Les culleres remugaven entre elles mentre les forquilles descansaven. Es preguntaven per què les seves companyes podien sortir del calaix tantes vegades, quan elles amb prou feines veien la llum del dia. Tenien la sensació que només les treien un cop cada quatre primaveres.
Aquesta injustícia les enfurismava i n’estaven fartes. Havia arribat l’hora de fer rebombori. Enrere quedaven els dies en què deixaven passar les hores, esperant discretament a ser escollides per poder caçar allò que s’escorria entre els forats de la forquilla. Ara dedicarien tot el seu temps a presentar-se dignes, elegants i a fer-se imprescindibles.
El senyor ganivet, portaveu de tots els ganivets, que havia restat mut, va decidir trencar el seu silenci i intervenir-hi. Volia ser al capdavant del procés de resolució del conflicte. Tenia una veu que ressonava per les parets i intimidava els altres utensilis. Però les forquilles s’havien despertat i havien aconseguit afegir al seu equip les tisores. Aquestes no tenien por als ganivets i tan bon punt van començar a parlar, el calaix es va convertir en una olla de grills. Tothom parlava alhora, ningú escoltava i els decibels anaven en augment.
Al fons del calaix hi havia l’obreampolles, abandonat des de feia molt de temps perquè la majoria d’ampolles tenien tap de rosca. No sabia si fer un fort crit, romandre en silenci i observar l’espectacle, o fer mitja volta i posar-se a dormir.
Al seu costat, hi havia l’obrellaunes, que ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sortit del calaix. Encara tenia sort que no l’haguessin tirat al contenidor groc. Feia anys que les llaunes de tonyina portaven un sistema d’obertura que el feia del tot prescindible. I en aquella casa no es consumia cap altre tipus de llauna.
L’obrellaunes va xiuxiuejar una iniciativa a cau d’orella a l’obreampolles. Aquest va dir-ho a les culleretes, qui van transmetre-ho a les grans. Les forquilles van sentir-ho i van dir-ho a les tisores, que finalment van fer arribar el missatge al senyor ganivet. De sobte, tots els utensilis estaven en silenci. Aquella idea els havia atrapat a tots.
Van decidir organitzar-se. Cada cop que es tanqués el calaix és reorganitzarien, fent que cada estri de cuina tingués l’oportunitat de sortir-ne. A vegades, es barrejarien forquilles i culleres, fent difícil agafar-ne només una d’elles i d’altres es camuflarien entre els coberts de peix. Així, podrien treure el cap encara que fos només un segon.
Aquesta feina es va convertir en una aventura diària. Cada dia els ganivets enganxaven les seves puntes a les escletxes de l’obrellaunes, mentre que les pinces s’intercanviaven amb l’obreampolles. D’altra banda, les tisores intentaven arreplegar el major nombre de coberts possible i s’hi situaven al damunt. Les culleretes s’escampaven al llarg del calaix i el més sorprenent, les forquilles col·laboraven amb les culleres o s’hi posaven entremig o es situaven al fons del calaix, fent que algunes vegades els habitants de la casa es rendissin i acabessin utilitzant una cullera enlloc d’una forquilla.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta història ja ha acabat.
Pseudònim: Follet del bosc