“El color vermell t’afavoreix”, va dir-li mentre el cambrer li omplia la copa del Pétrus Pomerol pel qual s’havien decantat a l’hora d’escollir el vi negre que acompanyaria el magret d’ànec que degustarien aquell vespre. El restaurant el va proposar l’Eslie car la Noa era relativament nova a la ciutat; una prestigiosa escola de dansa havia acceptat la seva candidatura per a que hi entrenés la següent temporada i tot just feia tres mesos des que havia aterrat a Stuttgart. En canvi, la primera n’era ciutadana de tota la vida.
Li va fer ràbia, no pel comentari en si sinó perquè unes hores abans havia estat dubtant en si dur una brusa vermella entreoberta que deixés veure, com qui no vol la cosa, la tela d’encaix del sostenidor, conjuntada amb uns pantalons d’imitació de pell negres acampanats i unes botes altes que hauria lliscat sota els pantalons; però va decantar-se per posar-se el vestit negre de setí que sempre duia a les seves primeres cites, ja que preferia no prendre riscs i apostar segur.
“Ei! No se t’han posat bé l’entrant?” L’Eslie s’havia deixat endur pels seus pensaments arrels del cometari que la Noa li havia fet i havia mantingut una cara molt seria des del que llavors ja faria uns 10 segons. Deu segons poden semblar molt poc, l’espai de temps entre dos parpellejos, entre dues inhalacions… però de silenci en una conversa entre dues persones deu segons poden semblar eterns.
Va riure i li va explicar el que pensava entre rialles per a que no s’adonés que realment sentia moltíssima ràbia envers ella mateixa.
Ella era així, de família de classe mitjana tirant cap a alta i molt conservadora, des de ben petita era una noia exemplar: a l’escola mai havia tret una nota inferior a l’excel·lent, no havia volgut emprendre mai una activitat extraescolar per por a fracassar i freqüentava les mateixes amistats, amb qui mai havia tingut cap disputa, des de la guarderia (fills i filles d’amics dels seus pares) i mai havia sortit d’aquest cercle; mai, fins que un dia que estava visitant una exposició, una activitat familiar molt recurrent que acostumava a passar cada dos dissabtes, va separar-se del grup per anar al lavabo. Quan va arribar-hi, la qual cosa va costar-li moltíssim, ja que l’exposició es trobava en una sala d’un gran teatre on es duien a terme moltes altres activitats, va trobar-se a una noia, més o menys de la seva edat, picant unes puntes de ballet a la cantonada de la pica. L’Eslie li va preguntar que si estava enfadada, la Noa va veure que la noia no en tenia ni idea de dansa clàssica, i amb un somriure tímid va dir-li que així era com preparava les puntes noves abans de poder utilitzar-les. Tot seguit va proposar-li anar a veure l’assaig que començava en dos minuts i sense haver d’insistir massa l’Eslie va cedir. Ambdues noies van dirigir-se al teatre, en van entreobrir la porta un mínim per a poder passar, i es van amagar darrere l’última fila de butaques. Al cap d’uns deu minuts el telèfon de l’Eslie va emetre un to de trucada estrident que va alertar les ballarines i la professora de la presència de les noies. Aquestes, en un pic d’adrenalina, van sortir corrents per la porta i van començar a córrer pensant que serien perseguides, però, al contrari, van sentir com la música de Tchaikovsky reprenia així que van aturar-se i van seure en un esglaó de les escales fredes de marbre per tal de reprendre l’alè, es van mirar i van començar a riure. Però una veu femenina va interrompre les seves rialles. Era la mare de l’Eslie, la qual va preguntar-li, amb una mirada de superioritat envers la noia que continuava asseguda a la vora de la seva filla, que qui era la seva nova amigueta i si no havia vist els seus incomptables missatges i trucades. I així començà la rebel·lió.
Des de llavors l’Eslie recollia el material cinc minuts abans que la classe acabés i en pic sonava el timbre que anunciava la fi de la jornada escolar sortia disparada corrents cap al teatre. De vegades les dues noies miraven un assaig juntes i de vegades era la Noa qui assajava. Però mai podia quedar-se fins al final, ja que la seva mare l’esperava per berenar.
Un parell de mesos havien passat des de la seva primera troballa i ja semblava que es coneguessin de tota la vida; al final ja ni miraven la dansa quan estaven juntes sinó que s’asseien a l’escala a parlotejar.
Un dia d’aquests, la Noa va proposar d’anar a sopar juntes. L’Eslie mai havia anat a sopar sola amb algú, bé sí, però només amb nois amb qui els seus pares esperaven que s’ajuntés, com havien fet ells; no obstant això, mai havia anat a sopar sola amb algú que li interesses conèixer de debò, amb algú que respectava i la respectava a canvi.
Quatre hores abans l’hora de quedada, l’Eslie ja s’estava exfoliant la pell amb un nou producte especial per a pells sensibles que la seva mare li havia comprat feia mesos, però que ella mai havia utilitzat prèviament. Per altra banda, la Noa no havia entrat a la dutxa fins trenta minuts abans de marxar, ni tampoc va haver de donar massa voltes a què es posaria, ja que únicament posseïa una muda de roba que no era d’esport. Consistia d’un vell conjunt d’americana i pantaló de pinces del seu pare, d’un estampat de ratlles blanques sobre un fons gris fosc, que havia cosit per a que li quedés a la seva mida.
Ella venia d’una família d’emigrants de la guerra freda que havien trobat refugi en una casa de dos pisos i quatre habitacions als Estats Units on convivien catorze persones. Sempre havia dut una vida modesta, sense grans luxes, encara ara que havia obtingut una beca d’esportista d’elit on tenia totes les despeses pagades, de fet, aquesta era la primera nit de la seva vida on menjaria en un restaurant.
Ja havien acabat de sopar i les dues noies estaven al mateix lloc on havien quedat per a trobar-se a l’anada, un semàfor, on el pas de vianants separava els seus carrers, barris, classes, vides… un semàfor que es va posar en verd massa aviat per a que haguessin tingut temps d’acabar d’abraçar-se en mig del carrer i un camioner nocturn premés l’accelerador mentre deixava anar l’embragatge.
“El color vermell t’afavoreix” va dir-li mentre les ambulàncies feien sonar les sirenes, la banda sonora que acompanyaria el malson que viurien aquell vespre.
Pseudònim: Ale