Proposta Auró
La meva proposta es tracta d’una exeprimentació amb l’objecte del diccionari a través de la modificació del text d’aquest mateix (a partir de la resta, tatxant, o la suma, escrivint, d’elements), generant un resultat tant estètic a nivell visual com de contingut escrit.
El diccionari en si és autoritari, te una voluntat absoluta: ordenar les paraules d’una llengua i oferir-ne les definicions. Un objecte que té una estructura i intenció ferma, el seu llenguatge busca la màxima objectivitat possible. Aquesta fermesa en el concepte m’interessa molt, ja que, quan comences a mirar el diccionari des d’un paradigma menys utilitari i més literari passa a tenir un llenguatge molt agresiu i, penso, aquí és on pot ser interessant jugar-hi.
Llavors, la meva intenció és jugar amb la modificació de diferents pàgines o fragments del diccionari, habitar-lo i fer-lo orgànic a través del joc, generant discursos que poden ser més o menys anecdòtics, però que acompanyin la idea de trencar amb paradigmes establerts en nom de la utilitat i l’ordre.
Una breu pluja d’idees sobre les diferents relacions que se m’acudeixen entre la proposta i el mapa d’idees que vam idear a l'aula:
diccionari com a llar (de les paraules)
diccionari com a autoritat
modificació d’un relat/concepte establert
diccionari entès com a ordre, moficicaió entesa com a caos voluntari
ferm vs orgànic
pas d’allò públic (diccionari tal com l’entenem) a lo privat (modificació personal, amagar parts d’una cosa que no vols que es vegin)...
censura com a relat, tria d’informació que es vol ensenyar per a generar relats diferents
costums: relat
Els dies s’entrelliguen com serpents a Barcelona.
Els fars dels trens que sota terra remuguen no s’apaguen ni apaguen del tot la penombra del subsòl.
Els ocells desfilen pels renglons d’un cel ja nostre.
Les cabines telefòniques són, cada vegada més, mites d’una gent que s’enyorava.
Els homes desfilen per l’asfalt d’una ciutat que els arremet.
Jo avui xiulo pels carrers
una cançó trista.
La nit arriba d’hora a aquestes dates.
Fa un fred estrany que s’escola al record i a l’enyorança.
Deien que nevaria però no ho ha fet.
Hi ha un cel rogent i és mitja tarda.
Deien que nevaria i les notícies diuen que als voltants de la ciutat, o als punts més alts,
un llençol blanc ràpidament s’ha descosit sota la pluja.
Els arbres ja destapen la nit i jo enyoro als amics per molt que els escrigui.
Volia descansar però
no ho he fet.
espai personal: relat
Corries sota els arbres
i tenies
a la part de fora de la finestra
una tassa mig trencada plena de terra
amb una planta verda verda verda
que sabies com a teva.
El sol jugava a anar i venir
i plovia molt i feia fresca.
Els matins caminaves vora els marges
i les nits buscaves aranyons sota la lluna.
Et preguntaves si els segons passaven
i la soledat, sovint, se t’emportava per camins
bons i dolents
sobre els turons
i per l’obaga.
Eres feliç, a vegades,
no ho eres, d’altres,
però no importava massa.
Ploraves cada setembre
i l’hivern se’t posava als pulmons
com un vent fort obrint la porta, entrant a casa.
Al maig somreies i la pluja et netejava les mans
i la calor t’entrava als ulls lluents.
L’agost portava un neguit trist, malenconiós,
i la calor dels ulls cremava.
Corries sota els arbres i tenies a la part de fora de la finestra una tassa mig trencada amb una planta verda verda verda que sabies com a teva.
El sol jugava a anar i venir
i plovia molt i feia fresca.
