Paraísos Artificiales
Abstract
L’anhel del retorn. La possibilitat de retornar a aquella natura que magnifiquen a finals del s. XVIII, un desig improbable en un món cada vegada més artificial. Quina és la relació que nosaltres, humans del s. XXI, establim amb la natura? Plantegem aquest projecte com a un viatge per a investigar com pensem i representem el paisatge des de la contemporaneïtat, però també com a una regressió a la natura més onírica dels segles passats. Fins a quin punt podem retrobar la transcendència que buscaven els romàntics i els místics en una natura cada vegada més agredida i desnaturalitzada? Formalment, plantejem abordar el projecte a través d’una pintura ecològica, cercant així en la pintura una representació del paisatge natural, dotant a cada una de les peces d'un sentit de tornada a l’origen a través dels propis materials pictòrics.
Paraules clau: PINTURA, ORIGEN, PAISATGE, MATERIALS PICTÒRICS, NATURA
Introducció
Durant la meva ‘breu’ vida, he observat la grandesa del paisatge natural i he explorat el meu imaginari des de que tinc ús de raó i sóc capaç de plasmar amb dibuixos, pintures i altres formes artístiques allò que veig. Els meus anys d’aprenentatge en la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, han sigut molts els projectes, per no dir tots, els que m’han brindat l'oportunitat d’explorar i aprofundir en el meu imaginari, estudiant-lo i modelant-lo en el que es a dia d’avui. Encara així, mai vaig pensar que em concienciaría tant sobre el meu entorn. (Fig. 1-3)
El meu punt de partida es un tema en el que molts, abans que nosaltres, han reparat. Encara així, és sorprenent la quantitat d’artistes que encara, a dia d’avui, representen el paisatge. La representació que ens interessa és aquella amb una visió més romàntica, és a dir la què es descriu ens els varis llibres citats al llarg d’aquestes pàgines com La Rebelión Romàntica de Kenneth Clark, on l’autor ens realitza un pas per les ments romàntiques més emblemàtiques i conegudes a dia d’avui.
A mode d’enumeració sintetitzada, els objectius són els següents:
- Traslladar el gènere del paisatge romàntic a noves formes de producció artística.
- La meva materialització pictòrica es basa en l’artesania i la pintura ecològica per tant, aquesta nova peça serà la realització d’un producte final natural, treballant així des de la pròpia naturalesa.
- Traspassar les possibilitats formals del llibre, transportar la meva obra als altres sentits a través d’un nou llenguatge.
La metodología escollida per a dur a terme aquest projecte es binocular. És a dir, entendrem els orígens del material, al igual que els referents teòrics sobre el concepte (el paisatge), i els exposarem raonadament per establir una base sòlida que inclourem en la peça final presentada.
La ment romàntica com a antecedent
Ni las meriendas campestres ni los paseos de los impresionistas franceses podrían tener lugar en esos sacrosantos paisajes nórdicos: éstos son, más bien, santuarios dónde contemplar los misterios últimos de la naturaleza. [1]
L'origen de la paraula romàntic prové de romanz, una antic paraula francesa, i de romantik, adjectiu anglès utilitzat en diversos àmbits d’allò romàntic, com seria el paisatge. Aquests dos conceptes van causar la ruptura amb aquells valors antics establerts fins al moment, especialment els ideals de la Il·lustració, és a dir, la generació anterior, els seus pares. El projecte il·lustrat representa tot allò contrari a allò que defensen els romànics: la ciència, la màquina… però curiosament no lluiten contra el esoterisme. El jove romàntic serà rebel e inconformista, re-belio. Es produirà una necessitat de conèixer nous espais: el jo interior i la pròpia naturalesa.
Es crearà un anhel a tot allò que ja s’ha perdut que determinarà l’espai de reflexió de cada un dels artistes, el paisatge romàntic.
Los líderes de la época de las luces justificaban sus intentos de industrializar la sociedad considerando que el hombre es básicamente malo y necesitado de unos estrictos controles sociales, los románticos veían al hombre tal como lo veía Rousseau: una criatura buena por naturaleza que nace libre pero està encadenada por cuanto le rodea.[2]
Un dels artistes, probablement dels més icònics, va ser Joseph Mallord William Turner, qui va passar a la història com al pintor de la llum i caçador de tormentes. L’artista exemplifica a la perfecció el paisatge romàntic, convertint-se més endavant en tot un referent per a les futures generacions com seran els impressionistes o, fins i tot, nosaltres mateixos, artistes i aprenents del segle XXI. La ment de Turner buscava incansablement visions sublims, sobretot la seva obra més tardía, on podem trobar matisos de núvols, postes de sol i les formes canviants e impetuoses del mar. Considerem que una de les seves millors obres i més revolucionàries va ser El Naufragi, on Turner se n'adona de que la força dels elements naturals no es poden plasmar mitjançant els esquemes tradicionals de la pintura paisatgística, de forma que realitza l’obra abandonant les normes clàssiques convertint aquesta obra en un dels grans quadres anticlàstics i a ell mateix en un romantic rebel.
El seu estil es va tornar imprecís, i els seus temes van deixar de ser clars. Però això, com ja va observar Ruskin, no es cap defecte, sinó que es tracta de la expressió adequada de la impenetrabilitat del món. Allò equívoc porta amb si una riquesa d'aspectes que fa inesgotable la interpretació de l’obra d’art, ta com passa a la naturalesa.[3]
La naturalesa expressa el estat d’ànim, els anhels, i les inquietuds de qui la pinta e interpreta. Tormentes, grans masses de vegetació, allò més ancestral, en definitiva la observació del món natural i la importància d’una gran imaginació. Per als romàntics ja era una cosa usual pensar en ells mateixos com un alter deus que governa un món propi, aquesta creença ja ve de lluny, fins i tot dels seus pares els humanistes.
És important recordar que l’experiència del sublim dilueix a l’individu en aquesta comunió amb el paisatge. Turner, Friedrich i els artistes de la època es veuen a ells mateixos com a participants de la pròpia naturalesa, desembocant casi de forma inevitable a la figura de l'heroi romàntic.
L'heroi tràgic romàntic no pot ser un escèptic extrem ni un nihilista, ha de ser un home de fe, però la seva fe no ha de dirigir-se als déus reconeguts ni als valors de la majoria. Perquè accepti la seva condició tràgica els seus déus han de ser aliens als déus del seu temps, ha de pertànyer a una dinastia d'home diferent i inclassificable, ha de ser una excepció que es nega a conformar-se amb seguir passivament els camins traçats per altres homes. Es nega a acceptar un món
inventat per uns altres. Està destinat a negar el seu destí. [...] L'heroi tràgic romàntic també
adopta els antics valors nobles i vitals, [...]. Els valors que porta l'heroi tràgic no pertanyen al seu temps i per això, a vegades, poden contradir els valors del present; com diu Scheler, “l'home tràgic segueix el seu camí necessàriament en silenci i calladament, dins del seu present. Es llisca a través de la multitud sense ser reconegut ⸺sempre que no sigui considerat per ella fins com un criminal. [...] Existeix en l'heroi tràgic una passió per l'absent i el inassolible. Una impossibilitat de ser feliç, una sensació d'haver arribat massa tard per a tot i de saber que el passat, irrecuperable, guarda sempre els millors moments. Una passió que té per també una estranya inclinació cap al no-res. El romàntic llavors sent nostàlgia per
l'absència indeterminada, és a dir, el no-res, i el no-res és també una altra de les cares de l'absolut. [...] allò que anomenem “la realitat”, “l'absolut” i “el no-res” són intercanviables també com l'Únic”.[4]
Recordant que aquest moviment o pensament va sorgir com a contraposició a la Il·lustració i la idea del pensament racional com a únic camí de progrés a la modernitat en la que vivim, el romanticisme considera aquest pensament una forma de limitar el seu pensament, i mostrant que les emocions i sentiments ens permeten explorar la realitat d’altres formes. El romàntic buscarà reafirmarse en això que el diferencia dels seus predecessors abandonant tota individualitat per a convertir se amb un sol ser amb la naturalesa. Un retorn a l'estat inicial del món abans de que el home es separés de la natura. Si la infelicitat i la desolació de l’home modern es causada per un allunyament de la natura s’ha d’intentar tornar a ella.
[1] Rosenblum, R. (1993). La pintura moderna y la tradición del Romanticismo nórdico, pág. 21
[2] Siguán, M., & Argullol, R. (1901, January 1). Romanticismo/Romanticismos: Vol. Vol. 3., pág. 62
[3] Bockemühl, M., & Turner, J. M. W. (2000). Turner. Taschen. pàg. 74
[4] Clarke, “El héroe trágico romántico”. El camino hacia lo imposible, la seducción del fracaso y la conquista de lo inevitable”. La cita de Scheler es troba a El santo, el genio, el héroe, pàg. 167.
El paper: Definició, Orígens i relacions
Sent el paper un material d’ús comú en es nostres vides, poques vegades ens parem a considerar les característiques que ha de posseir per a ser reconegut com a tal. En la següent cita es recull la definició donada per Dard Hunter durant el segle XX:
Per a ser classificat com a verdader paper, les fines fulles han de procedir de fibra que hagi sigut macerada fins ue cada un dels filaments individuals es una unitat independent; les fibres es barregen amb aigua i , amb l’ús d’una pantalla són aixecades de la tina en forma d’una fina capa, mentre que l’aigua s’escapa per la reixa de la pantalla deixant una fulla de fibres entrelligades sobre la superfícies. Aquesta fina capa de fibres entrellaçades en el paper.[1]
Aquesta definició conté les claus per a considerar una serie de materials coma precursors de paper, a que manquen d’algunes de les característiques assenyalades en la definició del paper, sent la dada més comú la fabricació a base de fibres senceres, però sense arribar a la desgravació fins la seva unitat elemental (Fig. 4).
Des dels seus orígens fins a dia d’avui és inqüestionable la rellevància que el paper ha adquirit. Deguda la seva antiguitat i la seva procedència, la Xina, els seus orígens estan envoltats de misteris i màgia, ja que els historiadors van recollir la informació des de la transmissió popular que es va realitzar en la zona i en aquella època. Un versió es les versions és la següent:
El paper, com molts altres invents, fa ser certament obra de la casualitat. El que es buscava era una roba d’abric econòmic, ja que el poble no tenia prou mitjans per adquirir teixits de qualitat que els protegissin contra el fred dels hivern. Segons la tradició l’invent es deu a un home anomenat Han Hsin, que va viure entre els anys 247 i 194 aC., el qual es dedicava a recollir els brins que quedaven després d’haver netejat els capolls dels cucs de seda per filar-los. Han Hsin va recollir els desfets, els va barrejar amb aigua, i una vegada va tenir les fibres ben netes les va colar fent-les passar per un colador molt fi fet amb canyes de bambú. Va observar que sobre el colador quedaven, esteses per la seva superfície, les fibres, estretament unides les unes amb les altres, entrecreuant-se, formant un filtre molt delicat. quest filtre, amb molta cura, podia col·locar-se entre unes teles fines i una vegada cosides entre elles formaven una espècie de tela que abrigava bastant.
Poc temps després es va intentar enganxar aquest filtre sobre unes taules de bambú, o de fusta de tamarí, i es va comprovar que, amb un pinzell molt fi i pintura feta a base de laca, es podia escriure sobre ell.
Taules d'aquest tipus, amb el paper enganxat, han sigut trobades en el desert de Gobi i estan datades de uns cent anys abans de Jesucrist.[2]
Aquest va ser el inici de l'invent, però no va ser fins més endavant sota la comanda de l'emperador de la Xina Ho Ti, que Ts’ai Lun no el va descobrir de forma oficial.
La seva introducció al Occident va ser per a missions preferents com la alfabetització de l’alta societat; i mitjà de documentació del saber mèdic, astronòmic, religiós, etc. Això va constituir la primera infància del llibre, però no serà fins al 1460 que apareguin les primeres imatges, mitjançant la xilografia, en els llibres.
El Museu Molí Paperer de Capellades va ser fundat en 1958 per un grup d'industrials paperers que van realitzar una labor d'avantguarda en un camp que actualment es denomina arqueologia industrial.
El paper d'aquesta zona, especialment el de barba i el de fumar, es venia en gran part del mercat espanyol i en les colònies americanes. Del període de finals del segle XVIII provenen cognoms de paperers tan coneguts com Soteras, Romeu o Brut, destacant entre ells els Serra i els Romaní, les marques papereres del qual van adquirir renom internacional.
Es tracta d’un museu atípic, tant per la dualitat museu-molí, com pel seu sistema de gestió econòmica, que permet autofinançar més del 50% de les despeses de funcionament. Aquesta institució representa, per tant, un clar exemple de la denominada “economuseología”, com va definir Cyril Samard en la seva obra Comment rentabiliser une entreprise culturelle.
La meva fixació per al paper procedeix dels meus orígens, Capellades. Aquesta vila és on visc i per tant des de ben petita tindré un lligam amb el material en qüestió, ja que des de l'adolescència, on vaig desenvolupar la feina de guia en el Museu Molí Paperer, fins a dia d’avui els meus coneixements sobre el paper han augmentat i s’ha desenvolupat com un paper important en la meva obra, on aquest material serà un suport imprescindible.
[1] Turner, S. (1998): The Book of Fine Papers. Nova York: Thames and Hudson, pàg. 13.
[2] El museu-molí paperer de Capellades, (1980). Barcelona: Museu-Molí Paperer Capellades, pàg. 11
Vinculacions a la llum i l’ombra
Des de l’assignatura de Art, Tecnologia e Impressió, vam seguir investigant el paisatge i les seves possibilitats des de altres materialitzacions. Vam iniciar una investigació de les possibilitats formals del llibre, com la seva forma física pot ser utilitzada per a comunicar la essència de la meva obra pictòrica amb un llenguatge diferent, d’una forma nova. El nostre objectiu va ser traspassar els límits del disseny editorial per fer del paisatge natural, una experiència sensorial en les mans del espectador.
El més important a la hora de crear aquesta peça, van ser les opacitats dels material empleats (dels papers empleats), ja que la superposició d’aquests serà la que formi el paisatge un cop la llum incideix en el paper.
Per tal de començar-nos a familiaritzar amb aquest llenguatge que vam emplear més endavant sobre el paper, es van traçar varis esbossos en digital, on es va jugar amb la transparència que poden adquirir les capes gràcies a aquesta tecnologia. (Fig. 5-6)
Dels esbossos a la maqueta hi ha una gran diferència i és el suport, ja que el paper es protagonista de la obra realitzada com a suport, i en aquest llibre en serà el material estrella, ja que vam considerar que fora de la seva exploració com a suport ja realitzada al llarg de la obra, seria interessant convertir-lo en la pròpia obra d’alguna manera.
Així mateix, l’objectiu de la maqueta és oferir de forma esquemàtica, una primera proposta que després es modificarà i estudiarà depenent de les possibilitats formals que ofereixin les materials de la obra final. (Fig. 7-8)
Aquesta obra final constituirà un llibre de paper Gyotaku (paper japó) fet a mà i procedent del Museu Molí Paperer de Capellades, els orígens de l’artista. On, gràcies a la transparència d’aquest tipus de paper es poden realitzar moltes capes i donar així més profunditat a la peça final, a la vegada que, per tal de mantenir l’artesania durant tota la obra presentada, es va realitzar un cosit japonès al llibre final. (Fig. 9-10)
A mode de conclusions
El propòsit d’aquest projecte sempre a sigut, en menor o major mesura, tractar la representació del paisatge natural. Per a fer-ho hem dedicat una gran part de les pàgines a comprendre els nostres antecedents culturals i pictòrics del paisatgisme, encara així es un tema que ens podria portar a un estudi molt més ampli com seria una tesis o una investigació doctoral. Hem trobat conceptes que s’han repetit de forma consecutiva al llarg dels temps: la concepció de la natura com un tot el qual posseeix una ànima i una visió del artista panteista respecte d’ella.
Durant la realització d'aquesta peça s'han trobat les següents conclusions respecte la investigació realitzada: Si, és possible traslladar el gènere del paistatge romàntic a noves formes de producció artística; no només la pictòrica, encara que aquesta sigui la gran part de la meva obra. Tanmateix ha sigut positiu el resultat d la materialització de la peça plantejada basada, com s'havia plantejat en un inici, des de l'artesania. Finalment, s'han traspassat els límits de les ossibilitats formals d'un format llibre, convertintlo en un propi paisatge, ja no em paraules, sino llum i sombra.
De la idea a la materialització hi ha un pas important, un gran canvi. Si alguna cosa he après al llarg dels últims mesos, es que no podem controlar-ho tot i hem d’estar oberts a les dificultats que puguin anar sorgint al llargs dels mesos que perdura un projecte de tal magnituds com es aquest. Aquestes dificultats ens ofereixen noves vies que fins el moment no havíem considerat mai, mereixedores de ser experimentades i sobretot, de veure la llum
