La interrupció voluntària de l’embaràs varia segons la legislació de cada país, afectant la salut de milions de dones de manera molt diferent: des de les legislacions que el contemplen com una ampliació dels drets reproductius fins a les legislacions que el prohibeixen totalment i en qualsevol circumstància, inclòs quan la vida de la dona estigui en perill.  

Quina és la commemoració d’aquesta quinzena?

El 5 d’abril de 1971, fa 50 anys, es publicà a París el Manifest de les 343, també conegut com a Manifest de les 343 meuques (en francès, Manifeste des 343 salopes): 343 dones (en realitat, 358) declaraven que havien avortat en algun moment. Com que l’avortament era il·legal a França, totes s’exposaven obertament a ésser detingudes i jutjades, però van considerar més útil fer paleses les situacions que provocava aquesta prohibició i defensar públicament la necessitat de legalitzar-lo.

Malgrat que el desembre del 1967 s’havia promulgat una llei que permetia l’ús dels contraceptius, els decrets d’aplicació no van acabar de publicar-se fins al 1972. El principal problema, com diu el mateix manifest, era que:

«Un milió de dones avorten cada any a França. Ho fan en condicions perilloses degut a la clandestinitat a la qual estan condemnades, ja que aquesta operació, practicada amb control mèdic, és de les més senzilles. Jo declaro que soc una d’elles. Jo declaro haver avortat. De la mateixa manera que reclamem el lliure accés als mitjans anticonceptius, reclamem l’avortament lliure.»

El manifest sortí al número 334 de la revista Le nouvel observateur, de línia esquerrana; la portada anunciava: «la llista de les 343 franceses que tenen el coratge de signar el manifest “He avortat”». A continuació del text citat i sota el títol Una crida de 343 dones, hi ha els noms de les 358 dones signants, per ordre alfabètic de cognom i, a la següent pàgina, l’article «El nostre ventre ens pertany» on se’n justifica la necessitat. Se n’havia encarregat de la redacció Simone de Beauvoir i, a més d’ella, figuraven entre les signatàries: Catherine Deneuve,  Marguerite Duras, Ariane Mnouchkine, Jeanne Moreau (que n’havia tingut la idea, inspirant-se en el manifest de 1960 que 121 persones havien signat contra la guerra d’Algèria), Françoise Sagan,  Nadine Trintignant, Agnès Varda i Monique Wittig. A més, s’indicava que les membres del Mouvement de libération des femmes demanaven que l’avortament fos lliure i gratuït.

Una setmana després, Charlie hebdo tragué en portada un dibuix de Cabu i la frase «Qui a engrossé les 343 salopes du manifeste sur l’avortement?»: qui ha prenyat les 343 meuques (bagasses, putes…) del manifest sobre l’avortament?  El manifest va quedar «batejat». Posteriorment, s’ha remarcat que el fet que es fes servir «un insult masclista per a qualificar aquestes dones és prou significatiu de l’antifeminisme» predominant en la societat francesa.

Cap de les dones que signaren fou denunciada ni perseguida per la justícia: el manifest es convertí en un símbol de la desobediència civil i tingué repercussions. Dos anys més tard, un grup de 331 metges van publicar un manifest demanant la llibertat d’avortament i es va crear el Mouvement pour la liberté de l'avortement et de la contraception. El 1975, la Llei del 17 de gener 1975 relativa a la interrupció voluntària de l’embaràs, preparada per Simone Veil, va despenalitzar l’avortament a França.

El ressò no es limità a França: el 6 de juny del mateix 1971, el setmanari alemany Stern publicà un manifest similar («Wir haben abgetrieben!», Hem avortat!) signat per 374 dones, entre les quals Romy Schneider i Veruschka von Lehndorf.

Coincidint amb el cinquantenari, 343 dones franceses n’han signat un nou manifest per a demanar d’augmentar el termini legal per a avortar, passant de dotze a catorze setmanes d’embaràs.

I per què ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

El manifest és una fita en la història del feminisme francès i en la lluita pel dret de les dones a disposar-ne del cos, especialment pel ressò que tingué en l’opinió pública.

La nova Llei 17/2020, de 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que amplia les garanties de protecció de les dones, inclou en el seu article 3.2.d) la violència obstètrica i vulneració de drets sexuals i reproductius, que constitueix una vulneració dels drets fonamentals, reconegut també per l’OMS.

D'aquell abril de 1971 a aquest de 2021 hi ha hagut un llarg recorregut, però encara hi queda molt per fer amb relació a l'assoliment de la justícia, l'equitat i la protecció dels drets i llibertats de totes les dones arreu del món.