Jo, humanoide de bestiar, fill d’una selecta progènie d’animalades i bestieses:
Cavalcant deliris
Per fi he trepitjat aquell llindar que abans ens separava per diferenciar minúcies:
i t’he trobat a soles
teòricament, entre raons i demències, entre accions i potències,
i, així, he trepitjat amb força, no fora que després ens reunissin màximes identitàries:
el sempre igual
pràcticament, Estats-animals policroms fets d’homes i de dones.
–
Per fi entre l’entre.
Entra (Per fi) a (per fi) l’entre.
Però, compte que:
El llindar era una fissura i la cama se m’hi ha endinsat.
I ara soc jo qui s’ha esquinçat: escindit i multiplicat
(I ara, soc jo?, qui en parli no es pot permetre de pronunciar-se a sí,
ni de jo, ni d’altre, però més bestiesa seria
pensar que qui riuria
fórem nosaltres).
–
Compartint bestieses:
Per fi he trobat la condició que, com
partíem,
ha deixat d’unir-nos.
I en va ha estat buscar en les meves (nostres?)
bestieses, poesies de poetes,
i en aquest propi poema
la unió que tant busquí en va en
l’esquerda,
límit
de planes d’homes i dones, d’éssers i no-éssers
que passegen, que patinen, que
s’ajeuen.
Per fi: he guipat aquella condició erràtica,
errant l’he fixada en una paraula
morta, com aquest poema,
morta d’una queixalada bestial, per la gana del poema,
La condició, humana.
Pseudònim: Fusteria Neurodiversió