El 3 de desembre es va celebrar el Dia Mundial dels Drets de les Persones amb Discapacitat. Des de 1992 es commemora, celebra i reivindica aquesta jornada com una jornada per a l’empoderament i igualtat en oportunitats i drets de les persones discapacitades, fet que és de summa rellevància pel que fa a la feina de la Unitat d’Igualtat de la Universitat de Barcelona i raó per la qual ens complau afegir-nos a les demandes d’aquesta data assenyalada. Tanmateix, les vides i activitat de les persones amb alguna discapacitat -sobretot si parlem de dones- romanen àmpliament invisibilitzades; summament excloses i poc reconegudes, no només de la historiografia oficial sinó també de gran part dels espais de vida actuals, essent aquest un col·lectiu que no només existeix, sinó que també actua. Per aquest motiu, avui volem parlar-vos sobre Hellen Keller, escriptora, activista i professora sordcega estatunidenca. La coneixeu? 

Quina és la commemoració del mes?
Tal com hem dit, el passat 3 de desembre es va celebrar el Dia Mundial pels Drets de les Persones amb Discapacitat; una data que volem reivindicar a través del nom i la història d'Hellen Keller. Fa més d'un segle, aquesta escrivia a El mundo en el que vivo:

“Hay manos que bullen de gozo al asir las vuestras. Otras, rebosantes de vida, palpitan y se dilatan. (...) Así como las bellezas del rostro son muchas, ocurre lo mismo con las de la mano. (...) Basta sólo una mirada a la punta de sus dedos para adivinar los numerosos matices del pensamiento. (...) Desearía de buen grado que pudierais observar con cuánta donosura deletrean los niños pequeños sus palabras en mi mano: son para mí como las flores naturales de la humanidad, y los movimientos de sus dedos como las flores silvestres del idioma.”

Hellen Keller va nàixer a Tuscumbia, Alabama (EUA) l’any 1880. Després de perdre l'audició i vista amb dinou mesos pel que en aquells dies es considerava una “febre de cervell” (avui dia, una meningitis o encefalitis), va quedar en mans de la tutoria d'Anne Sullivan (1866-1936), una mestra que va implicar-se profundament en el procés d’aprenentatge i socialització de Keller. La pèrdua d’audició i visió que va patir la nostra protagonista, sobretot al principi, va provocar-li molts problemes per a relacionar-se amb les persones i amb el món que l’envoltava; tanmateix, quan aquests obstacles van començar a ser tractats amb Sullivan, Helen Keller va començar a trencar amb el que hom hagués sentenciat com un aïllament per sempre; a lluitar contra la condemna a ser invisible. Va començar a lletrejar les paraules a la seva pròpia mà.

Però això no acaba aquí: més endavant, mitjançant el mètode Tadoma -un mecanisme mitjançant el qual Hellen Keller tocava els llavis d'altres persones quan parlaven sentint les seves vibracions- va prosseguir amb els seus estudis a la institució especial per a persones sordes, l'Horace Man School, fins a graduar-se en 1904 “Amb Honors” a la Universitat de Radcliffe; el que la va convertir en la primera persona i, més concretament, en la primera dona sordcega a aconseguir un títol universitari.

No sols és recordada pel seu mèrit i capacitats com a professora i escriptora, sinó també per la seva implicació en la política com a activista a favor de la classe obrera i la reivindicació dels seus drets i protecció contra accidents laborals i malalties, si bé els casos de discapacitat es donaven de manera més habitual a la classe treballadora en comparació amb les classes altes. Així, va començar a posicionar-se a favor del Partit Socialista i a donar suport a les causes d'Emmeline Pankhurst (activista política i líder del moviment sufragista britànic), la qual cosa va causar una onada de crítiques per part dels periodistes assenyalant que no podia analitzar críticament i objectiva la política a conseqüència de la seva discapacitat. Keller també es va posicionar en contra de la participació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial. Finalment, l’any 1924, va deixar la vida política de costat per a destinar el seu temps i treball a persones amb discapacitat visual, on es va convertir en una pionera activista pels drets de les persones amb ceguesa.   

I perquè ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?
No sols és coneguda i recordada per la seva capacitat, insistència i perseverança al voltant de l'aprenentatge i el compromís amb l'educació, sinó també pel compromís de fer que tots aquests valors es convertissin en un dret a totes les persones amb discapacitat. La Unitat d’Igualtat remarca i beu d’aquests valors i accions.

Les dones amb discapacitats formen part de la societat i del moviment feminista, disposen de capacitat d'agència i són també subjectes polítics als qui no ha de tractar-se com a subjectes únicament “dependents”, ja que, com diria Amaia Orozco, tots som éssers interdependents. En aquest sentit, és necessària la contribució conjunta de la societat com de les institucions per a atendre degudament les persones amb discapacitat i que no siguin silenciades; donant-los veu i no parlant per elles, utilitzant un llenguatge inclusiu, atenent les seves necessitats i emprant recursos. Tal exemple és, per això, Hellen Keller: graduada, escriptora, professora, militant socialista, creadora de la seva organització Hellen Keller International (per a investigar sobre la salut, visió i nutrició en 1915) i ambaixadora en Relacions Internacionals de l'American Fundation for Overseas Blind.