La Llei 11/2014 per a garantir els drets LGTBI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia fou pionera a l’estat. Des de llavors, diverses propostes de llei, reglaments, normatives, protocols... la desenvolupen i apliquen. La realitat, però, és que les discriminacions i agressions al col·lectiu LGTBIQ+ no només no cessen, sinó que han repuntat de manera preocupant, fent urgent revisar els nostres valors com a societat.

Quina és la commemoració d'avui?

E de 4 d’agost de 1933 va ser aprovada per controlar i sancionar comportaments que es consideraven antisocials (rodamons, nòmades i proxenetes, entre d’altres), que a la seva reforma de 1954 va incorporar els homosexuals. En aquest context, les autoritats volien reprimir el que consideraven amenaces a l’ordre establert i una orientació sexual diferent a la “normativa” («las relaciones normales entre personas de distinto sexo») havia d’ésser rigorosament perseguida: d’aquí neix la nova Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social, de 5 d’agost de 1970, enguany fa 50 anys, concebuda, entre d’altres repressions, per tal d’incloure-hi mesures de persecució i càstig de gais i lesbianes, especialment els primers, per la seva major visibilitat social. Va estar vigent fins la seva derogació, el 23 de novembre de 1995, fa 25 anys.

Entre les “mesures de seguretat” per a llur “rehabilitació”, destacava penes de presó d’entre sis mesos i cinc anys o l’internament en establiments de reeducació, ubicats a Huelva i Badajoz i “especialitzats” (a partir dels estudis del psiquiatre Juan José López Ibor): un per als homosexuals de nacimiento o pasivos i l’altre per als que ho eren por vicio o activos. S’hi duien a terme teràpies aversives (vomitius, descàrregues elèctriques, etc.), treballs manuals forçats, etc. El jutge podia, també, prohibir la residència o el trasllat de la persona acusada, a més de poder posar-la sota vigilància.

L’avantprojecte, elaborat pel magistrat català Antonio Sabater y Tomás, s’havia presentat cap al final del 1969 i establia que, “por el simple hecho de serlo”, qualsevol homosexual era un perill per a la societat. Les Corts van concretar que ho eren “quienes comentan actos de homosexualidad”.

La pressió del moviment gai, actiu clandestinament o pública des de 1970, va fer que es modifiqués la llei: la nova Ley 77/1978 de modificación de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social en derogava l’article relatiu a las persones homosexuals, quedant-ne excloses. Tot i això, la llei només va derogar-se completament quinze anys més tard, en aprovar-se el nou codi penal.

I per què ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

El pioner de l’activisme pels drets d’aquestes persones, Armand de Fluvià, explica:

“Los homosexuales en el año 70, en plena dictadura, eran un «peligro para la sociedad». Éramos unos «enfermos mentales» y unos «posibles delincuentes» […] un «corruptor de menores» […] y para la Iglesia también, y todavía lo seguimos siendo, unos «pecadores».”

Mostra evident d’aquest pensament són les memòries la fiscalia del Tribunal Suprem d’aquelles dècades. La del 1970 deia:

“Continua en línea ascendente el homosexualismo ¿Hasta dónde va a llegar esto? [...] el problema es grave; el uso de drogas, la libertad sexual, que, como proclama y bandera, esgrime hoy la juventud [...] las relaciones prematrimoniales; el bisexualismo híbrido marcusiano; la filosofía existencial; la haraganería y el cinismo en definitiva, han conducido a esta nueva juventud, de una fase extrema de contención sexual a la plena expansión sin limitaciones ni frenos morales. Consecuencia de ello, el cansancio, el hastío, el nihilismo sexual y, por contrapunto, la inversión sexual, como novedad primero, y como vicio después”.

La llei de 1970 substituïa la Ley de vagos y maleantes que havia aprovat la II República el 1933; ja el 1954, el règim l’havia modificat per a afegir la persecució de l’homosexualitat, que no figurava a la del 33. El desenvolupament econòmic dels anys seixanta va iniciar canvis en la societat espanyola: en començava la modernització i una certa demanda de major llibertat, l’increment del turisme (al que es culpa de l’ «aumento del nefando vicio sodomítico» «al que contribuye principalmente una especial y degenerada clase de turistas extranjeros») i l’emigració a les ciutats (on desapareix el control social de les poblacions petites). En aquest context, les autoritats volen reprimir el que consideren amenaces a l’ordre establert i una orientació sexual diferent a la “normativa” («las relaciones normales entre personas de distinto sexo») ha d’ésser rigorosament perseguida: d’aquí neix la nova Ley de peligrosidad y rehabilitación social.

L’“amenaça” d’aquestes persones a l'ordre establert encara té ressò en molts discursos d'odi. Les notícies i estadístiques de les agressions mostren només una part de la realitat ja que la majoria, sofertes a l'espai públic i per part de persones desconegudes, no arriben a denunciar-se. Per canviar la situació, són imprescindibles la tasca realitzada des de l'activisme i el teixit associatiu, l'educació en la família vers el respecte dels drets de tot ésser humà a viure lliurement i dignament, el treball responsable i compromès de totes les administracions i organismes públics (com també del personal al seu servei) i, com no pot ser d'altra manera, la nostra mateixa responsabilitat individual com a membres d'una comunitat: hem de contribuir a un món millor, on cap persona visqui amb por. Seria el millor llegat del nostre pas per la vida