TEXT _ Justificació

Títol:
Edició:
Resum:
Paraules clau:
----------------------------------------------------------

Resums grup:

Neus Pino Polo, Es ven humanitat.

Un treball que comença a través de la mirada i la percepció que tenim dels esdeveniments, incidents i situacions, que ens passen desapercebudes i que son realment importants i que contrasta amb el significat d’humanitat.

Si la humanitat l’entenem com una qualitat del ésser humà, tal com l’amabilitat, generositat, sociabilitat, tendresa, es a dir un conjunt de valors que ens atribuint els humans. Tal com va dir Kant: "Tracta la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi en si i mai només com un mer mitjà" 

El que entenc en aquesta frase es que els humans atorguem valors depenent de l'interès que ens suscitin les coses, de la relació que mantinguem amb elles, així que aquestes només tenen valors relatius, les coses tenen preu, les persones dignitat. Però quan el valor de les persones ja no és un qualificatiu de dignitat i ja no s’adapta a la condició del ésser humà, ens dirigim a la inhumanitat, anul·lant i extralimitant-nos a la compra, i la corrupció de les llibertats.

A les hores el projecte “Es Ven Humanitat”, es la gestació d’una nova humanitat, una compra valuosa per conciliar-nos en aquest mon inhumà, gastat, consumit...

-------------

Montse Carreño, Loctite Instant Activism

A inicios de noviembre se celebra la COP 27, Conferencia de la ONU sobre el Cambio Climático, en Egipto. Cientos de activistas se han manifestado en todo el mundo para exigir el fin del uso de los combustibles fósiles. Entre las protestas por la emergencia climática, llaman la atención diversas acciones en emblematicos museos de grandes ciudades. Los activistas han arrojado una tarta a la Gioconda en el Lovre de París, líquido sobre un Klimt, sopa de tomate a un Van Gogh o puré de patatas sobre un Monet. La escena se repite en museos de Viena, Londres, Milán, La Haya, Canberra, Potsdam, Florencia y Madrid.

En la mayoría de casos, los activistas se han puesto pegamento en las manos, para adherirse a las paredes o a los marcos de las obras mientras reivindicaban la acción de protesta. Las obras, protegidas por vidrios, no han sufrido daños, sin embargo en las redes proliferan debates enfrentados a raís de estas acciones ¿porqué atentar contra las obras de arte? ¿son actos vandálicos? El mensaje es claro, ¿qué es más importante, el arte o la vida?

Este tipo de protestas no son nuevas, están inspiradas en el movimiento sugrafista que hace un siglo convirtió a los museos en el escenario de sus protestas. En marzo de 1914, Mary Richardson acuchilló ‘La Venus del espejo’, de Velázquez, en la National Gallery de Londres. La sufragista, fué apodada ‘Mary, la navajera’ por la prensa de la época, fué un caso muy conocido pero no el primero, otras sufragistas agredieron obras de arte antes que ella. Y se han sucedido otros tantos hasta la actualidad, como las Guerrilla Girls proclamaron, "¿Tienen que estar desnudas las mujeres para conseguir entrar en el Museo Metropolitano de Arte?”. En 2013, la Tate Britain de Londres recogió tantos otros casos de iconoclasia en la exposición: ‘Art under Attack’ (‘El arte atacado’), al lado de los cuales, las recientes acciones nos parecerán de lo más comedido.

En el Prado, el 7 de noviembre dos activistas de Futuro Vegetal, hicieron una pintada “+1,5” en la pared que separa a las Majas de Goya, y se adhirieron a los marcos de las pinturas mientras afirman que "las instituciones no están a la altura de la emergencia". En los vídeos que circularon por los medios, se escucha a una vigilante del museo intentar que se retiren, mientras una periodista que graba la escena repite “no puede, está pegado, tiene Loctite”.

Otro aspecto de este caso es como se amplifica una noticia al globalizarse en internet. En este sentido, la acción orquestada por las organizaciones activistas ha sido exitosa, y ha llenado titulares, y creado opinión, a favor y en contra.

Frente a todo esto, y en otro giro de tuerca, la publicidad lo fagocita todo, cualquier discurso que tenga visibilidad y que pueda incentivar al consumo. A modo de guiño, y a favor del debate, y del debate en el museo -que es un lugar para el pensamiento y el disenso de la ciudadanía- Imaginamos el póster de la campaña publicitaria LOCTITE INSTANT ACTIVISM, que se apropia de la noticia: “Buy Loctite and let’s go to the museum”.

----------

Judit Freixas, Ansizepina: venem felicitat.

Avui en dia l'ésser humà ha establert una relació de dependència amb les tecnologies, fins al punt que ja no sap viure sense elles. Aquests mecanismes pensats per "fer-nos més fàcil la vida" s'han convertit en el principal focus transmissor dels missatges i convencions hegemòniques i normatives. Fet que s'evidencia sobretot si focalitzem la nostra atenció en les xarxes socials.

Aquestes interfícies regides pels grans peixos econòmics del món designen un voler col·lectiu, una voluntat dirigida i condicionada que té a veure amb com la indústria de l'entreteniment configura una felicitat i una bellesa a la carta dictada per la publicitat (Guardiola, 2018, p.33).
Aquest fet es tradueix en la creació de perfils aparador a les xarxes, dins del món virtual on el fracàs i el malestar no hi tenen cabuda. Ens trobem davant d'un desplaçament constant de la vida real, amb alts i baixos, a favor del missatge que és més beneficiós i genera més engagement a les grans marques: la promesa d'una felicitat constant, ininterrompuda i inalterable.

Si a aquest damnatio memoriae del malestar hi sumem el pes que la indústria farmacèutica té en el context actual obtenim com a resultat un procés de medicalització que consisteix, dit fàcil i ràpid, en pretendre que els problemes de les nostres vides se solucionin per mitjà de la ingesta d'uns fàrmacs que lluny de ser una solució a llarg termini, sovint porten perjudicials conseqüències.

Malgrat tot, les repercussions que els medicaments puguin tenir s'obliden en un món on és "més fàcil prescriure una droga a un pacient que no pas efectuar un canvi rotund en l'organització social" (Fischer, 2009, p.136) fins al punt que es transforma "la nostra depressió en Prozac" (Preciado, 2008, p.33) sense que sigui possible saber si venia abans la malaltia o el fàrmac.

Amb aquesta petita conceptualització s'entén què és el que Ansizepina: venem felicitat pretén problematitzar: la cultura de la positivitat i el fenomen de la medicalització, els aliats perfectes del capitalisme que li permeten invisibilitzar problemàtiques o convertir situacions que no són mèdiques sinó socials, professionals o relatives a les relacions interpersonals en quadres patològics a resoldre per mitjà de la indústria farmacèutica. Al final, si "el cos és una realitat biopolítica; la medicina és una estratègia biopolítica" (Foucault, 1977, p.5) per controlar-lo.

Cal doncs, que siguem crítics i prenguem consciència que mobilitzar la nostra felicitat és molt rendible i que, pel sistema, és més fàcil i pràctic receptar-nos medicaments ansiolítics o antidepressius que no pas oferir-nos un bon suport psicològic, una ajuda real.

---------------------

eduard claver, Es ven tot.

Una de les traces rellevants de gran part de la societat global actual és el sistema capitalista. Aquest "sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema)" ha evolucionat des del seu inici comercial al s. XV, mutant cap a un capitalisme industrial, financer, monopolista i digital.
En aquesta proposta gràfica es pretén exposar de manera esqüeta i directa un dels recursos utilitzats i exportats pel model capitalista desenvolupat pels EUAN i aplicat rigorosament després a la segona Gran Guerra. Si un factor fonamental per a la perdurabilitat d'una potència econòmica i militar és la colonització comercial i el control del deute econòmic d'altres zones/països d'arreu del món, aquesta invasió es pot veure beneficiada si és recolzada, també, per una colonització "cultural" en l'estructura social per així expandir i fer més rendible el model construït i imposat pel grup dominant.
La plantilla formal i funcional familiar dels EUAN és un esteriotip sintètic generat com un producte més del sistema del capital: adequat a patrons tradicionaliste falsos, endreçat per a un inventat equilibri i estructurat per generar una nucli consumidor eficient de qualsevol producte ofert per un mercat capitalista modern. Així donc, les estructures familiars establertes i adequades des de fa segles a la majoria de nacions d'arreu del món, han estat minades per un subproducte dissenyat amb uns objectius clars i que ha anat corcant un gran nombre de grups familiars per transformar-los en ramats vulnerables i adictes als dispositius generats pels governs i sobretot pels oligopolis ratificats durant els últims cents anys.

------------

neus vives, compra(ven)da. 

Una cosa que no té demanda no té oferta.

Tot allò que ens envolta es pot comprar? Es pot consumir? Quin és el límit del que es pot arribar a intercanviar; del que es pot posseir. Aquests pòsters posen en dubte diferents elements que estan dins l’acció de vendre. La tolerància del propi sistema per permetre certes injustícies a canvi d'un benefici econòmic i polític. Amb elements gràfics i lingüístics es genera un diàleg entre vivències i fets del dia a dia que juguen amb allò que és impossible de comprar o posseir, allò que sempre ens hem volgut desfer i oblidar o, al contrari, allò que simplement mai s'ha tingut i, precisament per això, mai es podrà arribar a tenir.

Posen en dubte el que donem per suposat en el nostre dia a dia, si hi ha coses que realment són possibles d’intercanviar. Més enllà, si són vàlides de tractar com a moneda de canvi. Quin impacte pot generar la demanda.

 Sense demanda no hi ha oferta, aquesta afirmació condueix a el replantejament de la validació dels ideals d'un mateix. El que consumim és allà on acceptem les conseqüències del que representa tot el que hi ha radere del que hem comprat. 

Els nostres ideals queden representats allà on consumim?

---------------------------------

Maria Ramos, Se vende vida de mierda.

Mitjançant una estètica d'alló banal i irònic, es realitza un recull d'alguns dels elements que fan de la nostra vida, coloquialment anomenant-ho, una "merda". Servint-me de les pròpies estratègies publicitàries del capitalisme duc a terme una proposta activadora i crítica que respon alhora a les necessitats i dependències envers les tecnologies que tenim a dia d'avui. Així doncs, aquest póster, representa una eina contrapublicitària que pretén condüir al consumidor a la reflexió sobre totes aquelles compres innecessàries i absurdes que realitza víes web. Alhora, cal destacar com el disseny i formalització de la peça convida a debatre sobre on està quedant el consum a nivell local i en físic en un món on la tecnologia es troba cada cop més present en tot alló que duem a terme. Alhora, suggereix la fredor que tanmateix això comporta a través de l'ús de colors freds, paraules agressives i tipografia clara.

A mode de gamberrada realitzo aquesta metàfora amb l'ús d'elements que des de l'experiència personal em fan pensar que constitueixen "una vida de merda", partint així des de la literalitat de l'assumpte per a qüestionar si el consum que duem a terme és o no responsable i si realment ens omple o encara buida més. És així, com acabem trobant-nos amb un "carrito de la compra" fictici i desconcertant, on es reflecteix la imperant necessitat que tenim de comprar per oblidar les nostres decepcionants decisions i tots aquells aspectes de l'àmbit quotidià els que no volem rumiar.

"Una vida de mierda" narra des de l'incomoditat la violentació que exerceix cap a nosaltres l'esfera de consum capitalista que ens engloba, on sovint "tenir més" o "comprar més" no et condueix a ser més feliç, sinó a seguir-te fent sentir insatisfet amb el que tens.

------------------------------------

Ainoa Galí Pascual, Es ven figura paterna.

Jordi, Antonio, Paco o Josep escull la teva figura paterna de preferència, cada una més absent que l'anterior tria i remena. Entre l'horror i l'humor una proposta indecent es ven figura paterna. Es pot comprar el calor paternal? Pregunta seria. Perquè a vegades caigut el dia només ens queda riure, o plorar, això si sense l'espatlla d'un progenitor on recolzar-se.

------------------------------------

Iona Estarlí, Es ven vingut.

És ben segur que benvingut seràs. És ben cert, que ets un ben aventurat que venies a la recerca d'una benvinguda benevolent. És ben segur, però, que tot el que va ve. Sigues benvingut.

-----------------------------------

Paula Silva, Se vende trauma familiar III.

Para qué vender traumas familiares si ya te los dan gratis, sin ni siquiera preguntar.

La intención de este cartel es hacer ironía de esos traumas familiares que han ido pasando de generación en generación hasta llegar a nosotros a día de hoy. Uno de los motivos por los que estos traumas siguen avanzando y empeorando con el paso de los años, puede ser primero que no hayan sido conscientes de que eso se trataba de un trauma o que no hayan puesto solución para evitar la propagación de los mismos a lo largo de toda una familia.

La idea principal es que se vea como un videojuego, pero sin quitarle la importancia que verdaderamente tienen los traumas en la vida de las personas.

--------------------------------

Kangfu Xia, se vende plástico.

Hay muchas cosas que podemos vender en nuestra sociedad. lo que quiero expresar en este trabajo es vender plástico: envases de plásticos, botella de plástico, incluso humanidad plástica! 

Desde que comenzó la producción masiva de plástico en la década de 1950, la gente ha creado aproximadamente 6300 millones de toneladas de desechos plásticos.  Solo el 9% de los residuos plásticos se recicla y el resto se envía a vertederortids o se tira al mar.  El plástico se ha conveo en un material común en la vida diaria, y también es un producto vendido por muchos fabricantes. Dependemos del plástico, consumimos plástico y vendemos plástico. Desde otra perspectiva, hemos sido controlados por el plástico.

En mi póster, la intención es ampliar este tema y cada uno lo interpreta diferente.Se puede ver a una persona envuelta en plástico sentada contra una pared riéndose, rodeada de snack y bebidas envueltos en plástico, y detrás estampado “for sale” gigante.

---------------------------------

Lívia Martínez, Realment es compleixen els drets individuals/humans?.

Difícil resposta a una pregunta també molt complicada, ja que parlar de drets humans és parlar de llibertat, igualtat, convivència i sobretot parlar de democràcia amb tots els seus valors.
És qüestionable quan vivim en un món on es mantenen fronteres amb barreres per evitar el lliure pas de la gent pels països, o bé quan es permet que éssers humans morin als mars o al seu pelegrinatge per aconseguir millorar en el seu benestar o fugir d'una mort segura.

No es compleixen els seus principis quan s'humilia, es destrueix, s'empra la xenofòbia, o es genera l'adoctrinament només per conservar privilegis i estatus econòmics o socials. No es compleix quan encara avui dia es tortura i s'empresona la gent, fins i tot es mata l'ésser humà, per defensar unes idees de llibertat i convivència. És inviable pensar en drets humans igualitaris mentres el masclisme vulneri la igualtat de gènere i es continuï matant l'altre ésser humà només per una supremacia falsa i egocèntrica.

Aquest "cartell" es remet a visibilitzar amb un to irònic les desigualtats que ens envolten com a propicis dels drets humans. Com a grafisme he fet ús d'una carpeta amb un cadenat que donaria significat a tots aquells drets que es mostren inaccessibles o no són vetllats per a tots iguals, acompanyat d'un lema que ens parla del fet de ser un producte exclusiu i per a clients de confiança. Finalment, incorporo un text gairebé inelegible com a fons per remarca la impossibilitat de "veure" aquests drets de manera accessible per tothom.

---------------------------------

Carmela Heras, ES VEN.

El punto de partida comenzaba con "El cuerpo como documental". En mi caso, creo que refleja bien una de las facetas que acontece al cuerpo femenino como es la explotación reproductiva (vientres de alquiler). Por ello, para representarlo de una forma simbólica y sutil escogí la figura de las mujeres que son explotadas como aparece en la serie de "El cuento de la criada". Mujeres esclavizadas al servicio del régimen impuesto para dar a luz a los hijos de los altos cargos siendo violadas cada mes. En la propuesta gráfica que he realizado estas figuras reconocibles mantienen una conversación irónica sobre el tema dentro de toda la situación surrealista que las envuelve.

El hecho de utilizar su vestimenta y color implica hacer referencia no solo a esta serie de televisión sino a las numerosas manifestaciones y luchas activistas feministas que utilizan este mismo imaginario.

Una vez más la figura de la mujer es presentada como santa, mujer que queda embarazada por el "espíritu santo". Ella queda impoluta, virgen y además dona sus hijos a parejas que no pueden concebir, en conclusión, la mujer y madre perfecta.

---------------------------------

Mey Solanes, SE VENDE (-----)

Aquest pòster sorgeix d'una conversa entre dues amigues, parlant i fent una mena de joc, sobre totes aquelles coses que es podrien vendre. Vam començar a parlar de les coses més materials i més evidents, i que tenim totes més a mà: - et venc, el cotxe, un cigarro, et venc el dinar, et venc uns auriculars... fins que de cop va començar a dir coses més abstractes: - et venc afecte, et venc la son, et venc atenció, et podria vendre... l'aire… I fins i tot et podria vendre una estrella. Vam començar a fer infinitat de llistes, no podíem parar de nomenar la quantitat de coses que es podien vendre, i el valor monetari que tenia gairebé tot allò que ens poguéssim imaginar.

D'aquí surt el meu cartell on jugo amb la gràfica del típic cartell on la gent posa el número de telèfon per vendre alguna propietat, amb el requadre buit, on es pot interpretar que no venc "res" que el fins i tot el "res" es pot vendre o puc vendre qualsevol cosa, qualsevol persona podria afegir que es ven qualsevol cosa.

--------------------------

Maria Torner Jolonch, Es ven temps.

Que m’agradaria que em venguessin? Temps. Res més clar em va venir al cap.

Dins el capitalisme en el que vivim, el temps de treball subordina a la resta de temps qualitatius a través dels diners com a unitat temporal de mesura.

La imatge que veiem al cartell és inspirada en la pel·lícula “In time”, en ella el gen de l'envelliment humà ha estat desactivat i el temps s'utilitza com a moneda de canvi per evitar la superpoblació. Així doncs la gent adinerada pot aspirar a viure eternament en canvi els pobres han de negociar per a continuar existint.