Quan una amiga se’n va, se’ns emporta una mica de cadascun de nosaltres però ens deixa la seva empremta, totes les petites modificacions que s’han produït al seu pas, en aquest cas, sobretot, en el camp de la genètica molecular.
Voldríem dir uns mots sobre l’aspecte en el que la Virgínia havia esmerçat més temps. No sabem si dir-ne treball, ben segur que era quelcom més, una passió, una dèria a la que hi podia dedicar tantes hores com fes falta, o potser millor, un mètode de treball on es poden plantejar problemes i buscar solucions: és la ciència, un mètode per aproximar-nos, comprendre i modificar la natura.
Era a començaments dels anys setantes quan la Virgínia va entrar a la UAB. Va iniciar els seus estudis a la nova Facultat de Biologia, amb la sort de gaudir de bons mestres que li varen inculcar la passió per la ciència. En acabar, va entrar al laboratori de genètica humana de la Dra. Montserrat Baiget a l’Hospital de Sant Pau. Allà va iniciar-se en el mon de la recerca estudiant la talassèmia i les hemofílies. Posteriorment, va fer una estada al laboratori de l’INSERM-91a l’ Hôpital Henri Mondor, Creteil (França) i, després, es va reincorporar a l’Hospital de Sant Pau. El 1990, va guanyar una plaça a l’Institut de Recerca Oncològica (IRO) i després va seguir a l’IDIBELL, on ha continuat fins l’actualitat. És aquí on la Virgínia ha pogut desenvolupar tota la seva creativitat i projecció científica. En els anys norantes, en col·laboració amb el grup del Dr. Manuel Palacin, van identificar el gen responsable de la cistinúria. Fou la primera vegada que un grup espanyol identificava la causa genètica d’una malaltia. Aquesta col·laboració va generar molts treballs científics addicionals on es van identificar altres gens i es va estudiar la fisiopatologia de diferents malalties buscant nous tractaments. La seva preocupació per les malalties minoritàries era ben evident dins de la xarxa CIBERER, on va treballar en la síndrome de Wolfram, i també va col·laborar amb d’altres grups, com el del Dr. Raúl Estévez, en les bases genètiques i moleculars d’un tipus de leucodistròfia (malaltia de la mielina). Posteriorment, es va incorporar al Departament de Ciències Fisiològiques de la UB, on va constituir la unitat de genètica humana. Tots els companys de Bellvitge hem pogut gaudir de la seva dedicació, generositat i amistat. Pensem que a Bellvitge hi ha estat bé, ha trobat un ambient acollidor i ha tingut l’oportunitat de transmetre els seus anhels científics als seus alumnes, companys i deixebles.
En el Campus de Ciències de la Salut a Bellvitge va tenir un paper destacat en les comissions de recerca de l’IRO i de l’IDIBELL, lluitant per afavorir la recerca bàsica. També, com a Professora de Genètica, en la millora de la docència teòrica i pràctica dels estudiants de Medicina i Ciències Biomèdiques. En els darrers anys, va participar activament en la redacció del Diccionari de Genètica, presentat recentment.
Li agradava la docència i no estalviava temps per dialogar amb els seus alumnes. Els seus esforços anaven en aquesta direcció: donar la millor formació possible per continuar empenyent la torxa del coneixement. Només aquest pot oferir-nos solucions als molts problemes que tenim, com el dels càncers, i ens pot permetre avançar-nos i preparar-nos pels problemes que vindran. De ben segur que retindrem els coneixements que hem après al seu costat i els compartirem en el futur, fent que el seu treball i mestratge continuï a les nostres mans. Com a la pel·lícula del seu pare, José Maria Nunes, “Noche de vino tinto”, només ens queda aixecar les nostres copes i brindar pels moments d’alegria i felicitat que Virgínia ha portat a les persones que l’hem conegut.
Descansa en pau, Virgínia.
Raúl Estévez i Ramon Bartrons
