’esgarrapa les parets des de dins la pell, les dents es moren per mossegar
aquesta disfressa inútil que em recorre des del cabell més alt fins al dit més incongruent.
Però no pot. Un jo profund ho sap, ho contempla, ho clama,
però no pot.
Però tan sols un missatge en una ampolla, que arriba ofegat a la platja,
Sota la remor suau de les onades, que a poc a poc esdevenen tempesta.
I la tempesta empeny, de nou, aquell missatge ofegat.
L’ampolla que el conté es trenca i se’m clava, i cada bocí fuig cap al cabell més alt i se’m
recorre fins al dit més inversemblant.
Però el missatge està moll, i no se l’entén.
(O jo no en vull donar sentit).
I com menys sentit li dono, més se’m claven els cristalls.
Més endins, més fort i més irresistibles en el dolor agut però invisible que tenyeix cada
centímetre d’un cos que se’m fa desconegut, que se’m fa aliè, que se’m fa estrany:
que no vull reconèixer com a meu.
Que no em pertany a mi, que pertany als altres, que sols el dolor puc entendre com a propi, que tot el que els altres miren i entenen no sóc jo, que sóc un altre, no jo, sinó el tu que vosaltres penseu que mantinc, i els fragments d’inconsciència se’m claven, més forts, i el dolor, més intens, insuportable, se’m fa llàgrimes, se’m fa soledat, se’m fa tristesa, se’m fa rebuig, se’m fa…
Prou. Prou. Prou. M’és suficient.
He acabat per trencar el mirall.
I…
De cop…
Silenci.
I…
de cop…
puc escoltar-me. M’ho permeto.
I,
a poc a poc,
torno a reunir les peces del mirall.
I,
a poc a poc,
les ajunto. I em veig, per fi, reflectida.
Pseudònim: Elm