Comença el bon temps i ve de gust descansar una estona al banc d'un parc, mirant els núvols i la vida mentre la canalla puja i baixa dels gronxadors  o seure davant d'una orxata fresqueta a la terrassa d’una rambla. Tot millora encara més si ho fem acompanyar d'un bon llibre. D'ací a poc temps arribaran les vacances d’estiu:  quantes lectures pendents des de fa temps teniu previst d’enllestir?

Quina és la commemoració d'avui? 

Fa cent anys, el 1921, es va concedir el Premi Pulitzer de Novel·la a The age of innocence (L'edat de la innocència), l'obra més coneguda d'Edith Wharton. S’havia publicat com a fulletó en la revista Pictorial review, entre juliol i octubre de 1920 i, posteriorment, com a llibre per D. Appleton and Company, a Nova York i Londres. De tota la seva extensa obra literària, amb un gran nombre de novel·les llibres de viatges, relats, poemes i una autobiografia, fou L'edat de la innocència l'obra per la qual, per primer cop, es va concedir el Pulitzer de novel·la a una dona, com havia succeït ja en altres categories.

Edith Wharton va néixer en Nueva York en 1862 en el si d’una família benestant: bona educació, abundants lectures i viatges. Es va casar en 1885 i al 1902 va publicar la seva primera novel·la, The valley of decision, i ja no va deixar d’escriure fins la seva mort el 1937. Avui, és considerada una de les grans novel·listes de la literatura dels Estats Units, amb títols mestres escrits amb una fina però demolidora sàtira dels valors socials establerts.

L’edat de la innocència presenta un retaule de costums socials de l’alta societat de Nova York del 1870, que veu com ascendeixen socialment els nous rics.  La història comença amb el retorn a Europa de la inquietant comtessa Olenska, dona independent, amb caràcter i agosarada voluntat, molt diferent al model de dona imperant. Aviat, apareix un misteriós jove, Newland Archer, que es presenta com a cosí seu. Ambdós pertorbaran la placidesa d’una classe social que ignora, voluntàriament, la final d’una etapa. Martin Scorsese va adaptar la novel·la en una bella pel·lícula protagonitzada per Michelle Pfeiffer, en el paper de la comtessa Olenska, Daniel Day-Lewis i Winona Ryder.

I per què ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

Edith Wharton fou molt respectada en els cercles intel·lectuals de la seva època. Es relacionava amb  Henry James, Francis Scott Fitzgerald, Jean Cocteau i Ernest Hemingway, entre d’altres, i tingué amistat amb el president reformista Theodore Roosevelt.
En les seves obres, Wharton fa servir el vocabulari i dicció propis de la classe alta novaiorquesa a les seves pràctiques i costums rituals per a mostrar com de particular n’era l’existència, partint del coneixement personal que en tenia en formar-ne part ella mateixa. Això dona versemblança als seus escrits i converteix les seves novel·les gairebé en un assaig social dels convencionalismes i els canvis socials.

Durant la Primera Guerra Mundial, va treballar per a la Creu Roja amb  els refugiats i el govern francès li va atorgar la Creu de la Legió d’Honor. També va fer una extensa labor social en aquells temps de penúria: sales de treball per a dones desemparades, concerts per a donar feina als musics, ajuts per  a hospitals de persones tuberculoses i la fundació dels American Hostels per a auxiliar els refugiats belgues. El 1916, va editar un volum titulat The book of the homeless  (El llibre dels sensesostre) que recull escrits, il·lustracions i partitures de grans autors del moment: els beneficis se’n destinaven a l’ajut a refugiats de guerra. També va lluitar pel reconeixement de la comunitat artística de Montmartre i Montparnasse.

Fou membre de l’Academia Americana de las Artes y las Letras i del National Institute of Arts and Letters, obtenint la medalla d’or d’aquest últim el 1924: era la primera dona en aconseguir-la.
Wharton, per tot això, obrí camins a moltes altres escriptores i mereix que li dediquem un moment de record aquest mes.