Quina bestiesa compartida
pot ser més bestiesa
que la d’enamorar-nos,
de nosaltres mateixes,
tu de tu i jo de mi, primer,
tu de mi i jo de tu, després.
Que estar al teu costat sigui conèixer-me més,
que en els teus defectes hi trobi els meus
i en les meves rialles hi visquin les teves.
Que perdem el seny entre llençols,
que siguem un viatge per tornar d’allà on som,
o potser,
per no tornar-hi mai.
Que encenguem una llar de foc en honor a les nostres ferides,
on cremem els cops,
fent-ne cicatrius a acaronar.
Perquè estant perdudes ens vam trobar
per no perdre’ns mai més.
I ara t’estimo perquè així ho vull,
no pas perquè et necessiti.
T’estimo perquè ara,
primer,
m’estimo a mi.
La bestiesa compartida que ens uneix,
és enamorar-nos,
un cop més.
Pseudònim: noméslletres