Aquest mes volem recordar Eloísa Martín Cantal, una jove granadina de 19 anys que va ser executada pel franquisme l’octubre de 1936. Després de més de 87 anys d’oblit imposat, la seva història torna a la llum: les seves restes han estat identificades i retornades a la família gràcies a les exhumacions de la fossa comuna del Barranc de Víznar, on es calcula que es van executar entre 200 i 400 persones durant els primers mesos de la Guerra Civil, després del triomf del cop d’estat a la ciutat de Granada. Eloísa és, avui, símbol de la resistència femenina i de la lluita per la dignitat de les víctimes del franquisme. 

Formava part de les conegudes com les Dotze Costureres de Granada. En alguns casos, aquestes dones eren militants sindicals; en d’altres, eren familiars de líders destacats. Aquest va ser el cas d’Eloísa, el germà de la qual era un dirigent important de la UGT. Va ser detinguda a casa seva i retinguda amb la resta de modistes. El seu cos s’ha recuperat d’una fossa comuna juntament amb els d’onze dones més, de les quals encara no s’ha pogut confirmar la identitat. El passat 4 de gener, el seu germà petit Mario, que només tenia 3 anys quan Eloísa va ser assassinada, va rebre les seves restes i els pocs efectes personals que hi havia. 

La seva vida truncada és un recordatori de la repressió específica que moltes dones van patir durant el conflicte i la dictadura. Les guerres, més enllà de les batalles al camp de combat, es converteixen en escenaris de violència dirigida contra les dones. Durant la Guerra Civil espanyola, les dones no només van ser assassinades per les seves idees o pel seu activisme (o pel de familiars i amics), sinó que van patir una repressió que sovint tenia una dimensió de gènere. Aquesta repressió buscava silenciar-les i, alhora, destruir el que simbolitzaven: l’emancipació i el desafiament a un sistema que les volia relegades a l’àmbit domèstic. 

El cas d’Eloísa Martín Cantal ens recorda com les dones són sovint víctimes invisibilitzades en els relats de les guerres. En molts conflictes, les dones han patit doblement: com a civils en zones de combat i com a objectiu de violències sexuals, assassinats o estigmatització pel simple fet de ser dones. Honrar la seva memòria no és només un acte de justícia històrica, sinó també un reconeixement a totes les dones que han estat víctimes de guerres al llarg de la història, i a aquelles que han resistit, mantenint viva la lluita per la justícia i la igualtat. 

Per què la reivindiquem des de la Unitat d’Igualtat? 

Des de la Unitat d’Igualtat considerem essencial recuperar i visibilitzar figures com la d’Eloísa Martín Cantal per combatre l’oblit i la invisibilització que han patit tantes dones víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. La seva història no només és un testimoni del patiment i la repressió que van viure moltes dones, sinó també un símbol de resistència i de lluita per la llibertat i la justícia. 

És en aquest sentit que reivindiquem la memòria d’Eloísa. Més enllà de ser una víctima del franquisme, la seva figura ens permet reflexionar sobre el paper fonamental de les dones en els conflictes socials i polítics, així com sobre les violències específiques de gènere que van patir. La seva vida truncada i el retorn de les seves restes a la família després de més de 87 anys són un acte de reparació històrica que ens convida a seguir treballant per una societat més justa i igualitària.