El director italià Matteo Garrone estrena el seu film d’aventures, seleccionat com a representant per Itàlia als Oscars.
“Has de quedar-te per respirar el mateix aire que jo”. Des d’un punt de partida tan poètic, inicia Matteo Garrone el relat de l’odissea migratòria que fa anys suposa una crisi silenciosa a Europa. El director italià va presentar el film al Festival de Venècia amb una bona rebuda de la crítica i va recollir el premi a millor direcció. També va ser premiat el jove Seydou Sarr com a millor actor revelació. Després de ser seleccionada per representar Itàlia a la gala dels Oscars, la pel·lícula va arribar a Espanya captivant els espectadors de Sant Sebastià, on va rebre el Premi del Públic, i el diumenge 15 d’octubre va passar pel Festival Clam, de Catalunya.
El director de Gomorra (2008) torna a retratar els baixos fons de la societat en una història en què es permet brillar en moltes ocasions (la posició de la càmera cuidada al mil·límetre en les escenes de la presó i el vaixell, les siluetes sense cara sobre les dunes) i evita relliscar en les parts compromeses del guió. Encara que no s’ha deslliurat de polèmiques, i el debat sobre la convivència del cinema social i d’aventures és candent, resulta innegable que l’existència del film en l’actual Itàlia és ja un exercici polític i absolutament necessari.
Garrone mostra la crisi humanitària, però no ho fa des del drama documental. Elimina la càrrega dramàtica que històricament ha anat lligada a la crisi migratòria i posa el focus en el viatge de l’heroi, d’uns personatges a qui el nord sempre els ha esborrat la cara i el nom (de fet, han de fer-ho per travessar la frontera). Els dos protagonistes segueixen el relat clàssic de l’aventura, l’èpica és el principal motor i la mirada és escrupolosament situada al costat dels dos joves senegalesos, des de la innocència abans de sortir de Dakar fins la seva pèrdua en un potent final.
Evidentment, el film no vol alliçonar sobre la situació real de la ruta migratòria als deserts del Sahel, sinó conscienciar a través de la narrativa i apel·lar l’emoció. Per això, utilitza recursos clàssics de la indústria i elements propis del cinema comercial i sorgeix un debat inevitable: és lícit construir una èpica fictícia a partir d’un drama real? Garrone ens respon amb les formes, no s’atura davant les desgràcies i empeny el guió amb una esperança simple però efectiva, i la pel·lícula resulta més crua de mirar pel treball de direcció de l’italià que pel guió.
Per altra banda, el joc de mirades entre espectador i protagonista és una de les grans virtuts del film. Quan, en el seu primer acte, en Seydou i en Moussa preveuen un camí idíl·lic cap a Europa, el blanc europeu (posició que Garrone, en una conferència de premsa, recordava que era la seva) ja sap el que pot arribar a passar i, sobretot, com en té part de la culpa.
El ritme és crucial, no obstant això, sempre és complicat el tractament del cinema des del vessant social i suposa una reflexió al voltant del que es pot i no es pot filmar i quanta emoció es pot evocar en un drama que ja ho és abans de ser ficcionat. En aquest sentit, Garrone reparteix, amb mesura, el costat èpic que motiva l’aventura i l’emoció tràgica necessària per convertir un film de gairebé dues hores en una història absolutament captivant i d’una qualitat estètica notable. Una de les decisions que més destaca és la inclusió d’elements onírics en la cinta, que fa recordar un altre film, Los reyes del mundo de Laura Mora, que ja va ser reconegut a la 70a edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià (SSIFF) amb la Concha d’Or.
Per altra banda, la imatge de la crisi del Mediterrani que ens ha arribat sempre a Europa és la pastera flotant gairebé sense rumb i, en això, Garrone també introdueix noves perspectives. Les escenes del vaixell, les filma sempre des de dins, en una primera persona que arriba a ofegar tant l’espectador com el protagonista, amb la finalitat d’humanitzar aquests éssers humans que només s’aferren a l’esperança, mentre desafia el ciutadà blanc a no apartar la mirada. I així, un noi de setze anys acaba sent un capità ple d’orgull, mentre, en un pla final, Garrone ens mostra com aquesta sensació no s’entén igual des de dalt (a Europa, i a dalt a l’helicòpter).