No trobo la pel·lícula
No trobo la pel·lícula, és un treball d'acceptació, de recerca i de verbalització biogràfica. Ha estat el resultat del procés d'investigació sobre les meves arrels a partir de la memòria de les meves àvies, Mercè Montins i Esther Corcoll.
És el resultat d'una investigació per recuperar la memòria des de l’absència. Des d’una fragmentació del record, d’entendre la memòria com un procès, com a verb, entenent que mai es pot compendre ni analitzar cap obra ni esdeveniment sense entendre i ubicar el context.
“La imatge és l’art de l’absència. És la capacitat de fer present”. (Isabel Cadenas,
M’he centrat en la formalitzacó dels àlbums, ja que normalment es construeixen des de les figures presents, però també des de les absències, de les persones que mai hi han volgut ser.
Com construir a partir de l’esquerda.
Durant la meva infantesa, les preguntes per entendre el perquè el meu nucli familiar no era com el de la major part del meu voltant anaven en augment. Les respostes em van mostrar que les persones presents justificaven les figures absents. Les constants interrogacions m'aboquen al lligam amb la llar, amb el concepte de trobar, per trobar casa, per trobar identitat, per trobar el què ha passat.
Mentre recopilava una vegada més tot l’arxiu i visitava a l’àvia, lloc on es conserva el que queda d’arxiu, vaig trobar 4 rodets en blanc i negre, bastant mal concervats, que nigú sabia les imatges que contenien i un projector de super 8. Al comentar-ho amb els familiars, recordaven que es conservava una pel·lícula, però ningú la trobava. Vam estar uns dies tots movilitzats buscant-la I la frase “No trobo la pel·lícula” s’anava repetint constanment, i així li va donar nom al projecte. Finalment la pel·lícula va apareixer, i al visualitzar-la em vaig adonar que era la boda de la meva àvia.
El procés ha constat de la recerca, recopilació i selecció del material d'arxiu familiar, fotografies, pel·lícules, cartes a més de les presències testimonials de les meves àvies. El material recopilat es mou entre la reinterpretació del record present i el seu propi passat, que conformen, al cap i a la fi, la història familiar.
Quan vaig decidir fer un curtmetratge amb el material que tenia, enfocava el diàleg entre les dues àvies com una confrontació de veus on la imatge acompanyava la narració. Aquí em vaig adonar, de la importància de la veu, de la càrrega del relat en si mateix, i de com ens transporta a un imaginari comú on tots hi posem imatges. Vaig entendre que aquesta confrontació que estava representant entre les dues àvies era, en realitat, una confrontació entre la imatge i el so.
La presentació formal d'aquesta investigació consisiteix en un curtmetratge creat a partir de pel·licules domèstiques de l'arxiu familiar de la dècada dels 60 amb una recreació d'un diàleg, que mai ha existit, entre les meves dues àvies.
El procés de treball emprat s'ha basat entre el so i la imatge, entre les dicotomies de públic/privat, present/passat i col·lectiu/individual.
Una confrontació sobre la pèrdua, la negació, l'absència voluntària i la concepció de la família.