Colors minerals del Montseny

IINTRODUCCIÓ

Partint de tota una sèrie de plantejaments envers la idea de paisatge, i sobre com, els humans, els percebem i ens relacionem amb els indrets, aquest és un projecte que explora un punt de vista propi, una manera totalment única i personal d’entendre i vincular-se amb l’entorn, la qual és a través dels colors de les seves pedres.

Colors minerals del Montseny és una obra que busca expressar una manera de percebre el Parc Natural del Montseny a través dels seus colors minerals. Després de recol·lectar pedres arreu d’aquest, classificar-les, fotografiar-les, triturar-les i convertir-les en pigment, i col·locar un seguit d’imatges de pedres i pintures en el format d’un leporello, la peça pot remetre a les cartes o paletes de colors i als catàlegs de geologia, però més enllà d’això, també reflecteix tota una perspectiva i una manera d’observar el món, alhora que presenta un paisatge.

Què és un paisatge?

Si bé és cert que es tracta d’un terme que ha estat estudiat històricament per moltes disciplines diferents i s’ha entès també, de maneres molt diverses, resulta impossible intentar establir-ne una definició única i verdadera. Però el que sí que podem afirmar d’aquest concepte tan ambigu és que sempre porta implícita una vinculació amb el subjecte que el mira.

Cal tenir en compte que amb observar, mirar o contemplar no n’hi ha prou: quan percebem un paisatge, hi ha molt més que una dimensió visual: hi ha olors, tacte, soroll, temperatura, etc., que són les que fan que s’acabi de configurar aquesta idea que adquirim del lloc. El que està clar, però, és que l’existència dels paisatges depèn dels subjectes que miren, que transiten, que pensen, que aprecien o valoren, que habiten, que senten o que perceben, sigui de la manera que sigui. I sense aquestes mirades o percepcions, no podríem parlar dels paisatges. 

Es tracta, doncs, d’un  terme que més que referir-se a un conjunt de formes físiques que configuren un territori en concret, fa referència a la concepció que tenim els humans de cada lloc que observem.

Podríem dir, doncs, que els paisatges són una construcció: no existeixen per si sols ni estan predefinits, sinó que és la nostra ment la que, juntament amb les percepcions, experiències, emocions, reflexions i intervencions de cada individu envers aquest espai, fa que es creï un nou paisatge. No tenen res a veure amb allò tangible i mesurable, sinó més aviat amb les idees i sensacions que en podem tenir. I a més, si cada subjecte que mira té una percepció diferent, això significa que hi poden haver tants paisatges – o més –, com mirades hi ha al món.

A partir d’aquesta reflexió, l'objectiu principal del meu treball és poder utilitzar l’art com a eina per parlar del paisatge que veig jo al Montseny. Poder expressar aquesta manera tan subjectiva de veure cada lloc, que al final acaba essent una interacció entre l’individu i l’entorn, ja que tots dos elements aporten alguna cosa i fan que s’acabi de configurar la idea de paisatge.

Intentant trobar la fórmula que millor expressi aquest conjunt de percepcions personals envers els llocs m’he adonat que, realment, no hi ha una manera correcta o única per presentar o representar els paisatges. Un paisatge pot ser qualsevol cosa. Pot tenir qualsevol forma. I pot estar fet de maneres molt diverses.

En el meu cas, doncs, proposo una pràctica artística que consisteix en utilitzar els mateixos materials naturals trobats al lloc per, posteriorment, donar-los un nou valor i fer que esdevinguin paisatge.

Una sèrie fotogràfica de pedres, pot ser un paisatge. Una paleta de colors pot ser un paisatge. Tota aquesta manera que tinc de veure els llocs a través dels colors que les seves terres, roques i pedres ofereixen, pot esdevenir paisatge.

La presència dels colors als paisatges

Per què tant interès pels colors? Els colors ens parlen de moltes coses. Ens poden indicar l’estat de salut dels indrets, ens poden donar informació de l’època de l’any, dels elements que conté… Poden, fins i tot, atorgar identitat al lloc.

Trobem edificis fets amb pedres i materials de la zona i, per tant, que contenen els mateixos tons que l’indret en qüestió, trobem cartes de colors de ciutats, que ajuden a establir una imatge i una identitat d’aquestes, trobem topònims que també fan referència als colors dels llocs… 

Des de la meva mirada, el color és un element essencial a l’hora de percebre un paisatge. Evidentment hi ha molts altres factors que influencien en aquesta percepció, però en el meu cas, són imprescindibles per parlar dels indrets i veure-hi una essència, no puc evitar fixar-m’hi.

Les pedres: color, territori i temporalitat

El sòl també és un element clau per la identitat dels territoris. És un element comú que trobem gairebé sempre en els paisatges: el terra que trepitgem, les roques que formen una muntanya, les pedres que trobem als camins, les sorres que abunden en cada zona, etc. I és per això que em resulta impossible parlar d’un indret sense fer referència al color que ofereix la seva geologia.

Les pedres no només parlen de color i atorguen una identitat visual al lloc; també són un element literal i tangible dels territoris, són fragments de terra, que estan situats en un indret i que, per tant, formen part d’aquesta localització. És cert que algunes s’originen en un lloc i s’hi mantenen fermes, i altres es van desplaçant. Però sigui com sigui, no són només un símbol d’aquest arrelament a la terra de la qual provenen o per la qual han passat, sinó que en són una presentació física i tangible. Si jo ara agafo una pedra d’un espai, d’alguna manera, tinc un petit tros de l’indret a les meves mans.

Per una altra banda, les pedres tenen una altra qualitat inqüestionable que és la seva temporalitat. Perduren en el temps des de milions d’anys enrere. Viuen envoltades d’històries, de canvis, d’esdeveniments, de vida. I són matèria inerta, però en realitat, parlen de tota aquesta vida que els ha envoltat durant tant temps i els continuarà envoltant sempre. Condensen el temps i són, d’alguna manera, eternes. 

Les pedres com a matèria artística

Quan en la meva pràctica artística treballo amb pedres, tinc en compte tots aquests significats que se’ls atribueixen. Així i tot, el factor que més em condiciona a escollir-ne unes o altres és el seu color. Busco tenir una gamma àmplia i el més variada possible, i a mida que vaig caminant per diferents indrets, agafo aquelles que em criden l’atenció cromàticament.

Amb l’obra artística que realitzo, doncs, pretenc fer que l’espectador pugui, d’alguna manera, deixar de veure les pedres com un element banal, gris, i insignificant, i passi a valorar-les en tots els seus aspectes. Vull presentar una gamma de cromàtica de pedres que sorprengui, que mostri uns colors que existeixen, encara que mai ens hi fixem. Vull aconseguir, amb l'obra, que es valorin les qualitats que té la natura i que l’ésser humà no ha arribat a veure o a tenir-ne consciència. 

METODOLOGIA

Aquest projecte està vinculat al meu Treball de Final de Grau. És una de les quatre peces que presento i funciona tant com a part d’un conjunt d’obres, com a obra per separat.

Primerament he desenvolupat tota la base conceptual i la recerca teòrica, per després, poder començar a desenvolupar aquesta part més pràctica. La peça Colors minerals del Montseny, però, podria dir que s’ha servit una mica de les altres i l’he anat elaborant a mesura que també anava fent la resta d'obres.

Per exemple, amb les pedres que jo recollia per pintar una sèrie de quadres, vaig aprofitar per fotografiar-les i tenir un registre per aquest leporello, que després també em va servir com a documentació del treball. En el cas de les pintures que es veuen al darrere, les he fet pintant unes fustes petites que, per una banda, m’han servit expressament per aquest projecte, però per l’altra també han estat una part més del procés d’elaboració del TFG perquè m’han ajudat a fer proves de colors, aglutinants, jocs de combinacions, etc.

És per això que la metodologia d’aquest treball ha anat intercalant-se amb el TFG i s’han ajudat mútuament.

Principalment, però,  puc dir que ha consistit en fer una selecció de les pedres que ja tenia (en funció dels seus colors, i també de la seva duresa, ja que algunes no les he pogut arribar a triturar), i aquesta l’he disposat en el format del leporello, utilitzant l’InDesign com a eina per maquetar.

DESENVOLUPAMENT CREATIU

El meu procés creatiu no comença quan faig esbossos, sinó en el caminar, contemplar indrets, passejar per boscos i muntanyes, banyar-me en rius... S’inicia en l’observar i percebre el meu entorn. 

No puc fer una obra sense saber amb quines pedres treballaré, tampoc puc inventar-me una forma o imatge a pintar, si aquesta no té un vincle amb el material pictòric o amb el lloc d’on l’he extret. El coneixement del material amb el qual pinto és essencial perquè l’obra prengui un sentit, una coherència. És per això que en totes les meves obres fetes a partir de pigments minerals recol·lectats i preparats per mi mateixa, sempre hi ha una forta vinculació amb la pedra, amb el lloc i amb l’experiència viscuda en aquest. Van donats de la mà, i hi ha una gran dependència emocional entre pedra i territori d’origen.

Recol·lecta de pedres al Montseny

Decideixo que vull centrar aquest treball –i el TFG– en la zona del Parc Natural del Montseny, com a indret del qual em sento propera, arrelada i d’on agafaré les pedres per realitzar les obres. 

Per evitar escollir zones aleatòries on anar a recollir roques, parlo amb un geògraf i guarda forestal del parc que m’ajuda indicar-me alguns indrets on puc trobar minerals diferents. I a partir d’aquí em dedico a fer diverses excursions per diferents zones del Montseny i vaig recollint aquelles pedres que més m’interessen, m’atrauen o em sorprenen pels seus colors variats.

Cada vegada que recullo una pedra, m’anoto les coordenades de la localització exacta, per després poder-les situar totes al mapa. 

Al següent mapa –geològic– s’hi poden contemplar els diferents indrets on he agafat material, i he associat, a cadascun d’ells, una lletra.

Registre i classificació del material recollit

Amb totes aquestes pedres recollides, el següent pas ha estat fotografiar-les bé per poder-ne tenir un registre. Sabia que si més tard les triturava, perdrien la seva forma original, i per tant volia que en quedés almenys una imatge per deixar-ne constància o una referència.

Em fabrico un petit estudi de fotografia a casa, amb un paper blanc col·locat com a fons infinit, i amb dos focus LED que permeten regular la intensitat i la calidesa de la llum. Amb la càmera faig moltes fotos de cada pedra recollida, encara que el resultat no em convenç i falten pedres per fotografiar. 

Al cap d’uns dies provo també de fer-ho amb un fons negre, ja que m’adono que, almenys a la pantalla de l’ordinador, el fons negre permet que el color de les pedres ressalti molt més.

Després de fer proves imprimint amb les diferents possibilitats, acabo escollint la blanca, però aquesta vegada decideixo editar les imatges per tal que el fons desaparegui i quedi completament blanc.

Intento que el color de les fotografies sigui el més realista possible i s'assembli al màxim al color de les pedres. M'ajudo ajustant el balanç de blanc personalitzat, i també amb l'edició posterior en Camera Raw. Així i tot, com que la meva pantalla no està calibrada, sóc conscient que sempre hi ha un marge d'error que pot modificar les tonalitats finals.

També em resulta necessari poder classificar totes aquestes pedres recollides, i intentar esbrinar-ne la tipologia. És per això que parlo amb en Lluís López perquè m'ajudi també a posar nom i a identificar cada mineral.

Adjunto a sota de tot un document amb les imatges i les corresponents descripcions. Les lletres associades a cadascuna coincideixen amb les marcades al mapa.
 

Procés de trituració

El següent pas consisteix en triturar aquestes pedres recollides per, així, poder convertir-les en pigment. Es tracta d'una acció ben senzilla: picar pedra repetidament i moldre-la amb el morter. Això sí, llarga i lenta. És un moment que sembla que no s’acaba mai, però alhora resulta poètic i ritual, de desconnexió per fixar-se només en la pedra. En aquests moments sento que entro amb diàleg amb ella, l'observo, la descobreixo, vaig fent cercles amb la mà infinitament...

Durant moltes hores vaig picant pedres, amb la mà de morter, o, si són més dures, amb un martell al damunt d’una taula de ferro. Després vaig passant la pols aconseguida per diversos coladors, i torno a triturar els grans gruixuts, fins a aconseguir el resultat més fi possible.

Durant aquestes estones de moldre, m'adono de diverses curiositats, com per exemple, que com més fi deixo el gra, més clar és el seu color. Fet que demostra que, d’una sola pedra, en podem extreure tons diferents. També veig que no totes les pedres són iguals per fora que per dins, i el moment de picar-les per primer cop i descobrir-les, resulta una part especial del procés. A més, les pedres que tenen més d’un color, en moldre-les, aquest es barreja i s’obté un resultat més uniforme.

També m'adono que hi ha pedres que no puc picar amb el morter, ja que són més dures que aquest.

Així doncs, triturar repetidament sento que, d'alguna manera, em connecta amb les pedres i em fa descobrir un munt de possibilitats que aquestes ofereixen.

Posteriorment, toca emmagatzemar cada pigment obtingut, en recipients de vidre, i anotar-hi la lletra i número de referència de cada pedra.

Proves amb pigments i aglutinants

I abans de començar a pintar i a fer proves amb cada color, em dedico a experimentar una mica amb diferents aglutinants, concretament goma aràbiga (comprada) i goma d'ametller (de collita pròpia). Les dissolc en aigua i faig proves amb diferents quantitats i proporcions.

A l'hora de veure si els aglutinants creats funcionen, començo a pintar unes fustes petites de mida d'11 x 17 cm, cadascuna amb un pigment diferent.

La mida l'escullo perquè serà la mateixa que faré pel format del leporello, i decideixo provar tots els colors perquè així després podré escollir millor quins selecciono per aquest treball (que en total seran només 15).

(Imatge de dalt: pigments minerals amb goma aràbiga.  Imatge de sota: pigments minerals amb goma d'ametller).

Procés d'elaboració del leporello

Parteixo d'uns esbossos inicials que m'ajuden a tenir una idea del que vull fer amb aquest treball, encara que a l'hora de començar a fer la maquetació necessito una maqueta en paper per veure físicament com encaixaran les pàgines.

Decideixo que faré un leporello de setze pàgines a cada costat (quinze de les quals, seran, per una banda, amb imatges de pedres que seleccioni, i per l'altra, dels pigments corresponents). Així doncs, faig una selecció de quinze fustes pintades amb els pigments i la goma d'ametller (ja que el resultat em convenç més), i per fer-la em baso en el criteri de buscar una gamma variada cromàticament i territorialment, i les ordeno buscant una composició estèticament equilibrada.

Després d'escanejar les quinze fustes pintades, ja puc posar-me a treballar amb l'InDesign.

No havia treballat mai amb aquest programa, de manera que es converteix en un procés una mica complicat però alhora de molt aprenentatge.

Treballo amb un document de dues pàgines, cadascuna d'una mida de 176 x 17 cm i amb 1 cm de sang. Divideixo les pàgines en 16 parcel·les de la mateixa mida i hi adjunto les imatges vigilant que quadrin amb la pàgina de darrere.

I finalment, toca imprimir. El format més adient ha estat la impressió en Plotter, a doble cara, amb un full de 110 cm d'amplada. Preparo cada pàgina en un document per poder ajustar bé les mides del PDF i imprimir més d'una còpia per si hi ha algun error.

El més complicat ha estat imprimir la segona cara, ja que el paper agafava forma enrotllada i no s'adaptava a la impressora. Després d'haver estat una bona estona intentant modelar-lo en la corba inversa, les imatges s'han imprès una mica mogudes i s'han desplaçat. Per aquest motiu ha fet falta imprimir altra vegada, i tot i que també s'ha desplaçat una mica la imatge, hi ha hagut prou marge de sang perquè no fos un problema.

Ja només faltava tallar i doblegar. Amb un regle i un cúter tallo primer tota la tira impresa, incloent-hi la sang. Després doblego pàgina per pàgina, amb l'ajuda de la plegadora, intentant que quedi el més recte possible. Quan ja ho tinc, m'adono que s'han inclinat una mica i els plecs han quedat desiguals, de manera que ho vaig corregint a poc a poc i després tallo la part de dalt i la de baix intentant igualar les pàgines al màxim, però procurant que la línia es vegi recta tant amb el leporello tancat com desplegat.

Adjunto les imatges del resultat final en un document a sota.

CONCLUSIONS

Ja fa temps que duc a terme aquesta pràctica artística de crear pigments amb pedres, però la veritat és que tenia un embolic de materials, pedres de llocs diferents, pots amb pigments desordenats... I crec que, d'alguna manera, aquest treball m'ha permès poder organitzar una mica tot això. No ha consistit, doncs, només en l'elaboració d'una peça que transmet un missatge o que té un significat conceptual, sinó que també m'ha ajudat a situar-ho tot una mica més al seu lloc, tenir un registre, una classificació i un emmagatzematge de les pedres, i tenir, alhora, una comparació entre pedres i pigments visualment senzilla i pràctica per altres futurs projectes.

Treballar amb la fotografia, l'edició digital, i l'InDesign, no ha estat una tasca fàcil degut a la meva poca experiència. Després de moltes proves i errors, i de repetir més d'una vegada cada pas, però, estic contenta amb el resultat i és bastant semblant a la idea que tenia inicialment.

Haver escollit el format de leporello també ha estat una de les decisions que ha fet que es compliqués tot més, però al mateix temps penso que li ha donat al treball una forma coherent amb el que buscava expressar. Poder-lo visualitzar estant plegat com un llibre, o poder-lo mirar també desplegat, permet tenir visions diferents del que hi ha: passant pàgines et fixes més en el detall, en la imatge en qüestió, i la pots comparar fins i tot amb la del costat, generant un diàleg o interacció. En canvi, en el format obert, es pot tenir una visió més general que aconsegueix mostrar aquesta gamma de colors diversa i fer-la més evident.

Pel que fa als colors, és cert  que no han quedat del tot fidels a la realitat, ja que han passat per la càmera, per l'ordinador i per la impressió en paper, i en cada pas s'han anat veient diferent. No tenir pantalla calibrada ni haver utilitzat les eines adequades per ajustar els colors ha fet, doncs, que hi hagués aquesta variació, però així i tot, no m'ha molestat perquè crec que també és part del procés.

No estic acostumada a digitalitzar la meva obra. En anteriors pintures fetes també amb pedres, hi havia una forta presència del material. No només era un color, sinó que era, en certa manera, un objecte. Una pedra triturada, amb la seva tangibilitat, un fragment d'un lloc, un element provinent d'un altre temps. Ara, en canvi, amb el treball digital, penso que es perden una mica aquests conceptes tan directes i són treballats de forma més metafòrica.

També estic acostumada a pintar formes, siluetes o composicions més elaborades. Pintures figuratives o abstractes, però almenys una mica representatives. En aquest cas, en canvi, he pintat monocroms, sense donar-los forma, i d'aquesta manera he aconseguit acostar-me molt més a la idea de la importància dels colors. Això m'ha permès fer-los destacar més i centrar-hi pràcticament tota l'atenció conceptual.

Amb l'obra Colors minerals del Montseny, doncs, he pogut assolir els meus objectius de fer una petita publicació on es contemplessin de forma ordenada unes quantes pedres i els respectius pigments, i, al mateix, temps, parlar del paisatge en un altre format.

Aquest leporello, per si sol, ha esdevingut paisatge.