El meu pare m’assegurà que seria l’estrella. Era de les poques coses que em deia. Ser com jo
no era gaire fàcil.
Tota la meva vida havia estat reclòs en el soterrani de casa. Era fred i fosc. La meva família
no era afectuosa i s’avergonyia de mi completament: mai em van portar enlloc, ni tan sols em
van escolaritzar.
El pare, de Catalunya, era un home de poder: s’encarregava de dirigir la fusteria més gran de
la ciutat. Em visitava cada cap de setmana: era aleshores quan realment tenia temps per
alimentar-me i polir-me. El meu germà, l’Eduard, sempre em deia que era molt lleig i fals.
Per acabar, la meva germana, la Daniela, quan em visitava m’ajudava a vestir-me, em parlava
sobre la seva escola i em distreia una mica del meu avorriment perpetu. Somiava a sortir al
carrer, tal com els meus germans grans, i relacionar-me amb altres nens com jo.
Mai vaig aprendre a caminar. La meva vida consistia a romandre quiet al soterrani, esperant
que algun d’ells es dignés a aparèixer. Hauria fet el que fos per sortir un dia. Tan sols un dia!
«Mama, on ets? Per què no vens a salvar-me?»
Mentre el pare em netejava i em repassava els ulls, vaig escoltar a la ràdio que els casos d’un
paràsit estaven augmentant de nou i que calia anar amb compte. També vaig sentir molta
propaganda sobre una festivitat que succeiria a la nostra ciutat: esperava amb candeletes que
el papa me n’informés.
Un dia, l’Eduard baixà per les escales amb una tela que li cobria la cara. Després s’uní el
pare, que també anava ben cobert de nas i boca. Duia un llit plegable. Després la televisió.
Després una taula. Després…
Una setmana amb l’Eduard tancats junts al soterrani. Era espaiós, no em malinterpreteu.
Nogensmenys, no el volia.
«Així que el papa malgasta el temps amb tu, tros de suro? Fas pena! Ets massa lleig!»
Els primers dies quasi no es fixava en mi.
El sisè dia el vaig sentir plorar. Les seves llàgrimes transparents regalimaven galta avall.
Somicava mirant el quadre de la mama, que l’havia baixat al soterrani. Pel que veia, era força
guapa. Mai la vaig conèixer. Potser per això ell m’odiava: perquè jo estava relacionat amb la
mort de la mama.
L’endemà vaig ser jo el ploraner. Les meves llàgrimes de colors regalimaven galta avall.
Somicava davant la meva solitud i la culpa d’haver ocasionat la mort de la mama. L’Eduard,
en assabentar-se’n, es tapà el rostre amb aquella màscara, pujà les escales tot cridant: «Papa, ha tornat a passar!». L’endemà l’Eduard abandonà el soterrani.
El pare, d’aspecte preocupat, baixà aquell diumenge. Mentre m’eixugava les llàgrimes, vaig
estar escoltant a la ràdio quelcom sobre un conflicte: dos pobles enfrontats. Les batalletes em
tenien distret quan vaig sentir un soroll darrere meu mentre el papa agafava un mesurador. La
claror del Sol m’inundà completament. Era càlida, era maca, era acollidora. Era la mama.
Dies després vaig escoltar el pare, que discutia amb la Daniela: «No penso fer-ho!». «No
veus que no s’assabenta de res, que té el cap ple de serradures?», defensà l’Eduard. M’hauria
agradat que el pare em protegís. Ni tan sols va venir a consolar-me pel rebombori que
m’havia estat espantant aquella setmana. De l’exterior no parava d’arribar el soroll dels
carrers, on no acabaven mai els maleïts petards.
El dissabte es repetí el procés: la porta de darrere meu s’obrí i el pare, amb ajuda del meu
germà, col·locà quelcom a sota meu: em movia!
L’exterior també era gèlid i ombrívol, però era decorat amb les estrelles al firmament. Em
miraven directament i jo, content, les saludava per primera vegada. La meva germana estava
moixa. Tanmateix, no m’abandonà en cap moment mentre em transportaren i, de sobte, ens
aturàrem en un lloc determinat. Esperàvem.
Tot d’una, uns desconeguts començaren a fotografiar-me. Estaven contents de veure’m.
Semblava que, per fi, era acceptat tal com era. M’estimaven.
Un home amb el nas de lloro, en un valencià perfecte, preguntà al pare si podia fer-se una
fotografia amb mi. Abans de marxar, va comprovar com aquesta havia quedat i fou aleshores
quan ho vaig veure: estàvem a 19 de març i, a part, hi havia quelcom de diferent entre els
rostres de la meva família, aquell home i jo. No ho entenia. Volia preguntar-ho al pare, però
ell estava massa ocupat rebent elogis de tothom.
Unes hores més tard em transportaren a una gran plaça. Em vaig fixar que hi havia altres
persones amb la mateixa condició que la meva. Estava extasiat per la felicitat d’estar envoltat
de gent com jo, amb qui em sentia identificat.
Hi havia una dona d’ulls grossos que ensenyava totes les dents; un que tenia els morros
inflats i una mirada seductora; un altre que semblava un paràsit amb diferents potes; un altre
que duia a la mà una paella, el plat típic de la ciutat… N’hi havia un munt! Tots tan diferents.
Tots tan semblants.
La resta de gent cridava d’emoció; semblaven embogits per l’eufòria i el goig de veure’ns a
tots junts. Desgraciadament, la Daniela estava plorant. Tenia ganes d’arribar a casa perquè
m’ho expliqués, però, alhora, estava massa absort gaudint del moment.
Un home desconegut, d’ulleres i cabell blanc, emetí un discurs i escollí aquella mena de
paràsit verd amb una desmesurada quantitat de potes. Semblava que supurava pus, pobret; de segur que aquella gent se l’emportava per assistir-li atenció mèdica. Després de moltes
fotografies, començà l’espectacle que tancava les festes de la ciutat.
No comprenia res. Els peus de l’home que tenia els morros inflats començaren a incendiar-se.
Vaig sotjar la situació i, en efecte, era una altra persona la responsable d’aquell crim. Què
havia fet la meva gent?
Les flames ascendiren pel seu cos mentre el pobre plorava llàgrimes negres. Gaire diferent no
fou la sort de la dona d’ulls grossos, el vestit de la qual es confonia amb el foc rogent que la
devorava.
La Daniela, plorant desconsoladament, em llançà quelcom als peus. Vaig intentar abaixar el
cap per fixar-m’hi, però el meu coll no tenia la llibertat de moviments per contemplar què era.
Convençut que era alguna peça de roba per cobrir-me del fred, no vaig ser conscient del que
em succeïa fins que la tímida xàldiga s’havia convertit en una gran flama i havia devorat les
meves cames fetes de poliestirè expandit.
«Mama, on ets? Salva’m de tot mal!», preguntava i suplicava contínuament, mentre les dents
de la dona d’ulls grossos ennegrien com el sofre i els morros inflats d’aquell home eren
consumits.
Tots els ciutadans s’havien unit en aquella enorme bestiesa humana. Aquella crueltat. Aquell
salvatgisme que consistia a reunir-nos a tots en un mateix indret per acabar amb nosaltres. Per aniquilar-nos.
No augurava cap salvació: moriria calcinat mentre tota la gernació, amb el mòbil, gravava
l’espectacle macabre. El món era testimoni de l’assassinat que s’estava cometent i no feia
absolutament res.
Amb un últim sospir d’esperança, vaig acabar comprenent que, malgrat que els meus ulls
caricaturescos s’estaven desfent per la calor de les flames infernals, em fondria amb la resta
del meu poble, consumit, però tenaç. Mai ens veurien sagnar perquè no corria sang per les
nostres venes, ni podrien acabar amb tots nosaltres: les nostres ànimes eren i sempre seran
eternes.
Pseudònim: Winter