Tentacle, extremitat, i dit, i rastre
Abstract
El llenguatge i la capacitat per a comunicar que els motius tribals tenen, em fan pensar en les coses les quals no les podem representar en el nostre ordre simbòlic i que, per tant, hem de recórrer a les comparacions per poder-les entendre. Aquestes formes, i el fet de pensar en elles a partir d’interessos concrets que les envolten, ha incitat una curiositat per entendre-les des de un punt de vista subjectiu. L’atenció cap a aquestes ha fet possible la necessitat de crear comparacions de les formes tribals amb imatges, textos, i certes sensacions, amb la finalitat de saber què és el que fa que aquestes formes em semblin atractives a nivell individual i més generalitzat, i quines relacions es poden establir a partir de les sensacions que aquestes generen.
Contextualització i presa de consciència cap a les formes tribals.
Crec, i puc afirmar que moltes de les persones que mantenim una relació amb les formes tribals i l’imaginari que porten inscrites, tenim coneixement d’aquestes des de les primeres vegades que ens sortien calcomanies de figures diverses dins les bosses de chettos pandilla. Tot i així, ha sigut gràcies a Internet que aquestes formes han tort a nosaltres.
Internet és una porta oberta a un munt de representacions sobre coses i sobre nosaltres mateixos via, sobretot, xarxes socials com per exemple instagram. El ser consumidora habitual d’aquesta plataforma, seguir a gent, i deixar de seguir-les pels meus propis interessos, m’ha fet topar-me diverses vegades des de ja fa uns mesos, amb un munt d’imatges amb una estètica concreta en les què hi contenien representades formes tribals. D'això en farà potser des de Setembre, i des de aleshores que totes aquestes coincidències han portat a preguntar-me què passa amb aquestes i perquè, de sobte, aquestes formes estan tornant a l’imaginari de moltes persones i el meu, inclòs. Què ens transmeten aquestes formes que estan dotades d’una certa nostàlgia i que també tenen un punt “kitsch”?
D’alguna manera, crec que la forma que tenen els tribals i les formes que poden arribar a generar, arriben a actuar com una mena de figura fluïda i amb moltes possibilitats expressives, estètiques i perceptives. Em fan pensar, també, en tangents fluïdes que s’uneixen, i que en un punt, aquesta fluïdesa es trenca per prendre un altre camí. Totes aquestes formes d’alguna manera conflueixen entre elles. El conjunt de formes tangents que s’uneixen en un mateix camí, i es trenquen creant d’altres, construeixen una mena de mapa que està obert a moltes possibilitats. Cadascú entendrà aquest espai/mapa de manera purament subjectiva segons els criteris i interessos de cadascú, cosa que em sembla molt necessària: que cadascú generi el seu propi relat a partir de totes aquestes figures fluïdes.
Aquesta fluïdesa em fa pensar en coses bastant diverses. Per una banda penso molt en formes naturals com els meandres dels rius, corals del mar, l’estructura del sistema nerviós humà, els tentacles dels pops, entre d’altres.
D’altra banda també penso en aquestes figures aplicades al món, la societat i les seves estructures, la tecnologia, els rastres que deixem al nostre camí, les decisions que prenem... totes com un conjunt de coses que flueixen i es fan amb el temps i que, en tan que fluïdes, també son fràgils, canviants i tallants; de la mateixa manera que els mateixos motius tribals.
Procés de treball
El procés de treball d’aquest projecte ha anat variant a mesura que ha anat passant el temps: les idees o les maneres que anava pensant per resoldre el projecte i donar-li la forma que necessitava anaven canviant molt sovint. Tot i així, tot aquest procés d’incertesa durant un temps, també em va possibilitar el poder crear un mapa mental i visual de moltes coses que havia pensat que podia fer, o que no podia, o petits detalls que m’interessaven més o menys... Va ser a partir de la presa de consciència sobre aquest mapa creat durant els primers mesos, quan vaig poder establir vincles entre tot el que havia estat pensat per així, poder donar forma a tot allò que m’interessava.
Partint del concepte de fluïdesa des de les formes tribals i què ens transmeten aquestes depenent de cadascú, una de les primeres coses que vaig haver de fer i pensar va ser: com tractar amb aquestes figures, com fer-les meves, i de quina manera (si descartant la seva representació o afegint-la) tenia que afegir-les al projecte imprès. En aquest moment, vaig iniciar una mena de pràctica d’escriptura en la qual expliques de manera narrada des de la realitat, o fictícia, què són aquestes formes, com es dibuixen, de què tracten, coses que es poden fer amb aquestes representacions... tot tractat des de una escriptura molt intuïtiva.
A aquest procés d’escriptura, al cap de poc temps, se li va començar a afegir de manera bastant natural i necessària, les representacions dels tribals en sí. La introducció de les formes tribals dibuixades per mi mateixa i de manera purament subjectiva d’alguna manera em va semblar interessant ja que, trobava molta relació entre allò escrit i com estaven dibuixades les formes tribals que anava creant. Una mica, el que he fet ha sigut d’alguna manera una mena d’apropiació de les formes que anava veient i les vaig portar cap al meu terreny i també al terreny de la feina escrita. Els textos del llibret estan disposats en un punt intermedi entre la intuïció, la narració i l’ordre en el què aquests textos varen ser escrits. A part del textos en un format més poètic (els quals actuen com a fil narratiu) n’hi ha d’altres que es va repetint al llarg de la petita publicació, com si es tractés d’una mena de “loop" o bucle en diferents formats. A part dels petits “poemes” també hi ha una sèrie de frases dibuixades i narracions mal escrites a propòsit en les quals potser no hi ha espais, o hi ha paraules que estan entretallades. Això es deu per la voluntat de crear una lectura fragmentada on els límits entre la lectura tradicional i allò més recitat es fusionin i s’arribin a confondre.
Així, la totalitat del llibret va ser una mena de feedback entre les formes i les lectures, resultat el qual em va semblar interessant i apropiat pel projecte fluid i en moviment que volia generar. Amb la publicació pràcticament feta, vaig tenir l’idea de convertir el llibret en un cançoner, per a que tot allò escrit amb una finalitat de ser llegit d’una manera més fluïda i recitada, que no només narrada, prengués sentit amb una banda sonora disponible a la plataforma Soundcloud.
https://soundcloud.com/annasevillaparis/sets/aquesta-es-la-banda-sonora-dun-canconer
La idea de cançoner em va semblar que li aportava al projecte una altra capa de sentit al afegir-hi el factor musical amb l’escrit, i el recitat o cantat. Vaig arribar a plantejar-me fins quin punt potser tenia sentit afegir-hi la música i el fet de que el llibret actués a manera de cançoner. Va ser a partir de fer proves d’allò recitat amb la música feta, que vaig arribar a la conclusió que aquesta altra capa de sentit, al meu parè, enriquia i no sobrava, ja que potser podia actuar com quelcom més de caire “espectacular”, i era algo que no m’interessava.
Aquesta lectura recitada la vaig portar a terme a una presentació lúdica de final de classe de polítiques artístiques amb la companyia d’una amiga meva.
A part dels textos que hi ha dins el cançoner, en tenia d’altres més dispersos, com per exemple una llista de coses que fer amb formes tribals, o textos explicatius sobre allò fluid des de un punt de vista més fictici o explicatiu, indicacions de com dibuixar un tribal... Amb tots aquests textos en volia fer quelcom, ja que m’agradaven molt en la manera com estaven escrits, i trobava que encaixaven amb tot l’imaginari creat de les formes tribals, el fet de fluir, i les possibilitats i dimensions que té tot això.
Amb la resta de textos vaig pensar en fet un full de dimensions DinA2 doblegat i fent una funció de sobre, i un parell de pòsters amb una imatge d’un tros de silicona escanejat amb els colors molt editats i paraules claus contradites a cada pòster.
Presa de decisions i conclusions sobre el projecte: què n’extrec.
Finalment, el projecte és composat per diversos elements: el cançoner, la música, els pòsters, enganxines dels dibuixos tribals i el sobre que ho agrupa tot. El fet que el treball estigui compost per diferents elements més enllà de la publicació m’interessava ja que tots els elements actuen des de un posicionament com de complement: el que es pretén e que totes les coses es complementin entre elles, s’ajudin i aportin capes de sentit.
Tot el cançoner es recrea en una mena de ficció que sorgeix a partir de re-pensar els tribals des de un punt de vista sensitiu i perceptiu: què era el que aquestes figures em transmetien o en què em feien pensar. Les idees de trajecte, camí, els rastres, la desorientació o despersonalització del cos en altres coses com tentacles o extremitats o dits, les coses que despisten que son ingeribles i llefiscoses... En definitiva, el que més em crida l’atenció d’aquestes formes és que transmeten quelcom que no se sap què és, ja que poden ser moltes coses a la vegada. I és justament en aquest punt on hi ha aquesta incertesa davant allò que no se sap què és, que penso en la idea de la fluïdesa com quelcom que s’hi assembla en el sentit que, allò fluid és a la vegada moltes coses intangibles i canviants de manera constant, i a la vegada, aquesta també està limitada, igual que les formes tribals: figures estranyes que podrien ser qualsevol cosa imaginable i que flueixen de manera limitada ja que, per molts camins i direccions que puguin prendre, sempre acaben en el mateix punt, o s’acaben; de la mateixa manera que el fet de fluir.
Tant en les formes tribals, com en tot allò, en general, que m’ha interessat, hi ha hagut aquest component estrany que no s’acaba d’entendre massa però que, justament per aquest desconeixement previ, s’obren una sèrie de portes cap a llocs diversos que aporten una aproximació a les coses en sí, però des de llocs llunyans. I d’alguna manera, em sembla una manera curiosa i que pot aportar molt camp sensible i estètic a la nostra mirada cap al món i les coses que ens envolten. Això em fa pensar en una cita del llibre El visible i l’invisible de Maurice Merleau-Ponty, i amb la qual acabo.
La cosa nos ignora, reposa en sí. Lo veremos si ponemos nuestras ocupaciones en suspenso y dirigimos a la cosa una atención metafísica y desinteresada. Luego, es hostil y extraña, no es ya para nosotros un interlocutor sino un otro decididamente silencioso, un Sí (soi) que se nos escapa tanto como la intimidad de una consciencia extraña
