Aquest Sant Jordi, ha estat una de les diades del llibre més esperades a causa de les restriccions i del confinament imposats per la COVID. Un dia radiant va facilitar el passeig encuriosit entre les parades, de nou generoses amb llibres i roses, i amb les inevitables cues, ordenades i respectuoses amb les restriccions sanitàries, per aconseguir una signatura

Les obligades llistes de llibres més venuts alternaven autors i autores, però amb un cert predomini dels noms masculins. Encara i així, la participació i visibilitat femenines van pujant i algunes autores obren noves perspectives en l'enfocament de les històries, l'estil narratiu i les identitats i els rols de les protagonistes.

Quina és la commemoració del mes?

El 12 de maig de 1921, justament fa un segle, va morir Emilia Pardo Bazán. Novel·lista, periodista, assagista, crítica literària, autora de llibres de viatges, traductora, emprenedora i editora, primera catedràtica d’una universitat espanyola i una de les precursores del feminisme a Espanya. Mantingué una defensa continuada dels drets de les dones, especialment, pel que fa a l’educació i el treball.

De família de l’alta burgesia, d’esperit liberal i obert, amb una exquisida educació, fou una lectora voraç que viatjà per Europa i hi feu coneixença d’intel·lectuals amb els que mantingué una abundant correspondència. Molt jove, es va casar amb José Quiroga Pérez de Deza, amb qui va tenir tres fills. Malgrat això, tenia el revolucionari pensament que la maternitat no era pas “la missió” de les dones: es pot ésser dona sense voler ésser mare. Van separar-se amistosament el 1894, després de disset anys de vida en comú.

Havia començat a publicar el 1879, amb Pascual López, autobiografia de un estudiante de medicina; fins  a  la novel·la policíaca Selva, que deixà inèdita (s’ha publicat per primer cop el present 2021), publicà més de vint novel·les, gairebé set cents contes i relats, volums d’assaig, viatges i un considerable nombre d’articles i conferències.  Novel·les com Los pazos de Ulloa, La madre naturaleza o Morriña, la situen al podi de la literatura. Malgrat això, no ha tingut, fins ben recentment, la mateixa consideració que contemporanis seus de menys vàlua.

És la retratista excepcional d'una època i, en particular, de les dones d’una època, sotmeses pels rols de gènere. La Tribuna o Insolación mostren dones, obreres o burgeses, que lluiten, amb resultats dubtosos, contra  els estereotips imposats. Al relat El encaje roto denuncia la por a la violència masclista; Vampiro ho fa amb els matrimonis de conveniència entre vells i adolescents...

I perquè ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

La seva obra constitueix un testimoni incomparable de les diferències entre homes i dones al tombant de segle. Inconformista amb els rols adjudicats a les dones, no només va defensar-ne l'emancipació sinó que ella mateixa va lluitar per a fer-se un lloc en un món d'homes. Les dones, pensava, tenien els mateixos drets i obligacions que els homes i havien de rebre una formació equiparable, únic mitjà per a l’emancipació i l’apoderament que els permetessin desenvolupar  les seves capacitats i iniciatives a la societat i gaudir de llibertat personal i de decisió sobre la seva vida. Idees que va defensà en una gran quantitat de conferències i articles: a la revista La España moderna, va publicar la sèrie de quatre articles llargs que forma “La mujer española” (1890); fundà i edità la revista Nuevo teatro critico (1891-1893) i una col·lecció de llibres, Biblioteca de la mujer, destinada a difondre obres d’idees progressistes i feministes. Escrigué, decebuda pel fracàs de l’empresa:

«Fundé esta Biblioteca de la mujer, aspirando a reunir en ella lo más saliente de lo que en Europa aparecía, sobre cuestión tan de actualidad como el feminismo. Suponía yo que en España pudiera quizás interesar este problema, cuando menos a una ilustrada minoría. No tardé en darme cuenta de que no era así.»

El 1889 fou clau en la reflexió sobre la condició femenina: es va rebutjar la seva candidatura per a l’ingrés a la Real Academia. En unes cartes fictícies dirigides a Gertrudis Gómez de Avellaneda (una altra excepcional autora menystinguda a qui, el 1853, també se li negà l’accés a l’Academia), mostren els sentiment d’una víctima de discriminació per l'únic fet d’ésser dona i malgrat haver demostrat tenir  més mèrits literaris que molts dels acadèmics del moment.

Malgrat aquest menyspreu, fou consellera d'Instrucció Pública (1910) i catedràtica de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines a la Universitat Central (actual Complutense) de Madrid (1916).