Restes de: "No encajo" me dice un autorretrato en su cajón

Aquesta proposta parteix de la següent situació: Reunió amb el tutor de TFG. Meitat de semestre. M'informen que, per normativa oficial, és impensable portar un mateix treball en dues assignatures diferents. Conseqüència: 0 en la qualificació de, almenys, el TFG.

La solució que planifica el meu cap és la de presentar el treball sense presentar-lo.
Agafant inspiració de molta de la metodologia que segueixen artistes contemporanis com Ignasi Abellí, la idea era fer visible les parts que normalment queden fora del marc.
Penso, per exemple, en l'obra Errors-I (2001) o una peça molt similar titulada Errors varis feta el 2008. Essencialment són boletes petites de papers arrugats que normalment acabaven llençats a la brossa.

Fruto de su pasión por la recolección y la clasificación de todo lo que caracteriza y da sentido a nuestra vida, Aballí concibe Errores (Errors-I) (2001), una serie de propuestas que eleva a la categoría de obra los errores que se cometen durante el proceso de creación y que, a menudo, acaban en la basura. (IGNASI ABALLÍ: Errores (ERRORS-I), 2020)

En el meu cas concret, aixó s'ha traduït en escenificar totes les tires de paper sobrants de les impressions i els talls fets a mà durant l'elaboració de les peces, els errors d'impressió o les moltes còpies de segons quins documents que no es van acabar de fer servir.
En el procés d'aquest treball, que no mostro, repeteixo, era important fer moltes còpies. I per diverses raons:

• Poder provar com queden les diferents impressions en diferents papers quant a gramatge, color, textura i acabat d'impressió.
• Moltes peces necessitaven ser manipulades de forma violenta una vegada impreses. Són el cas, per exemple, dels llumins (necessitava, per una banda, cremar-los; i, per l'altre, estripar-los), de la fotografia (estripar-la), de l'embolcall de xiclet (arrugar-lo), etc.
• També era per possibles errors que podien ocórrer de forma més amable. Com és el cas de tot el registre criminal. Molta part d'aquests documents havien de passar per la màquina d'escriure i això significava que sovint es cometien errors tipogràfics, de faltes d'ortografia i coses similars que requerien ser refets.

Tenint en compte les diferents tipologies de resta que anava acumulant durant la producció de les peces (que no estic mostrant, repeteixo), vaig repartir els diferents elements en tres calaixos:

1. Totes les tires de paper sobrants dels talls de les peces. Moltes encara guarden petites franges de mil·límetres de gruix que fan que s'intueixi que allà hi havia alguna cosa impresa. Una totalitat de la imatge que no és possible de veure.
2. Totes les versions de les cartes. Les modificacions a màquina d'escriure descartats. Molts encara tenen anotacions en llapis o en boli remarcant tant el que vindrien a ser els errors, com també els ajustos que tot i no ser erros de per si, funcionaven com a indicacions per poder maquetar de forma més equilibrada a la pròxima còpia.
   1. Aquí també s'inclouen els diversos papers de carbó que es van fer servir per duplicar manualment les cartes que s'escrivien a màquina. Cada vegada que una tecla aplicava pressió sobre el paper, el paper de carbó s'impregnava al paper amb què estava en contacte. Clar que si un s'equivocava (com era el meu cas, amb bastanta freqüència) i posava el paper de carbó al revés, acabava fent una còpia al revers de la carta "original".
3. Totes les còpies no utilitzades del registre criminal.
   1. Les variacions de la fotografia de la fixa d'arrest.
   2. Els documents forense.
   3. Els diaris descartats.

Cada calaix es nodreix per un petit microcosmos íntim que pretén apel·lar tant a la meva pròpia intimitat, que s'enmarca, inevitablement, en una franja de misteri, de mostrar i ocultar constant,  i el mateix procés de creació que queda tan amagat i invisibilitzat en la majoria de casos, tot i tenir una potència expressiva que trobo molt interessant.
També opino que té bastanta relació amb una qüestió pictòrica (un tema que pren especial pes en el treball que no estic mostrant). 

Embarcado desde los años noventa en una práctica pictórica que parte de la consideración de que la pintura se está agotando, Aballí se expande fuera de sus límites con el fin de cuestionar el sentido de la pintura, relacionarse de otro modo con su lenguaje y favorecer la representación a través de la negación. En sus trabajos se refiere a las cosas a partir de su ausencia, buscando que sea el espectador quien complete con sus experiencias los vacíos que dejan las obras. Se trata de una decisión a través de la cual alude a la complejidad de lo cotidiano, así como a la cantidad y variedad de matices que lo constituyen. (ERRORS-I), 2020)

És a dir, auqets tipo de metodologies poden també ser una manera de qüestionar la pintura, tal i com plantejava en l'altre treball que no estic mostrant. Opino que sobretot quan es tracta d'un autoretrat, aquest procés queda implícit com a tema important del quadre. I que, per això mateix,  el xoc que s'esdevé en adonar-se que la superficialitat de la qüestió pictòrica s'aplica uniformement sense gaires consideracions és més punyent.

Considero que aquest treball s'hauria de considerar com un vincle intrínsec amb el projecte que s'associa. En aquest sentit, no es podria donar com a acabada fins que el projecte original també estigui tancat del tot.
Per tant, de moment, no puc afirmar que estigui acabada.

Per altra banda, aquesta via de treball, m'obre la possibilitat de treballar paral·lelament en pròxims treballs. Guardant totes les restes, veure totes les acumulacions juntes, quan hagi passat un temps, és quan la peça acabarà de convertir-se realment en allò que es proposava. També em fa pensar en totes les petites peces de paper, que, abans de decidir reencaminar aquest treball cap a aquesta direcció, es van perdre sense gaires miraments. Potser, a partir d'ara, l'acte de banalitzar les restes es convertirà en una qüestió molt més conscient i, potser, fins i tot, cuidadosa.