Introducció

Des de l’any 1996, el 26 d’octubre és el Dia de la Conscienciació Intersexual o Dia de la Intersexualitat. Aquesta data coincideix amb la celebració de la conferència anual de l’Acadèmia Americana de Pediatria, en la qual activistes intersexuals com Morgan Holmes i Max Beck, juntament amb activistes trans com Riki Wilchins, van intentar desafiar l’opinió encara predominant que la cirurgia cosmètica per «arreglar» els genitals intersexuals era el millor procediment en aquestes situacions. Davant del rebuig als seus discursos, van haver de ser escortats per sortir de la conferència i va ser així com, fora del recinte, es va fer la primera manifestació pública de persones intersexuals als Estats Units com a protesta dels fets que acabaven de passar.

Amb la celebració d’aquest dia, doncs, s’assenyala la necessitat d’acabar amb la vergonya i l’estigma cap a les persones intersex i es denuncia la violència que pateixen, clarament representada a través de les cirurgies genitals no desitjades.

Quina és la commemoració del mes?

Herculine Adélaïde Barbin, coneguda també com a Alexina B. i Abel Barbin, va néixer el 8 de novembre de l’any 1838 a Saint-Jean-d’Angély (França). De família obrera, als 11 anys va aconseguir una beca per estudiar en un convent de monges ursulines. Durant els anys que va passar a l’internat, va experimentar una sensació de diferència en comparació amb les altres noies i, durant l’adolescència, la falta de menstruació va generar preocupació entre les germanes que la cuidaven. La preocupació es va accentuar quan s’adonaren d’algunes de les relacions íntimes que Herculine mantenia amb altres noies.

Amb 19 anys va obtenir el diploma d’institutriu i va començar a treballar com a ajudant en una escola femenina. Allà, es va enamorar d’una altra professora anomenada Sara, que era filla de la directora de l’escola. Com explica a les memòries, la primera nit d’amor amb la Sara va marcar el començament d’una metamorfosi: l’Alexina va començar a identificar-se a si mateix amb termes i codis masculins. Va mantenir en secret la seva veritable identitat per no perdre la Sara, ja que l’internat era exclusivament femení, i van viure una relació oculta durant més d’un any.

Als 21 anys, després d’episodis repetits de dolor abdominal, va consultar un metge, el qual després d’examinar-la va descobrir que tenia genitals femenins externs i genitals masculins interns. A partir d’això, una determinació legal posterior va dictaminar que en el registre civil constés oficialment com a ‘home’, el seu nom fou canviat a Abel Barbin i fou obligat a vestir-se amb roba masculina.

En aquest nou escenari va veure l’oportunitat per encarnar la identitat que feia temps que sentia i així també poder casar-se amb la Sara. Tanmateix, el seu cas va esdevenir tan mediàtic que, incapaç de sostenir la situació, abandona l’amant i la feina i es muda a París.

Va viure els últims anys de vida en la pobresa, resguardada en l’escriptura de les seves memòries. En aquestes memòries, Barbin utilitzava pronoms femenins quan escrivia sobre la seva vida abans del diagnòstic i pronoms masculins després de la declaració legal. No obstant això, Barbin es considerava a si mateix clarament castigat i «desheretat», objecte d’una «inquisició ridícula».

El febrer de 1868, el conserge de la casa de Barbin a la rue de l’École-de-Médecine el va trobar mort a casa: es va suïcidar inhalant gas de la cuina. Les memòries es van trobar al seu costat.

Per què ho reivindiquem des de la Unitat d’Igualtat?

La figura de Barbin ens convida a repensar la nostra comprensió sobre els cossos i sobre el gènere i a recuperar les veus i històries de vivència i resistència intersexual invisibilitzades al llarg de la història.

Com la de Barbin, moltes de les narratives intersexuals s’emmarquen en l’esfera mèdica des del moment del diagnòstic clínic. La majoria de malestars i violències patides per les persones intersexuals són el resultat de la mateixa gestió mèdica de la intersexualitat: procediments quirúrgics i hormonals que tendeixen a invisibilitzar la condició intersex, i a «normalitzar» les seves corporalitats per tal de fer-les encaixar en el model del dimorfisme sexual.

Es tracta d’un tipus d’intervencions que es converteixen en violències en intentar materialitzar a la força la diferència sexual com a principi d’intel·ligibilitat de tots els cossos, per tal de continuar reproduint el sistema binari i el paradigma del dimorfisme sexual.

La lluita intersexual és coneguda especialment per la denúncia contra les operacions genitals no desitjades. No obstant això, la seva lluita és més àmplia i abraça tot el sistema biomèdic; és una lluita de resistència quotidiana a les classificacions dicotòmiques, una lluita per inventar altres imaginaris corporals.