sa caseta

Sa caseta

Aquest treball sorgeix del malestar que em provoca el pas del temps i l’oblid. La por a que les coses canvïn, que no tornin a ser el que eren abans, que s’acabin i que la gent s’en vagi. Tota aquesta preocupació va néixer arrel de la mort del meu predí. Inconscientment anys abans ja havia estat recopilant material per aquesta mateixa por a que tot allò que era i que m’havia envoltat durant anys desaparagués.

Aquesta maqueta és un retrat familiar del que pasa a sa Caseta (la casa familiar) a traves de relats i receptes de la familia, escrits tal i com xerram noltros. Intenta encapsular tot allò que per jo és important, en un intent de que no quedi en l’olvit.

El fet de cuinar va més enllà de preparar uns aliments per ingerir-los. Des de temps enrere ses families es reuníen per compartir aquell menjar que els hi proporcionaria nutrients i metefòricament i literalment parlant, vida.

Al llarg d’aquests darrers anys he anat fent una investigació de tot lo que envolta per jo la cuina. El 2023, mitjançant la pràctica d’arxiu vaig crear una instal·lació també anomenada sa caseta que cerca submergir a l'espectador en la vida quotidiana d'una família mallorquina, en concret, la meva. Està composta per una acurada selecció d'imatges d'arxiu familiar, una recopilació d'àudios, un receptari i uns pots de vidre buits amb el nom de les receptes de la meva àvia, fent referència a totes aquelles olors que no es poden capturar, que m’algrat vulguis, és algo intangible i efímer.

Així doncs el fotollibre és una continuació d’una investigació del llarg dels anys on es mostren imatges de la meva antiga casa familiar, relatant una història per entendre el que per mi, són memòries que ja no tornaran, memòries que han perdut l'espai on habitaven; ja que el projecte neix a partir de la venda de la casa l'any 2022, i la mort del meu predí. Cadascuna d’aquests relats s'entrellaçen per a crear una experiència que pretén capturar i transmetre l'essència de les nostres tradicions i els moments familiars dels dissabtes.

Aquesta obra pretén reivindicar els elements més mundans de la vida diària, posant en marxa una maquinària d'identificació amb el públic. A través de l'exposició d'aquests fragments de la vida familiar, busco despertar emocions, records i reflexions en els qui la vegin. Vull convidar als espectadors a submergir-se en la nostra intimitat, a sentir-se part de la nostra història i a connectar-se amb les seves pròpies vivències i records. A través d’aquest projecte la meva intenció és convidar als visitants a viure una experiència emotiva. Amb la voluntat de què cada persona que s'endinsi en aquest univers familiar se senti part d'ell, que desperti en ells la curiositat per la seva pròpia història i que es reconeguin en les emocions i vivències que es desprenen d'aquesta obra.

Tot això ho realitzo mitjançant una escriuptura “poc correcta” ja que està escrit tal i com parlam la meva familia i jo. En mallorquí, diguent alguns barbarismes i paraules que ni tan sols s’apropen a les paraules correctes. Una llengua en perill d’extinció i amb molta riquesa.

En resum, aquest llibre és un homenatge a la vida quotidiana, a aquests moments aparentment senzills però carregats de significat, que formen part de la nostra identitat i ens connecten amb les nostres arrels. És una invitació a detenir-se, observar i reflexionar sobre la importància de l'ordinari i el familiar en les nostres vides.

Referents

En quant a referents vaig trobar per casa una espècie de àlbum familiar que havia fet l’àvia de la meva parella per tots els seus nets. És un llibre on ella narra la seva vida, la del seu marit, com es varen conéixer i com varen construir tot. Ho narra amb la seva veu, d’una forma informal i propera que fa que entris i empatitzis amb la seva història utilitzant fotografies de totes les coses narrades, plànols de la casa que varen construir, les fotos de les primeres comunions, quadres que per ella eren molt importants, inclus fotos de viatges que els havien marcat la seva vida.

Per altra banda, vaig comprar un fotollibre que es diu ¿Y qué comemos mañana? de Mª Isabel Torres Siller i Andrés Ramírez Ruiz. Conten les històries vitals de Josefina Barbero Jiménez amb imatges de ella cuinant i acompanyades de la seva veu recopilen anècdotes que et transporten a una època llunyana com es la posguerra, la migració havent de deixar la teva casa i a familiars teus. Narren records i memòries de la pròpia Fina, posant en valor la bellesa de quotidianitat. La narració temporal és lineal cosa que et permet ubicar i seguir el fil conductor de tot.

Una de les coses que volia transmetre amb la meva narració és que hagués un ritme contant totes aquelles històries sense un fil conductor temporal. Al llarg del llibre et vas creant tu mateix un imaginari del que és per noltros sa caseta i de la familia Bover Suau. Es crea una aura, una atmósfera, poc tangible i concreta però que és clau per transmetre aquesta efimiritat i aquest sentiment de boira que tenim tots amb els records i el pasat.

Metodologia

En primera instància, amb una càmera analògica, he anat realitzant fotografies de les receptes de la meva predina, ha estat un procés lent on la meva predina i jo quedaven un dia a ca seva per fer una recepta. L’acompanyava a comprar tots els ingredients amb el carro al super (durant el camí també me contava històries) i anàvem cuinant juntes. Gràcies a aquest projecte he connnectat encara més amb les cures. He analitzat com el menjar és una cura més que podem fer als nostres estimats i com prens consciència del temps i dels propis actes a mida que ho he anat fent.

Aquest projecte va començar per la por a l’oblit i al pas del temps i gràcies a això he aprés a prendre consciència i a connectar amb els moviments mecànics a l’hora de cuinar i de pasar tant de temps amb la meva àvia. He anat realitzant les fotografies en analògic amb la càmera que me va regalar el meu oncle quan varem vendre la caseta.

Mentres cuinavem m’anava contant històries que pasaven o viviem a sa caseta, com vivia ella tots aquells moments i la recepta que tocava aquell dia. Tot això ho anava enregistrant amb audios que posteriorment he transcrit. Les receptes estan escrites figurant la lletra de la meva predina i escanetjades.

Seguidament, anava escrivint la meva pròpia narració, moments que recordava de sa caseta que m’han marcat, típics moments que tens molt presents però que van pasar fa molt d’anys, moments que se repetien malgrat passesin els anys… Per diferenciar la veu narradora de les converses entre familiars a l’hora de maquetar, he posat les converses en cursiva.

El llibre comença amb una carta que vaig escriure al meu avi un parell de dies després de la seva mort i fa de introducció ja que explic que ha mort, que era per jo el meu avi i moltes de les vivencis que varem compartir junts.

Seguit d’això apareix un arbre geneològic que la idea principal és que sigui un arbre que vagi des de la generació dels pares dels meus avis, amb fotografies de les persones que s’esmenten al llibre. A la maqueta només apareix la familia a partir dels meus avis.

Formalització

El projecte Sa caseta dona com a resultat un foto llibre encolat de 74 pàgines impreses en color sobre un paper color crema. Amb una maquetació amb una estructura saltada, pretén imitar el viatge que fem entre els records, intercalant fragments de converses tal com es reproduirien en la memòria. També inclou l'arbre genealògic, no acabat, que ajuda al lector a situar-se entre les històries familiars. Encara que obre amb la carta a mi predí, el llibre no té un principi i un final en el temps, sinó que aquests límits estan desdibuixats i desordenats. Respecte al format del foto llibre, buscava una edició a mà que se sentís pròxima, i una grandària adaptada perquè persones majors com la meva àvia puguin llegir-lo. No posseeix cap índex perquè no pretén fer un registre mesurat i concís dels successos, sinó nedar entre els records de la família Bover Suau. Les receptes, encara que descriuen el procés de cuinat de cada plat, estan relatades tal com el meu predina les diria, sense mesures ni exactituds com antigament. Tal com passa amb els records, aquestes receptes poden ser “reviscudes”, però mai serà lo mateix que quan les fa en viu i en directe la meva predina, i s'asseu a la taula amb tots nosaltres.

Conclusions i autoevaluació

Al néixer de la por a l'oblit, aquest projecte compleix la seva funció més primitiva de registrar les memòries i records que no vull que es perdin. També permet al lector transitar pel foto llibre posant en evidència la importància que tenen les cures i lo relacionat que està des del meu punt de vista amb la cuina, donant énfasi en els plats mallorquins que construeixen la nostra identitat i emmarquen els nostres relats. No sols relata a la meva família, sinó que pretén obrir la porta perquè el lector es vegi reflectit en els seus propis records, i encara que sigui únicament durant la lectura d'aquest llibre, revisqui les seves pròpies històries, recordi els plats que es posaven en la taula els dissabtes, i senti la calor dels seus avis.

Aquesta maqueta és un punt de partida i de cara a la continuació del projecte, canviaria alguns aspectes per a la millora de l'acabat i estètica, com és l’elecció d'un paper no tan crema per a millorar la qualitat de les imatges i evitar la sobresaturació, la reducció de la grandària dels textos i ampliar els marges interiors per a assegurar-me que les fotografies de pàgines completes no perdin informació amb l'encolat.