Des que va començar el curs 2020-2021, espais educatius, docents i alumnat es troben en alerta amb extrema vigilància de totes les mesures necessàries per a evitar contagis de la persistent COVID. Alhora, el professorat declara no tenir prou mitjans humans per a fer front a les noves mesures i insisteixen en la falta d’espais per a poder mantenir les distàncies de seguretat. No cal dir que l’educació és un altre pilar fonamental de la nostra societat (amb la sanitat, protagonista d’una anterior Efemenistèride). Però no sempre s’ha considerat així o, almenys, no sempre per a tothom.

Quina és la commemoració d'avui?

El 12 de novembre de 1920, fa cent anys justos, va néixer a Salamanca l’Elena Catena López. Filòloga, fou de les primeres dones que obtingué el doctorat a la Universidad Complutense de Madrid, on arribà a ésser vicedegana. Conscient que calia treballar per la igualtat de les dones des de l’àmbit acadèmic, va ésser una de les fundadores, el 1960, del Seminario de Estudios Sociológicos sobre la Mujer,que impulsà els primers estudis de gènere que es van fer a tot Espanya. Des d’un feminisme moderat relacionat amb les línies més aperturistes de la democràcia cristiana progressista, defensava la igualtat jurídica de dones i homes, com també en els àmbits educatiu i laboral.Quan, després de 17 anys de treball, es pot legalitzar, els seus estatuts donen com a objectius el canvi de la mentalitat tradicional mitjançant una educació crítica i la transformació de les relacions interpersonals amb una perspectiva feminista.

I perquè ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

El Seminario de Estudios Sociológicos sobre la Mujer (SESM) marcà una fita en la trajectòria del feminisme a Espanya, des de la seva fundació fins que es dissol el 1986, arran de la mort de dues de les fundadores. Cal valorar-ne la significació en un moment que el model de dona i de la mateixa societat oficialitzat pel franquisme(representat per la Sección Femenina) era plenament vigent i, des de l’àmbit polític, no hi havia possibilitats de canvi.El SESM volia «despertar las conciencias especialmente somnolientas de las mujeres españolas», en paraules de la seva principal impulsora, María Laffitte, Condesa de Campo Alange, qui ja havia publicat una obra tan important com La guerra secreta de los sexos (1948). A més d’ella i de Catena, el nucli fundacional aplegà sis intel·lectuals més: Consuelo de la Gándara (professora a la UCM), Pura i Mary Salas (autora aquesta de Nosotras las solteras (1959), on defensava el paper de les dones solteres, menystingudes llavors), Concepcion Borreguero (sociòloga), María Jiménez de Obispodel Valle (llicenciada en dret i en ciències socials) i Lilí Álvarez, coneguda esportista amb una llarga trajectòria de publicacions relacionades amb les dones i l’espiritualitat (com El seglarismo y su identidad, 1959) on reclamava una major participació femenina en l’àmbit religiós i eclesiàstic. El SESM, «aconfesional, apolítico y democrático», malgrat que no fou reconegut fins al 1977, va treballar amb una visió oberta i multidisciplinar per tal de fer informes objectius i científics. Va denunciar la discriminació institucional de les dones, com ara en l’educació i la legislació, a la qual qualificaren de paternalista i hipòcrita, ja que oprimia qui deia protegir. També treballà per eliminar pràctiques informals de discriminació, convencions arrelades en la societat i el pensament que dificultaven la igualtat femenina. Va prendre posició pública en contra de la proposta de llei del treball domèstic (1968) i del Libro blanco para la reforma de la educación en España (1969). Progressivament, va anar prenent una actitud més crítica i propera als moviments feministes del moment.Es mostrà a favor de la regulació del divorci, la coeducació en tots els nivells d’ensenyament, la informació sobre mètodes anticonceptius, la coresponsabilitat en les tasques domèstiques i familiars i la igualtat retributiva.Entre els resultats publicats destaquen: Habla la mujer: resultado de un sondeo en la juventud actual (1967), Mujer y aceleración històrica (1972), Diagnosis sobre el amor y el sexo (1977) o La mujer española: de la tradición a la modernidad (1960-1980) (1986).Són valuoses anàlisis de la situació de les dones espanyoles que, malgrat sorgir d’una institució acadèmica, no es quedaven en la teoria i tenien en compte les opinions i la vida quotidiana de la gent del carrer per poder arribar a una aplicació pràctica, treballant conjuntament amb altres associacions i moviments feministes d’un moment tan crític com el tardofranquisme i la transició