Libació (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

«A mi sempre m’han agradat extremadament els animals,
però en la infantesa tenia per ells follia…»
VÍCTOR CATALÀ

Feia un dia rúfol, i les aigües brutes i negres de l’Ebre no van amollar la presa.
Déu havia volgut que Maria es negués el dia abans de degollar les gallines. Igual que
sa mare, que no va saber viure vídua, amb l’home afusellat a la guerra. Al poble era un
fet que es repetia de tant en tant i quan se trobava un cos pudent entremig dels canyars
o un penjat a la figuera, les dones, vestides de dol, acudien a comentar. Aquella vegada
les seues mans agarraven les de Fineta, la germana menuda de la difunta, que havia
sortit del mas on servia amb no sé quina esperança boja. I totes, com un cor: «És la
vida, filla meua». I ella callava i les hauria fotut al foc perquè el seu mal ja no tenia
cura: s’havia quedat sola i ningú la voldria acollir. Fineta tenia setze anys acabats de
fer i la cara bruta de plorar. I també un secret: havia començat a beure per a fugir dels
mals records.

La borratxera d’aquella mateixa nit la va impregnar d’una mena de pau ultraterrenal. Fineta no pensava ni en la cara freda i grotesca de sa germana ni en l’enterrament de l’endemà; patia només perquè les gallines s’havien de degollar i d’això sempre se n’havia ocupat Maria, més feta per a la vida trista i crua d’aquelles terres. Déu havia volgut que esta fos la seua herència. I ella s’hauria estimat més escurar i tornar a escurar el ganivet tufejant amb què Maria, sense miraments, matava i trossejava les bèsties de casa. De vegades Fineta havia arribat a odiar el comportament salvatge tan prematur de sa germana. Sempre que la gata feia tres o quatre cries, Maria les arrencava de la mare encara amb els ullets cecs i la pell transparent i se les posava al cabàs, travessava els descampats pels màrgens i les abocava al riu i se les mirava fins que es perdien del tot i les aigües tornaven a ser brutes i negres… Un dia Fineta havia agafat un dels gatets d’amagat i el va ocultar al cistell de la roba llanosa, fins que Maria el va trobar i va córrer a llançar-lo ja crescudet al corrent. I la pobra Fineta vinga ofegar-se crits a la
gola perquè hauria volgut fer viure aquell gatet.

Havia deixat de fosquejar i Fineta s’havia passat les hores afonada en el vici.
Amb els ulls inflats i el front entresuat es va lligar el davantal al pit i va obrir la porta
corcada del corral, on va experimentar el més intens dels pànics. I va ser llavors quan
va sarpejar les potes de la primera gallina i li va ferir el coll: «Face’s la voluntat de
Déu». I la primera gallina va perdre la llum dels ulls i la sang tèbia li rajava roja coll
avall. Es dessagnava a poc a poc i la resta de germanes, veient els espasmes de la dissortada, es van arrupir totes tremoloses dins dels caixonets. I Fineta pregava a Déu i
pensava només en l’horror d’aquella sang escorrent-se damunt de la terra fosca i fangosa, com si fos una libació. I va córrer cap a casa perquè havia d’amanir-ho tot per a
l’enterrament. Es va aturar davant de l’espill badat i no s’hi va reconèixer: la sang, com
una cosa viva, li havia corromput les espardenyes i l’esperit

Pseudònim: Senyall vell

Comments are closed.