Veinticuatro colillas
Estic cansada de pensar, d'intentar fer-ho tot molt trascendent, important i trasbalsador. Perquè en realitat no ho vull així. Ho vull tot anecdòtic, que no atipi. Com una tarda d'estiu a la muntanya que hi toca el sol i la brisa t'acaricia sencera. Algo així però no tan cursi. Senzill i agradable.
Vull una pausa i fumar-me un cigarro mentre miro el paisatge i ja està, només fumar-me un cigarro. I prendre un cafè i només això, prendre'm un cafè. El cafè i cigarro sempre l'he vist com un moment on sense semblar-ho passen moltes coses. És el gènesi de les grans idees. La quotidianitat del bohemi. Que no fumes i tampoc beus cafè? Mai seràs bon artista. Més bona serà la idea si ademés et fumes un cigarro en un bar amb altre gent que beu cafè i fuma. L'escriptora neoyorkina Fran Lebowitz, en el documental de Martin Scorsese sobre ella i Nova York, es lamenta del moment en que a Nova York es va prohibir fumar dins dels bars. Com ella li va dir a l'alcalde de Nova York en aquell moment: "Saps què és la història de l'art? Gent fumant dins d'un bar. Què hagués passat si Picasso s'hagués hagut d'aixecar per sortir cada cop que anava a fumar? Segur que s'hagués perdut moltes coses." Però a mi tot això de les grans idees, no sé, no és per mi. Jo només vull fumar i beure cafè tranquil·lament. No m'agrada la pressió d'una gran idea.
Dibuixar sempre havia estat per mi un moment de pausa, com el beure cafè o fumar-se un cigarro. Fins que vaig entrar a Belles Arts. Vaig passar de voler dibuixar per fer una pausa a necessitar una pausa quan dibuixo. S'ha convertit en un imperatiu que em persegueix. I ara he preguntar-me (i trobar la resposta!) a per què dibuixo, què dibuixo, per què dibuixo el que dibuixo, pe què ho dibuixo com ho dibuixo... Necessito una pausa.
Indisposición General. Ensayo sobre la fatiga
és un llibre de Martí Peran, on analitza des d'un punt de vista històric, polític i filosòfic aquest estat de fatiga general en el que aparentment ens trobem. A partir d'aquest assaig descobreixo Un hombre que duerme, una novel·la de Georges Perec que relata en segona persona com canvia la vida d’un alumne de sociologia que decideix no presentar-se a l’examen. Ho fa com si no tingués altre elecció: està molt cansat. A partir d’aquí entra a un estat de contemplació i l’acompanyem en els seus recorreguts visuals pels detalls del seu cuchitril, les seves passejades fantasmals pels carrers de París fins arribar a una indiferència total davant la vida.
Quan fumo un cigarro davant la finestra em sento una mica com l’home que dorm. Em permet aquest estat de contemplació, de només existir i estar, sense el remordiment de no estar fent alguna altra cosa. No vull perpetuar hàbits no saludables com el fumar, però si no fumés, no treuria el cap de la finestra i veuria tot aquest cúmul de formes i colors que sembla que no canviin però que es troben en una transformació constant i sónl’expressió de la vida. Això és el que més m’agrada del tabac, el poder tapar que no fas res. I així vaig veient les gavines que passen, el paisatge del passat d’una Barcelona industrial i un exèrcit d’edificis, finestretes i vintidues grues. A vegades m’imagino que mentres fumo un cigarro algú dels edificis del davant també ho fa, també està cansat i ens trobem per casualitat contemplant l’espectacle. O inclús que de totes les finestretes que s’arriben a veure a l’horitzó sortissin caps fumadors. Però caldria deixar de fumar i atrevir-nos a només existir per fer realment una revolució.
https://issuu.com/juliacisa/docs/24colillas
