La teva feminista de confiança autora del pòdcast “Oye, Polo” ha publicat la guia perfecta per introduir-se en la lluita feminista.
Amb un llibre útil i interessant tant per als infants com per als seus pares, la coneguda humorista Ana Polo, s’ha estrenat en el món editorial amb una proposta que pretén ser una primera presa de contacte amb el feminisme. La meva primera guia feminista va arribar el passat 1 de setembre a la majoria de les llibreries catalanes. I, tres setmanes més tard, el dia 21 d’aquell mateix mes, un petit grapat de persones van tenir el plaer de gaudir d’una presentació de la mà de la mateixa escriptora a la Casa del Libro de Rambla Catalunya. La lectura d’aquest compendi és pedagògica i clara, perfecte per als lectors més joves, però dotada dels conceptes més essencials de la lluita feminista. Tanmateix, també s’erigeix en una obra imprescindible pels pares que vulguin educar els seus fills en plena igualtat. Sens dubte, és el manual ideal per afrontar el segle XXI amb una perspectiva més progressista i adequada aquesta nova realitat.
Com va començar la teva lluita feminista?
La veritat és que vaig començar des de molt petita, jo sempre tenia moltes inquietuds i sentia que el món era injust per a mi només pel simple fet de ser una nena. Però quan realment vaig començar més activament va ser cap al 2016 quan ja feia una mica que estava a la ràdio i cada vegada més anava agafant consciència i posant nom a violències que havia rebut. Així doncs, anava aprenent sobre feminisme i en estar treballant en un mitjà de comunicació em vaig adonar que no podia deixar fora aquesta perspectiva. A partir d’aquí vaig intentar anar-la incorporant cada vegada més fins que al final gran part de la meva feina d’ara es tracta d’això, de la divulgació feminista i la lluita feminista en general.
Què és per tu ser feminista?
Per mi ser feminista és sobretot una responsabilitat. La responsabilitat de continuar aprenent, d’estar obert a equivocar-se i acceptar que t’has equivocat. Canviar comportaments, anar-te reconstruint, per a mi això és el feminisme. És una responsabilitat i un deure.
“Per mi ser feminista és sobretot una responsabilitat. La responsabilitat de continuar aprenent, d’estar obert a equivocar-se i acceptar que t’has equivocat.
“Per mi ser feminista és sobretot una responsabilitat. La responsabilitat de continuar aprenent, d’estar obert a equivocar-se i acceptar que t’has equivocat.“
Creus que serà possible tirar aquesta “bola” de coses que ens han fet creure i començar de zero tal com dius al llibre?
Penso que fer una “tabula rasa” és molt difícil. Els inputs que hem rebut són masses i la nostra ment està ja massa configurada. Jo crec que es poden anar reconstruint algunes coses i construint-ne d’altres. És a dir, anar desfent algunes idees que tenim endins molt apreses i convertint-les en unes altres. Això sí que estic segura que es pot fer, només cal tenir la voluntat de fer-ho, insistir i practicar aquest canvi.
Animes als pares a educar als seus fills sense rols de gènere? Quins consells els hi donaries per evitar caure en un tracte desigual envers aquests?
Per evitar caure en un tracte desigual has d’estar molt atenta, tenir formació feminista, saber què són els rols de gènere i saber exactament com es donen totes aquestes situacions i com funcionen els estereotips del que se suposa que és un nen i del que se suposa que és una nena. A partir d’aquí s’ha d’estar atenta per quan tu mateixa de manera automàtica estiguis caient en això o quan els altres ho facin. Per poder donar el contrapunt o canviar coses, jo crec que això és la part més important, estar molt alerta. Jo convido a tothom a educar els seus fills en funció de qui són, de com van creixent i com van mostrant el que volen. Al final acompanyar a una criatura al seu creixement i desenvolupament és estar molt pendent a les seves necessitats, els seus desitjos, els seus gustos i intentar potenciar-los al màxim, no posar límits. Penso que a nivells de rol de gènere s’ha d’acompanyar en la línia que la mateixa criatura et vagi marcant. Naixem sabent molt bé el que volem, què és el que ens neix de dins i precisament és mentre anem creixent que anem intentant encaixar en aquesta societat i en el que se suposa que s’espera de nosaltres i és quan anem perdent aquesta capacitat de saber el que volem i comencem a actuar en funció del que s’espera.
“Naixem sabent molt bé el que volem, què és el que ens neix de dins i precisament és mentre anem creixent que anem intentant encaixar en aquesta societat
Com es pot acabar amb els rols de gènere als productes culturals? Proposes alguna mesura en concret?
La veritat: és molt complicat canviar-ho, als productes culturals moltes vegades qui decideix què s’emet o què es publica són homes amb unes idees molt concretes o de vegades, encara que siguin dones, aquestes també tenen una mentalitat molt conservadora, masclista i reaccionària. Jo crec que a poc a poc, ho anem canviant quan hi ha persones diverses o dones que no segueixen el patró que s’espera d’elles als mitjans de comunicació per exemple. Per tant, ho anem canviant a força d’existir i estar als llocs, però és un procés molt lent, ja que nosaltres no tenim el poder.
Respecte a les propostes jo penso que una bona mesura sempre són les quotes. Tot i això, no et pots assegurar que el pensament o el contingut que una dona faci sigui feminista, és a dir, són mesures molt ambigües. El que ens hem d’assegurar és que hi hagi diversitat i permetre a les dones ser el que volen ser i tenir el paper que elles vulguin tenir més enllà del que arquetípicament s’ha dissenyat per elles.
Com es pot evitar l’aparició de comportaments masclistes en una relació de parella?
És molt difícil d’evitar, si poguessis evitar-ho podries evitar també el masclisme a nivell macro. El que sí que podem fer, és una vegada més, estar atentes a quins comportaments i quines dinàmiques de poder es donen a les nostres relacions, sobretot en les heterosexuals, ja que hi ha molta més violència entre les parelles hetero pel fet que la idea d’amor l’hem construït des d’un lloc heteropatriarcal. En un nivell macro només es pot erradicar educant des de vent petit a tothom a les escoles, amb feminisme i amb diversitat perquè ningú es cregui millor que ningú. Si ningú es creu millor, no es tindrà la necessitat d’exercir violència.
Creus que la pressió estètica de les dones cada cop va a més? Què s’hi pot fer al respecte?
Crec que, per una banda, va augmentant perquè l’era de les xarxes socials genera molta pressió. Ja no només és el que pots veure a la TV o a les revistes sinó que directament pots modificar la teva imatge amb un sol filtre i odiar la teva cara natural de manera molt ràpida. D’altra banda, internet també ha aportat espais de seguretat on les dones podem parlar d’aquesta violència estètica que rebem i on activistes contra la grassofòbia i activistes culturals poden iniciar moviments com el body positive o el body neutral, fent que molta gent amb cossos no normatius o bé totes les dones, tinguin espais on veure que els seus cossos són naturals i que les coses que els hi passen estan bé. Tot això abans d’internet no ho teníem. Per tant, jo penso que, per una banda, sí que ha augmentat la pressió, però per l’altre també tenim com petits oasis o bombolles on poder parlar de tot això.
S’ha avançat gaire en la visibilització de les dones? En quins àmbits queda més camí a recórrer?
S’ha avançat clarament, però jo penso que en tots els àmbits s’ha de continuar avançant. Sí que és veritat que sempre en els àmbits de ciència i tecnologia costa més que les dones hi siguin a primera línia, encara veiem molts congressos on no es convida a dones, etc. Aquesta seria la part on més s’ha de millorar, però en general s’ha de millorar a tot arreu. Per exemple hi ha professions que estan molt feminitzades com infermeria que quan es fa un congrés s’hi troben més homes experts. Amb això vull dir que en general les dones no arribem a les quotes de poder i com que no s’hi arriba es fa difícil aquesta visibilització perquè hi ha hagut professions que precisament per ser feminitzades i ser les dones les protagonistes s’han considerat de segona. És realment complex, per això la importància de les quotes, ens hem d’assegurar que hi hagi dones a tot arreu.
“En general les dones no arribem a les quotes de poder i com que no s’hi arriba es fa difícil aquesta visibilització perquè hi ha hagut professions que precisament per ser feminitzades i ser les dones les protagonistes s’han considerat de segona.”
Has tingut mai la síndrome de la impostora, del qual parles al capítol de les dones al món laboral?
Sí, jo crec que totes les dones l’hem patit. Jo l’he patit molt i el continuo patint. És aquesta veueta que et diu que no estàs preparada per fer la feina i que fa que en comptes de destinar energia en fer-la la dediquis autoqüestionar-te a tu mateixa. És molt important detectar aquest mecanisme i posar-li nom, el saber que també els hi passa a moltes altres dones és molt poderós perquè entens que no només et passa a tu, que no estàs sola. Ens han educat amb la idea social que nosaltres som pitjors, que la nostra opinió compta menys, que som menys expertes amb les coses i és com un peix que es mossega la cua, com menys dones veiem menys creiem que estem capacitades per fer una feina.
De quina manera es pot fer entendre a les noies que no han de competir entre elles sinó ajudar-se, quan sempre se’ls ha inculcat el contrari?
Jo crec que és molt important saber què és la sororitat i aprendre d’aquesta. Adonar-te de tot això, de com li interessa al patriarcat que les dones estiguem enfadades entre nosaltres. Jo crec que si des de petites deixem d’educar a les nenes per competir entre elles per aconseguir un únic lloc de feina o l’amor d’un home que és com se’ns ha estat educant, és a dir, si deixem d’educar a les nenes per l’aprovació masculina, es podran anar teixint més xarxes i anar practicant ja la sororitat des de ben petites.
“Jo crec que és molt important saber què és la sororitat i aprendre d’aquesta.”
Quines figures importants remarcaries del feminisme d’aquesta quarta onada? Quins van ser els teus referents quan vas començar?
Clar, aquesta quarta onada a l’haver sigut a través d’internet és molt diferent de les altres. Jo no he llegit a moltes autores, ni d’aquesta quarta onada ni de les anteriors i no me n’amago. Jo he après molt de feminisme parlant amb altres dones, escoltant-les, llegint fils de Twitter, és com accedim a la informació avui en dia, ha canviat completament. Per a mi persones amb les quals he après serien la Irantzu Varela o la Palema Palenciano, dos referents molts grans que he tingut. En general he après molt de moltes dones diverses, he après també de la Desirè Vela, de la Miriam Hatibi, és una formació constant que no he rebut de grans figures que ja estan elevades per tothom sinó al final de dones que han treballat temes de feminisme i els compareixen a xarxes i llavors entre totes ens hem fet de mirall i ens hem ajudat. Alhora és un esquema molt feminista, perquè és molt més horitzontal, no és tant de grans autores a les quals posem a un lloc jeràrquic, això és patriarcal, al final ara és tot molt més un cercle.
Ja per acabar, et volem preguntar quin missatge donaries a tots aquells que, havent llegit el llibre, i havent vist totes les desigualtats encara presents s’animen a lluitar? Creus que hi ha esperança?
Home si clar que crec que hi ha esperança, si no no estaria fent el que faig. De fet, l’esperança la trobem quan actues i veus que es mou una petita cosa. Per exemple quan alguna noia et ve i et diu “ostres gràcies a tu he descobert que soc lesbiana” o quan una altra ve i et diu “gràcies a tu he après sobre el tema de les quotes”, etc. Jo crec que hi ha molta esperança, l’Ana de fa 7 anys no és per res l’Ana que soc ara i he après moltíssim pel que fa al feminisme, en l’àmbit de diversitat, etc. He crescut, veig que jo no vaig poder tenir una infància o una adolescència LGTBI, però ara ja hi ha molts infants i adolescents que poden tenir-la. Vull dir que anem avançant, el mateix que amb els cossos diversos, jo crec que hi ha mostres que avancem per totes bandes, per tant, hi ha molts motius per tenir esperança.
“Jo crec que hi ha mostres que avancem per totes bandes, per tant, hi ha molts motius per tenir esperança.”
T’ha agradat l’experiència d’escriure un llibre? T’animes a escriure’n un altre més endavant?
Escriure un llibre és una experiència bastant infernal i crec que molts escriptors i escriptores estaran molt d’acord amb mi. A més, penso que està molt romantitzat. Així i tot, sí que sento que hi ha alguna cosa més que he d’escriure però encara tardaré.