El càncer de mama és el tumor més freqüent entre les dones de tot el món, arribant el 2018 fins a 2.088.949 nous diagnòstics segons dades pertanyents a GLOBOCAN.

Cada 19 d'octubre, per iniciativa de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), se celebra el Dia Internacional de lluita contra el càncer de mama amb l'objectiu principal de conscienciar sobre la prevenció d'aquesta malaltia i la seva detecció primerenca.

En l'Estat Espanyol es detecten aproximadament 22.000 casos de càncer de mama a l'any, representat el 30% dels tipus de càncer diagnosticats a dones. La majoria dels casos apareixen entre els 35 i els 80 anys, tenint com a màxima incidència l'interval dels 45 als 65 anys.

En moltes ocasions, entre l'epidemiologia i les dades econòmiques, queden diluïdes als marges les vivències pròpies de les qui pateixen la malaltia i els seus determinants socials. En conseqüència, aflora la necessitat de visibilitzar les històries de vida concretes que es generen al voltant del càncer de mama, com a posicionament necessari dins d'un marc epistemològic feminista.

Quina és la commemoració del mes?

Amb motiu d'aquest dia, volem remarcar la figura de Jo Spence (Londres, 1934-1992) -autora i model de les seves sèries-, una personalitat clau en l'escena fotogràfica anglesa i anglosaxona a partir de mitjans dels anys setanta incidint en el context educatiu. De fet, es referia a si mateixa com a fotògrafa educadora. L’artista utilitzava la fotografia i escriptura com a eina de visibilització, de representació i de curació de processos personals i socials. 

Després de diversos treballs com a fotògrafa professional i la fundació de Photography Workshop, com a organització independent dedicada a l'educació, la recerca i la publicació que incloïa un espai d'exposicions i recursos per a la producció fotogràfica el 1973, entre 1978 i 1979, va dur a terme ‘‘Beyond the Family Album’’, una sèrie de panells en què s'alternen textos de caràcter autobiogràfic, fotografies personals i retalls de premsa. Partint de la reconstrucció dels fets traumàtics que se solen ometre en els àlbums de fotos familiars –morts, divorcis, conflictes, abusos i malalties–, Spence va proposar un nou enfocament de la imatge de si mateixa i dels rols que es projecten en societat. Tanmateix, el 1982 inclou ‘‘Remodelling Photo History’’ als seus treballs.

Més tard, quan el 1982, li van diagnosticar un càncer de pit, el treball de Jo Spence va passar a centrar-se en qüestions sobre la representació de la salut en relació amb les condicions de gènere i classe, així com en els processos de teràpia fotogràfica. ‘‘The Picture of Health?’’ (1982-1991) és una sèrie central d'aquest període, en la qual Spence va documentar la seva experiència i el procés de la seva primera operació. Així, el seu treball en aquesta sèrie es prolongaria durant gairebé una dècada a través de diverses reelaboracions; narrant i criticant els processos d'infantilització, victimització i despersonalització que experimenta la malalta durant el tractament, així com la vida quotidiana amb la malaltia i la cerca de nous hàbits i teràpies alternatives jugant alhora amb l'autorepresentació i els estereotips de la bellesa i la salut.

I perquè ho remarquem des de la Unitat d’igualtat?

Allò que afecta  les dones té tendència a invisibilitzar-se, tractar-ho com a tabú, menysprear-ho i fins i tot, ridiculitzar-ho. No es tracta de lluites roses: es tracta de malalties que afecten  la meitat de la població. Com a tal, han de ser tractades sense seguir un estigma de “víctima de lluita del càncer”, de “guerrera” o “malalta” acompanyat amb altres etiquetes: una dona no és una “mare guerrera de càncer” o, “treballadora malalta” o, “dona lluitadora”. És més que això i, ni la medicina androcèntrica, ni les maneres de fragmentació de l'experiència de la malaltia que suposa la mirada mèdica, ni les imatges dominants en l’esfera cultural, han de reduir la subjectivitat de la persona que pateixi aquesta malaltia: el lloc és de la persona que està sent atesa com a pacient, i ha de tenir dret de reapropiar-se de la seva experiència. Per tots aquests motius i més, cal una medicina i una ciència feminista, lliure d’estereotips i estigmes.