Encara amb la incertesa del futur, no perdem l’esperança que aviat es desenvolupi una vacuna contra la COVID-19, alhora que incrementem el deute que tenim amb les persones del món de la ciència i la sanitat. Malauradament, sembla que només en situacions tan greus ens adonem de la necessitat imperativa de reconèixer i, sobretot, de garantir amb mitjans econòmics i humans suficients la recerca científica, en qualsevol àmbit. Perquè tot i tothom formem part d’una xarxa molt delicada i vulnerable, com aquest virus ens ha fet palès.

Quina és la commemoració d'avui?

El 25 de juliol de 1920, ara fa justament 100 anys, nasqué Rosalind Elsie Franklin (morí el 16 d’abril de 1958), científica anglesa responsable d’important contribucions a l’estudi de les estructures moleculars de virus i materials, però universalment reconeguda com a una dels responsables del descobriment de les estructures de l’ADN i l’ARN.

Des de petita, va destacar en ciències i va assistir a una de les poques escoles per a nenes de Londres on també ensenyaven física i química. Als 15 anys, va decidir convertir-se en científica, mentre son pare volia que fos treballadora social. Escoltar Einstein en una conferència la va entusiasmar i reafirmar en la seva elecció.

És va graduar en Química al Newnham College de Cambridge, el 1941, en plena guerra. Només acabar, treballà amb el químic Ronald Norrish, futur premi Nobel. Poc després, treballà en l’estudi científic del carbó per a la British Coal Utilisation Research Association: en resultaren publicacions, el doctorat (1945) i la fabricació d’una mascareta de gas més eficaç que les existents. L’any següent, marxà a París, com a chercheur (investigadora postdoctoral) al Laboratoire central des Services chimiques de l’État, sota la supervisió de Jacques Mering. Hi va començar els seus treballs sobre cristal·lografia de raigs X, que després foren bàsics per als estudis sobre ADN. El 1951, torna a Londres, al King's College. Treballà en la unitat de biofísica que dirigia John Randall i treballava sobre les fibres d’ADN, amb Maurice Wilkins i l’estudiant de doctorat Raymond Gosling. Ella hi aportà els coneixement sobre difracció de raigs X i desenvolupà noves tècniques que van fer possible de fotografiar l’ADN hidratat (la famosa Fotografia 51, clau en el procés) i que, cap al final de l’any i en una conferència, Franklin plantegés l’estructura helicoïdal de l’ADN i presentés els dos tipus de molècula d’ADN. Els desacords amb els seus companys d’equip la van decidir, al 1953, a marxar a la Birkbeck College, on li van oferir el seu propi equip de treball, amb que va estudiar les estructures moleculars dels virus i de l’ARN. Mentrestant, a partir dels estudis de Wilkins, Franklin i Gosling, James Wattson i Francis Crick van desenvolupar un model molecular de l’ADN. Aquests dos van publicar els resultats el 1953, abans que l’equip de Wilkins i Franklin, que volien comprovar més dades.

Rosalind Franklin va morir prematurament, amb 38 anys, a causa d’un càncer desenvolupat, en part, arran del seu contacte continu, en els seus experiments, amb els raigs X. Probablement, no va arribar a ésser conscient de la veritable magnitud de la seva contribució a la ciència: no fou fins al 1960 que la comunitat científica acceptà com a vàlids els estudis sobre l’estructura molecular dels àcids nucleics.

I per què ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

Això comportà que el 1962, després de dues candidatures, James Dewey Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins obtingueren el Premi Nobel de Medicina de 1962, pels seus treballs sobre els àcids nucleics, entre els quals el més rellevant era el de l’estructura de l’ADN. Rosalind Franklin havia mort quatre anys abans i el premi no es concedeix a títol pòstum, però ni el comitè del Nobel ni els premiats, en els seus discursos, van fer-ne cap menció ni reconeixement. No és fins a partir dels anys vuitanta quan es comença a reivindicar la importància de les seves aportacions, sense les quals el treball de Walton i Crick no hagués estat de la mateixa manera. D’altra banda, Aaron Klug, que continuà la recerca sobre l’ARN que, el 1953, havia començat Franklin amb ell com a col·laborador, guanyà el Premi Nobel de Química en 1982: ell mateix considerava que, si Rosalind Franklin fos viva, hauria d’haver estat un premi compartit.

Franklin va treballar i estudiar en una “disciplina d’homes” i fent front als prejudicis i discriminacions, va fer contribucions importantíssimes per al progrés de la química i la biologia, però van quedar a l’ombra de les d’altres noms que havien crescut gràcies als descobriments que ella havia fet. És obligat recuperar-ne la memòria i agrair-li l’apoderament que pot representar per a les dones en els camps científics i tècnics.

Per tot això, la Unitat d’Igualtat de la Universitat de Barcelona ha donat el nom de Rosalind Franklin al premi al millor treball final de màster amb perspectiva de gènere, per tal de fomentar la integració d’aquesta perspectiva en la recerca i la docència i fer visible la recerca de l’alumnat que té en compte qüestions relatives al gènere.