Les llegendes de Gualba
El meu poble, Gualba. Un poble molt petit però amb una gran varietat de recursos naturals i de tradicions culturals.
El poble, envoltat de rieres i gorgs, és el protagonista de diverses llegendes fantàstiques que ja explicaven els nostres avantpassats. Algunes d'aquestes llegendes es conserven per escrit però, la gran majoria, formen part dels records d'aquells més veterans.
La recopilació d'aquestes llegendes és important per a mantenir la memòria històrica i evitar que aquesta es perdi.
S'han anat recopilant llegendes. Només quatre d'aquestes s'han trobat escrites a Internet, la resta, una altra en un llibre antic i la resta s'han redactat a partir de les històries de la gent més veterana del poble.
- La dona d’aigua:
Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. L'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa.
La dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls verdíssims, tendres i manyacs, però llunyans.
De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va comprendre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junt al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.
L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. Durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls verds de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina.
Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.
No obstant així, també hi havia en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l’única reserva que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat. Mai dels mais, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella provenia ni tampoc no la cridaria amb paraules o expressions que la identifiquessin.
I fou d'aquesta manera (segons diuen) que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona. Del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys.
Heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren pujant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, crida a la muller amb grans crits, dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri.
La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa.
L'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona: moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava, anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperes...
També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol.lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.
Extret del llibre: "Llegendes del Montseny" Martí Boada
https://sites.google.com/site/llegendesdelpobledegualba/home/indret-del-gorg-negre/ladonad
http://serrallonga.podcast.es/episodio.php?usuario=serrallonga&id=45115
- El Gorg Negre
Sempre, abans de les tempestes, del Gorg Negre naixien fils de boira que s’enfilaven muntanya amunt, fins a formar un gran núvol negre. Aquestes tempestes eren produïdes per els bruixots i les bruixes que es banyaven el Gorg Negre. Després de les tempestes se sentien rialles d’alegries d’aquells éssers.
Ja, des de temps antics se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en fi, no es va dubtar més de què els diferents fets estranys que queien sobre el poble de Gualba venien d’aquells éssers.
Un dia el capellà amb la finalitat de posar fi a aquests rumors, va agafar una creu de ferro i aigua beneïda i es va dirigir cap al Gorg Negre amb els escolans al darrera formant una processó. Diuen que un cop allà, van poder veure com les aigües bullien degut al nerviosisme de les bruixes en veure les intencions del rector. Ell, decidit, va aixecar el braç amb tota la seva força i va escampar aigua beneïda per les pedres del Gorg. Quan l’aigua va ajuntar-se amb l’aigua de Gorg es varen sentir uns xiscles de les bruixes i els bruixots. Amb aquesta benedicció quedaven atrapats al fons del Gorg Negre, per sempre més.
El capellà va fer clavar la creu a dalt de tot de la muntanya on abans era creat el núvol negre i es diu que des de llavors no s’han tornat a veure més bruixes, ni bruixots ni nuvolades. Però diuen que si t’hi fixes molt a l’ombra de les aigües encara es poden veure els rostres de les bruixes atrapades.
https://sites.google.com/site/llegendesdelpobledegualba/home/indret-del-gorg-negre/el-gorg-negre
- El davantal
A Gualba entre les alzines sureres i altres arbres, es troba un dels llocs més profunds de la muntanya, en el que, envoltat d’immensos turons i roques, hi ha la gorja del Gorg Negre.
Una dona senzilla del poble conta, que un bon dia la matí, havia sortit una dona de Campins per fer el camí de Santa Fe. Quan va arribar a l’ indret del Gorg amb set, es va aturar per veure aigua.
Mentre ho feia, va notar que algú li havia tocat l’espatlla, i aixecant-se tota esglaiada, pel lloc on era, es a trobar amb una dona que li digué, si volia anar a cuidar una malalta que hi havia a Sant Segimon.
-I tant que hi aniré!- Digué ella.
-Doncs tindràs la paga per endavant.
La dona de Campins era molt pobra i es va sentir molt orgullosa en saber que rebria una pagar.
-Para la faldilla, i no miris el que et dono fins que hagis vist a la malalta.
La dona va obeir, i li va omplir el davantal d’una cosa estranya que va poder veure el que era. Es va dirigir amb el davantal ben lligat a la cintura, en arribar a l’oratori, una mica abans de la capella del sant, no pogué més i va desplegar el davantal. I el va trobar ple de segó.
Enfadada va tirar el davantal al terra i se’n va anar cap a Sant Segimon. Quan hi va arribar va notar com del davantal queia una cosa, i en fixar-s’hi es va trobar amb dues unces d’or.
Eren les engrunes de segó que havia quedat enganxades en el davantal. Ella emocionada, va tornar corrents a l’oratori on havia desplegat el davantal, però ja no hi havia res.
Font: Llegendes del Montseny (Martí Boada) Documentada al s.XIX
https://sites.google.com/site/llegendesdelpobledegualba/home/indret-del-gorg-negre/el-davantal
- El Gorg Negre i l’Argemir de Penyancans
Això era i no era un pagès alt i fort, anomenat Argemir de Penyacans.
Un matí d’estiu de molta xafogor va anar a passejar per la riera i, mentre caminava, va arribar, sense adonar-se’n, al Gorg Negre de Gualba. Allà, distret amb un gaig que acabava d’aixecar el vol, va relliscar i va caure a l’aigua.
L’Argemir sabia que el gorg era molt perillós i que moltes persones hi havien mort ofegades… però va nedar amb totes les seves forces i, lluitant com mai, va aconseguir sortir d’aquella gola que se’l volia empassar!
Llavors va veure que, en agafar-se a unes arrels de vern per sortir de la gorga, havia perdut l’anell de promès de l’Eulàlia de Ridaura i se li va encongir el cor. Quin daltabaix!
Anna Oller i Piqué (fragment; versió realitzada a partir del text “El gorg Negre i l’Argemir de Penyacans” de Martí Boada, Llegendes del Montseny).
https://blocs.xtec.cat/llegendesdelmontseny/
S'han recopilat imatges antigues del poble de Gualba. Algunes s'han trobat a l'arxiu històric de l'Ajuntament, i altres s'han recuperat d'alguns dels veÏns.
