Entrevista a Francesc Cuéllar, actor i director català. Amb tan sols 29 anys, l’artista ha aconseguit captivar al públic, obrint-se camí a escala internacional. Assegura que és complicat subsistir en aquest món tan precari, però creu fermament que tard o d’hora això canviarà.
Vas estudiar Comunicació Audiovisual, t’has graduat en interpretació i ara estàs cursant un màster de Gestió Cultural, et va ser fàcil trobar feina quan vas acabar els estudis? Com va començar el teu recorregut dins d’aquest món?
Bé, de fet vaig començar a fer anuncis al cap de sis mesos, jo era rosset, bufó, amb els ulls blaus i allà em van posar. És més, vaig aprendre a caminar per a un anunci en concret. Per tant, podria dir que d’alguna manera vaig créixer davant les càmeres. Va arribar un moment, però, quan ja tenia setze anys que vaig decidir que no volia ser més model, sinó actor. Havia fet teatre amateur al poble i recordo que la meva representant del moment em va dir que hauríem de fer una prova de ficció. És a partir d’aquesta que em van agafar a la sèrie de TV3 “Kubala, Moreno i Manchón” i que vaig començar a treballar com a actor.
Quan va arribar l’hora d’estudiar, vaig començar el grau de Comunicació Audiovisual. És cert que m’agradava cinema, però per sobre de tot, vaig fer-ho per no saber dir que no quan els meus pares m’insistien a estudiar una “cosa seria”. Aquesta és la raó per la qual no la vaig acabar. He de dir que vaig aprendre moltes coses quan vaig ser-hi dins, però continuava sense fer-me del tot feliç. Per a mi era un suplici aixecar-me cada matí per anar a classe i, com que ho compaginava amb els rodatges, quan m’aixecava per anar aquests vaig adonar-me que era això el que volia fer la resta de la meva vida. Així doncs, vaig decidir apuntar-me a l’Institut del Teatre. Allà el que més vaig aprendre-hi, va ser el procés de creació: a fer els meus propis muntatges. És per això que un cop vaig acabar l’institut vaig començar a dirigir les meves peces teatrals.
Que et va fer ser cofundador de la companyia José y sus Hermanas i que et va fer crear, posteriorment, la teva pròpia companyia, Fundación Agrupación? D’on va sorgir la idea de començar a produir?
La idea de produir ve de molts llocs. D’una banda, bé d’una necessitat d’explicar certes històries. D’altra, que ho he fet en moments en què no he tingut feina, sent jo mateix generador de la meva pròpia ocupació. És a dir, no em guanyo la vida fent creació: ni creant les meves peces ni fent la meva peli. Em guanyo la vida quan faig d’actor contractat. Per tant, la meva producció s’allunya per complet del fet capitalista. Per aquest motiu no tinc la necessitat de produir constantment per fer indústria sinó que simplement ho faig, quan sento la necessitat de contar alguna cosa.
Actualment, com gaudeixes més, interpretant o dirigint les obres? Tens alguna preferència cap a algun d’aquests dos sectors?
Bé, la veritat és que quan jo em presento em defineixo com a actor i no com a director, tot i que hagi estudiat i m’hagi format per ser-ho. Diria, doncs, que ser actor és la meva feina i ser director el meu hobby. És per això, que últimament m’ho estic passant millor dirigint que actuant, de fet cada vegada més, encara que sempre depèn del projecte. També hi ha espectacles en els quals, dirigits per un director o directora fantàstic, m’ho passo molt bé actuant.
Quina és l’obra que més t’ha agradat dirigir? I la que més t’ha agradat interpretar?
L’obra que més m’ha agradat dirigir et diria que és la pel·lícula que acabem de fer: Jusqu’ici, tout va. Sobretot perquè com que no és cap coproducció, no hi havia pressions ni dates límit, motiu pel qual hem pogut anar treballant al nostre propi ritme i gaudint del procés. Tal com a mi m’agrada dir-ho, l’obra està feta a “foc lent”. A més, pensa que encara n’estic aprenent de produir i que, per tant, cada vegada vaig tenint més eines, em sento més segur i tinc més clar com han de ser les metodologies i dinàmiques de treball.
Com a actor he fet coses molt boniques i he treballat amb directors que m’aprecio molt. No obstant això, tinc la sensació que encara no he fet alguna cosa en què em senti completament còmode, completament jo. Si hagués de triar una obra, seria probablement, M’hauríeu de pagar de Jordi Coll, tres monòlegs representats per Àurea Márquez, Albert Pérez i per mi, amb els quals recentment hem estat de gira per Barcelona. Els monòlegs estaven molt ben escrits i l’obra molt ben dirigida raó per la qual l’he gaudit molt.
Moltes de les obres que has dirigit no només s’han presentat a Catalunya sinó que han arribat molt més enllà, fins i tot a escala internacional. Com s’aconsegueix aquesta expansió? Quina creus que és la clau del teu èxit?
L’èxit depèn sempre de la mirada externa i és curiós perquè des de dins mai ningú es veu una persona amb èxit. Ara amb la pel·lícula estic rebent molts missatges d’admiració i la veritat és que jo no li trobo res d’extraordinari. Sí que és cert però, i d’això en soc molt conscient, que gràcies a jo crear el meu propi material i la meva pròpia feina a mi m’han sorgit altes feines. És a dir, no hauré generat diners, però he generat una “carta de presentació” que m’ha fet de trampolí cap altres projectes.
D’altra banda, també vull dir que si, els meus espectacles han arribat a Mèxic, França, Uruguai, Perú, Argentina i arreu d’Espanya. En canvi, no han trepitjat mai Barcelona! És a dir, jo tinc un espectacle amb el qual he viatjat a cinc països diferents i no he estat mai a la meva ciutat. És veritat que Barcelona no és el melic del món, també està bé descentralitzar la cultura, però al final hi ha alguna cosa que diu que si no passes per Barcelona és com si no existissis. Per tant, per a mi hi ha una espècie de pas no assolit: no m’estan programant a casa meva.
Recentment, has rodat el teu primer llargmetratge Jusqu’ici, tout va, que a més ha guanyat el Premi Rizoma de Cine. Com has viscut l’experiència?
La veritat és que no ens esperàvem aquest premi internacional. Hi havia altres pel·lícules molt bones també nominades i, per tant, és un honor i un orgull per a nosaltres haver-lo guanyat. A més, gràcies a això, l’any que ve farem gira per filmoteques i sales de tot Espanya i la pel·lícula continuarà tenint molta vida.
Com a creador, que t’inspira a l’hora d’escriure les teves obres? Creus que se’ls hi ha de donar més veu algunes històries que d’altres?
Bé, la majoria de vegades treballo des de l’autoficció, és a dir, fent ficció d’un mateix, ja que només em sento legitimat a explicar coses que sé. Aquest és un estil que m’atrau tant personalment com estèticament. Tanmateix, m’agrada la idea que el públic no sàpiga on hi ha la línia del que és ficció i del que és realitat i, per tant, és un terreny en què m’agrada explorar. A més, m’hi sento còmode i també m’interessa quan soc espectador. Això, però és una decisió totalment personal. No crec que només s’hagi de contar les coses que ens passen i ens apeguen, ja que sinó, no existirien altres gèneres.
Livalone per exemple, parla de l’habitatge a Barcelona i la impossibilitat d’assolir un lloguer dins de la precarietat, la inflació i la bombolla immobiliària. Aquesta obra prové d’una història personal: jo em vaig passar un any intentant anar a viure sol a Barcelona, vaig visitar molts pisos i, tot i això, va ser impossible. D’aquella impossibilitat i aquella impotència a mi em va sortir declarar-ho. I així mateix amb la resta d’obres que he anat creant.
Ara, has provat el teatre i el cinema, vols continuar en aquests dos mons o enfocar-te en un en concret?
Seguiré dins dels dos i apostaré per tot allò que em posin pel davant. Sí que és cert, però que si pogués escollir i es fes realitat, ara m’agradaria centrar-me més en el cinema encara que malauradament, en el context en què ens trobem, és molt difícil poder triar.
Quin consell donaries als joves interessats a formar part d’aquest sector, als futurs actors i directors? És aquest àmbit tan precari com diuen o hi ha motius per arriscar-se?
És precari com diuen, però no és incompatible amb què no hi hagi motius per arriscar-se. Jo crec que els joves i les joves tenim moltíssimes coses a dir. El meu consell és que facin, que no esperin que els truquin, perquè hi ha veus molt potents. Cada història és interessant i només fent s’aprendrà, només fent els altres els veuran i només fent els trucaran. Aquest món és una carrera de fons i només arriben a dalt aquells qui persisteixen i no es cansen. Si n’hi ha, el talent acaba guanyant sempre.
De tota manera, estic convençut que arribarà un punt en què no necessitarem que els grans ens truquin per fer feina sinó que trobarem alternatives i altres vies per triomfar. La meva mirada és absolutament positiva, crec que arribarà un dia en què el món mainstream minvarà i triomfarà la qualitat.