"NO TOT ÉS EXPLICABLE"

“NO TOT ÉS EXPLICABLE”

Idea i punt d’inici.-

“No tot és explicable” és una publicació autoeditada de 24 pàgines que imprimeixo per primer cop el maig del 2021. El projecte parteix del llenguatge tradicional del còmic, però buscant una nova manera de llegir-lo, escriure’l i entendre’l. Per aquest projecte hem vaig proposar no dibuixar absolutament res, i només partir de vinyetes, escenaris, personatges i figures que altres il·lustradors ja haguessin dibuixat abans.

Vaig escollir a Hergé, el dibuixant del popular personatge Tintin per a que fos el dibuixant de la meva nova publicació. Si vaig partir d’ell es perquè com a dibuixant, té una obra súper extensa, ha fet viatjar a en Tintin, el seu protagonista per arreu del món, d’Egipte, Amèrica, Escòcia, el Pol Nord, la lluna... I a cada una de les seves aventures per cada un d’aquests racons Hergé dedicava una llarga col·lecció de personatges dibuixats per ambientar l’espai en qüestió. Per tant aquest dibuixant em posava a l’abast de la mà una llarga col·lecció de personatges super diferents entre ells que podien convertir-se en els protagonistes de la meva nova publicació.

Per a fer aquest projecte he extret il·lustracions dels còmics,

L’illa negra,

Stoc de coc,

L’estel misteriós,

Tintin a Amèrica,

Els cigars del faraó,

Vol 714 a Sidney,

Les 7 boles de cristall,

El temple del sol,

Objectiu la lluna,

Les joies de Castafiore.

Formalització i producció.-

Per aquesta publicació parteixo d’onze vinyetes distribuïdes en dues pàgines, Aquestes vinyetes seran el marc espacial a partir del qual es desenvoluparà la història, i totes faran referencia a un mateix moment en la línia de temps. Això vol dir que en aquesta publicació no hi ha necessitat de fer una lectura d’esquerra a dreta, ni de dalt a baix, ja tot el que apareix en una pàgina està succeint de manera paral·lela al mateix precís moment.

Dins aquestes onze vinyetes apareixen escenaris de l’interior d’una casa apropiats d’un dels còmics originals de Tintin i buidades dels personatges i les bafarades originals per a quedar-me només amb les escenes buides. D’aquestes escenes també elimino el color, i les deixo pintades només amb un color blau grisós.

Aquesta composició de vinyetes intenta simular a una sala de monitors de videovigilància, en els que el vigilant veuria simultàniament onze càmeres de seguretat retransmetent alhora els fets que estan succeint a cada una de les habitacions on hi seria una d’aquestes càmeres de vigilància.

Un cop tinc aquests escenaris els he d’omplir de personatges, per a fer-ho començo a fotografiar vinyetes i més vinyetes dels còmics de Tintin, vinyetes que hem semblen interessants perquè hi apareixen personatges absurds, excèntrics, figures que crec que poden encaixar de manera divertida... d’aquestes vinyetes calco tot allò que hem sembla interessant per a tenir-ho separat i en faig un arxiu de tot el material que he anat extraient. Posteriorment analitzant aquest arxiu vaig situant els diferents personatges al llarg de les vinyetes de la publicació, generant historietes i relacions entre ells que em permeten descontextualitzar tots aquestes personatges dels seus contextos inicials per a crear una historieta nova.

A nivell de dibuix m’interessa només la línia dels personatges, elimino el color de totes les figures i les deixo només amb un farcit de blanc que contrasta amb el blau grisos que utilitzo per als escenaris de fons.

Aquesta historieta comença de manera senzilla, amb 6 personatges, però al llarg de les pàgines la història es va embolicant, cada cop arriben més personatges nous a la casa, les habitacions s’omplen de gent i la lectura cada cop es més confusa. Fins arribar a les dues pàgines finals, que son plenes a vessar de personatges estranys i animals de circ que han inundat la casa. La publicació manté un estil psicodèlic i surrealista que intenta en tot moment despistar i confondre al públic.

Les tres vinyetes finals, situades a la contraportada de la publicació mostren al capità Haddock amb una botella de whisky, mirant ‘se-la atordit. Aquestes tres vinyetes condueixen al públic a suposar que totes les situacions estranyes i confuses que succeeixen durant la publicació poden tenir a veure amb un episodi psicòtic d’un alcohòlic.

La impressió final la vaig fer sobre Paper Munken de 150 grams, sobre un dina3, però ocupant només el 80% de la seva superfície, i la portada i la contraportada estan retallades a sang.

Referents.-

Els meus antecedents tenen a veure amb el món del còmic expandit, artistes que han creat material de còmic des de l’apropiació i des d’oferir lectures que s’allunyen molt del còmic convencional. Els dos autors amb qui em sento més identificat són, Martin Vitality i Francesc Ruiz.

També em sento identificat amb altres artistes que és surten del món del còmic, però que han treballat des de perspectives similars, Gaspar Noé per mi s’ha convertit també amb un referent, en especial per la seva pel·lícula Clímax. Una pel·lícula a temps real que succeeix sencera en l’espai interior d’un teatre, els ocupants d’aquest teatre han consumit LSD, i el que comença sent una situació habitual i tranquil·la esdevé al final un caos que treu el pitjor de cadascú.

Els germans Marx, també són coneguts per una escena en concret, “El camarote de los hermanos Marx” una escena que succeeix en un camarot d’un vaixell  en el qual hi ha els quatre germans Marx, va entrant-hi gent al llarg de l’escena fins finalment estar el camarot ple a rebentar.

Conclusions i valoració personal.-

Per a mi aquest treball ha suposat un gran repte a nivell personal ja que es surt completament del meu mètode de treball habitual. En un primer moment tot i tenir molt clar la forma que tindria la publicació em  vaig encallar molt pensant en com construir una historia a través d’aquest format. Volia des del principi tenir molt clar quines trames es desenvoluparien dins la casa i no trobava la manera de definir-les i que alhora em semblessin interessants, i em sentia molt estancat i sense produir res de profit. El moment en que vaig sortir d’aquest estadi va ser quan vaig deixar que la pròpia improvisació prengués un paper principal en el mètode de treball. I de manera completament lúdica, com si estigues jugant amb els personatges que jo tenia al meu arxiu, els vaig anar col·locant per omplir les pàgines sense seguir cap esquema. D’aquesta manera tan aleatòria va ser com vaig anar trobant les relacions que podia generar entre els diferents personatges i sobre la marxa anava veient com la historia prenia forma per si sola.

Amb aquesta publicació crec que he assolit el meu objectiu de construir una nova proposta de lectura a partir del llenguatge del còmic tradicional. El resultat també accepto que pot ser quelcom molt confús però considero que aquest punt d’inconcertant encaixa bé amb la intenció i el discurs conceptual de la pròpia història.